El mateix fet que vuitanta anys després del seu afusellament encara s'hagi de reivindicar l'enorme injustícia que la dictadura franquista va cometre amb el president de Catalunya, Lluís Companys, ja denota l'enorme problema que té Espanya amb el seu passat dictatorial. Companys va ser extradit de la França ocupada sense complir els acords internacionals (en realitat va ser objecte d'un segrest acordat entre els ocupants nazis i els serveis secrets espanyols), va ser empresonat i torturat als calabossos de Madrid, va ser jutjat a la presó de Montjuïc sense les més mínimes garanties processals i amb un absolut menyspreu fins i tot de la mateixa legalitat franquista, i va ser afusellat de matinada en el més vergonyós secretisme. Tot això s'ha anat coneixent amb comptagotes al llarg de les últimes dècades, gràcies a l'esforç particular de molts historiadors, començant per les recerques de Josep Benet. I ha tingut una correlació institucional que va culminar el 2017 quan el Parlament va anul·lar tots els sumaríssims perpetrats pel franquisme. Més enllà de símbol de la resistència catalanista i antifranquista, totes aquestes recerques, doncs, també l'han acabat convertint en un referent de la memòria democràtica que transcendeix fronteres ideològiques i que posa en qüestió els silencis i oblits de la Transició.

El Parlament de Catalunya, en un dia memorable, com va dir la presidenta Carme Forcadell, va declarar el 29 de juliol del 2017 la il·legalitat dels tribunals militars que havien actuat a Catalunya durant el franquisme i la nul·litat de totes les resolucions sobre totes les persones que es van veure sotmeses a causes, fos quin fos el resultat de la causa i de què se'ls acusava.

Un tram d’escales, envoltat de foscor, i, al final, una porta de vidre que creuaven els detinguts per la policia franquista abans de declarar a la comissaria de Via Laietana. Una cel·la, que ofega de tan petita, de la Model. Papers i més papers relligats amb declaracions que arribaven després d’hores de tortura. Una firma. Trinxeres i edificis abandonats. Una paret amb orificis de bala. Un cel i un mar, al Camp de la Bota. Aquests són els testimonis de l’última mirada d’homes i dones amb vides que tot just començaven però que el franquisme va decidir silenciar per sempre perquè defensaven ideals diferents. Les fotografies d’Espe Pons (Barcelona, 1973), que es podran veure a partir del 18 de juliol, són llocs de terror en què no hi ha cap presència humana, i es podran veure dins l’exposició Sota la llum del mar, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí.