No em canso de recordar-ho: per obligació i per convicció l’Espanyol ha de ser un club de planter. Per obligació, perquè, més enllà dels excedents d’un empresari xinès, no té cap suport econòmic ni financer que li permeti competir amb els clubs amb els quals –en una situació normalitzada– hauria de competir. Per convicció, perquè aquest és l’únic relat compartit per tots els pericos i l’únic que ens pot fer créixer. La millor manera de fer tangible la indiscutible catalanitat del club és que el gruix dels seus jugadors siguin del planter. Davant del catalanisme retòric, el catalanisme dels fets. Ajudar, tenir cura i mimar els clubs del conjunt del país i els jugadors del futbol base sense posar sobre la taula grans xifres ni amb l’arrogància de qui es creu l’amo de tot.

Una jornada més, el VAR torna a ser protagonista. Les expulsions d’Ansu Fati i Pol Lozano a l’inici de la segona part van revolucionar un derbi descafeïnat en què el videoarbitratge va tenir un paper decisiu altre cop. El que podria ser l’últim derbi català en un cert temps va estar marcat per dues accions decisives per al joc revisades pel videoarbitratge. El davanter blaugrana i el migcampista blanc-i-blau van ser expulsats en menys de cinc minuts de diferència per dues entrades quasi idèntiques.