Els resultats de les proves genètiques i antropològiques han ratificat que les restes que un equip d'arqueòlegs va exhumar d'una fossa comuna del cementiri de Reus es corresponen amb les de Cipriano Martos. Aquest obrer i lluitador antifranquista tenia 31 anys quan va morir i li van enterrar el cos de nit i sense testimonis al cementiri de Reus. Era el setembre del 1973. El 12 de desembre, 49 anys després, un equip d'arqueòlegs va començar l'exhumació a la fossa comuna. Martos va morir per la ingesta d’àcid càustic durant els interrogatoris als quals va ser sotmès per la Guàrdia Civil.

"Tots sabíem qui era, però sempre estava a l’ombra perquè la família pràcticament mai en va parlar", diu Jèssica Flores, una de les netes d'Andreu Flores Flores, que va caure a la Batalla de l'Ebre l'agost de 1938. Fins fa ben pocs anys, els nets de Flores ni sabien que havia lluitat en el bàndol republicà i havia mort al front de l'Ebre. L'Andreu reposava, amb uns 177 joves soldats més, la majoria d'entre 20 i 35 anys, a la fossa del mas de Santa Magdalena, a Móra d'Ebre.

El 8 de gener del 1939 l’exèrcit franquista va anar guanyant la serra de Prades. Cap al migdia, les forces republicanes van començar la retirada i, al vespre, les tropes de Franco es van establir a l’altura de la Roca dels Corbs, al terme municipal de Prades. L’ofensiva va continuar el dia 9, quan les tropes van entrar al poble. Els combats en aquest punt van provocar 71 baixes a l’exèrcit franquista. Pel que fa a l’Exèrcit Popular de la República, hi va morir un nombre indeterminat de soldats: els seus cossos van quedar escampats pel terme municipal i es van dipositar als clots que les explosions d’artilleria havien provocat en el terreny; posteriorment, van ser coberts amb pedres. Amb el pas dels anys, alguns d’aquests cossos han aflorat, a causa de fenòmens naturals o a l’acció d’animals, que els han desenterrat. És en aquesta zona, on fa més de 80 anys hi va haver els enfrontaments, on el 10 de desembre passat unes historiadores que documentaven les fosses de la comarca van trobar dos punts amb restes òssies. També van identificar algunes restes de material bèl·lic (metralla i granades de mà). Es van localitzar i recollir les restes, i es va advertir que en un dels punts n’hi podria haver més de colgades.

Fa dècades que moltes entitats batallen per recuperar part de la nostra memòria històrica però costa molt avançar. Aquest any, entre altres activitats, el Memorial Democràtic vol commemorar els 20 anys del manifest que diferents entitats van llegir l'abril del 2002 al Liceu i en què es reclamava l'existència d'una eina institucional per preservar i divulgar la memòria democràtica. Va ser l'embrió del Memorial, que es va crear cinc anys després, el novembre del 2007. "Més enllà de l'estricta commemoració, és un reconeixement a les entitats i una oportunitat per reflexionar amb aquestes entitats sobre com pot ser el seu futur, perquè les generacions que ho van viure en primera persona estan desapareixent", ha dit aquest dilluns durant la presentació de les línies estratègiques del Memorial el director de l'entitat, Vicenç Villatoro.

L’Associació per a la Memòria Històrica porta més de vint anys obrint fosses per tot el territori espanyol i, fins ara, mai s’havia trobat que un grup de veïns votés en contra d’una exhumació. Ni la llei de memòria de la comunitat autònoma de Castella i Lleó ni l’espanyola preveuen aquesta possibilitat. Per això resulta tan insòlit que el popular Alejandro Barrera García, alcalde de Villadangos del Páramo, un municipi d’un miler d'habitants, decidís sotmetre a votació l’exhumació al cementiri d’una fossa on es calcula que hi ha enterrades una dona i 70 homes. La decisió d'un grup de veïns (22 hi van votar en contra, 12 a favor i 2 es van abstenir) de denegar la possibilitat dels familiars de recuperar els cossos d'avis i besavis ha indignat a molts. Entre ells, el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea Arisqueta, de Ciutadans, que s'ha traslladat aquest dilluns fins al municipi lleonès per fer “complir la llei”: “En un país democràtic les lleis s’apliquen. Ni un referèndum a Catalunya, ni un a Villadangos poden impedir la seva aplicació. Les lleis s’aproven i es discuteixen al Parlament”. Igea ha sigut força contundent: “En aquesta comunitat ningú quedarà ni en una cuneta ni en una fossa comuna”.

No és gens fàcil desenterrar els morts de la Guerra Civil, a Espanya. I, a vegades, el recorregut pot ser llarguíssim. Quan es compleixen 85 anys de l’assassinat de Federico García Lorca, la petició per trobar-lo i desenterrar-lo ha arribat al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ha sigut Nieves García Catalán, neta de Dióscoro Galindo, una altra víctima que va ser assassinada juntament amb el poeta i dramaturg, qui ha presentat una demanda després que a Espanya el Constitucional es negués a investigar què va passar aquell agost de 1936. Es creu que a la mateixa fossa on van amagar Lorca, a banda de Galindo, hi ha també els anarquistes Francisco Galadí i Joaquín Arcollas.

Fa molts anys que els familiars de les víctimes de la Guerra Civil reivindiquen poder saber on són els seus morts. No és fàcil saber-ho, perquè han passat 82 anys des del final de la guerra i es calcula que tan sols es podran recupera un 10% de les fosses comunes de l’Estat. La resta quedaran engolides per l’oblit, perquè els testimonis han anat morint i perquè en molts casos els executors van amagar molt bé els seus crims. Però sempre hi ha gent entossudida a rescatar els noms sepultats en carpetes. L’associació Innovation and Human Rights (IHR) ha publicat un mapa estatal on es poden trobar algunes de les persones que van morir assassinades o van patir condemnes i repressió durant la Guerra Civil. L'associació va començar a recopilar dades el 2017. Aquell any va tancar amb 200.000 registres i actualment ja en té 1.200.000. Al mapa hi han col·locat tan sols els 82.000 noms dels quals han pogut esbrinar el lloc de naixement. “Hem volgut destacar el lloc de naixement, perquè un dels principals objectius d’aquesta eina és ajudar els familiars i trencar el silenci. Molta gent desconeix què li va passar a la seva família. Amb aquesta eina es pot mirar un cognom i la població d’origen. Ajuda a fer que moltes persones puguin descobrir aquest passat tan silenciat”, assegura Concha Catalán, presidenta de Innovation and Human Rights.

Els arqueòlegs creuaran per primera vegada les portes del cementiri de Montjuïc per exhumar una fossa i intentar localitzar una víctima de la Guerra Civil: l’escriptor, poeta i brigadista cubà Pablo de la Torriente. Fins ara hi havia hagut exhumacions de víctimes en molts altres llocs del país, però mai a l’emblemàtic cementiri de Barcelona. Es tracta d’una llarga reclamació del consolat cubà, que des dels anys 60 intenta recuperar les restes de Pablo de la Torriente, a qui el poeta Miguel Hernández va dedicar el poema Elegía segunda i que després Silvio Rodríguez va convertir en cançó. Aquest dimecres la conselleria de Justícia ha començat les obres per intentar trobar-lo en una fossa on hi ha onze persones sense identificar. “Creiem que pot ser-hi, però no diem que hi sigui perquè han passat molts anys i el que en sabem té molt a veure amb la transmissió de la memòria”, ha alertat la consellera de Justícia, Ester Capella.

El 20 juny del 1938 els pares de José Pérez Fajardo van rebre una carta en què el ministeri de Defensa republicà els comunicava que el seu fill havia mort: “Víctima de la metralla feixista, en operacions del maig passat, va ser traslladat a un hospital, on va morir”. Els pares de Pérez no van poder saber mai què havia passat amb el seu cos. “La meva àvia era una persona molt alegre que sempre cantava, però després de la mort del seu fill ja no va cantar mai més. Els dos avis van quedar destrossats, van intentar esbrinar on l’havien enterrat per poder-lo anar a plorar, però mai ningú els en va saber dir res”, diu la neboda de Pérez Fajardo, Margarita Rey Pérez. “Ara de manera simbòlica tornarà amb els seus pares, l’enterrarem a Montjuïc, al mateix nínxol que els avis”, afegeix Rey Pérez.

Entre l'agost i el setembre de 1938, en plena Batalla de l'Ebre, al mas de Santa Magdalena hi havia un hospital de guerra. El 2015, una investigació de la Universitat Rovira Virgili que tenia per objectiu ampliar el mapa de fosses va assenyalar que en aquesta masia ruïnosa a la serra de Cavalls, als afores de Móra d'Ebre, hi podien haver enterrat els qui no havien sobreviscut a les operacions o havien arribat morts a l'hospital. Fa unes setmanes s'hi va començar a excavar i, de moment, s'hi han trobat les restes de 54 persones. Els arqueòlegs preveuen trobar més cossos, perquè fins ara s'han obert tan sols catorze de les més de seixanta rases o zones d'enterrament que hi ha a la finca. Les excavacions, per tant, continuaran durant els pròxims dos o tres mesos.

Nieves García Catalán porta anys batallant perquè trobin el seu avi, Dióscoro Galindo, afusellat i enterrat l'agost del 1936 al costat de Federico García Lorca. Ara ha fet arribar al Tribunal Constitucional la seva demanda: vol que es busquin no tan sols les restes del seu avi sinó també les del poeta i dramaturg. García Catalán ja ho va intentar a través del jutjat d'instrucció de Granada el 2019, però el jutge va tombar la seva petició. Al gener va tornar a presentar la petició a l'Audiència Provincial de Granada, que va va tornar a rebutjar el recurs. Ara serà el Constiucional el que decidirà si té dret o no a trobar les restes del seu avi i les de l'autor de Yerma.

Una peineta destrossada per l'impacte d'una bala i unes agulles de cap al costat d'un esquelet enterrat sense tomba ni nom al cementiri de Fuendejalón. És tot el que queda d'una dona pionera, María Domínguez, la primera alcaldessa democràtica d'Espanya. Domínguez, que de petita quasi no havia pogut anar a l'escola i va ser autodidacta, defensava el dret a l'educació, sobretot de les dones, i el 1932 va ser la primera alcaldessa de la Segona República Espanyola a la població de Gallur (Saragossa). Quan va deixar l'alcaldia, un any després, es va dedicar a la docència i el periodisme. El 1936, poc després que esclatés la Guerra Civil, els franquistes li van disparar un tret al cap i la van tirar en una fossa comuna. Aquest cap de setmana, les seves restes s'han pogut exhumar i ara es compararan amb l'ADN dels seus familiars per comprovar si realment és ella.

El 9 de febrer del 1939, nou homes de Súria que tenien entre 17 i 52 anys van ser traslladats des de Manresa a la presó del Bruc de Barcelona. Mai hi van arribar. Molt a prop de la cruïlla de Can Maçana, al peu de Montserrat, els soldats els van fer baixar del camió, els van alinear a la cuneta i els van tirotejar. Vuit d’ells hi van morir i l’únic supervivent, que va quedar inconscient i amb ferides en un ull, va explicar els fets a les autoritats quan va tornar a ser detingut, cosa que va comportar una investigació militar que va servir de ben poc: el crim va quedar impune.

Més de 5.000 fotografies captades al llarg de deu anys d'exhumacions poden explicar moltíssimes coses. Hi ha les restes òssies, hi ha les cares dels familiars expectants, hi ha cartes, poesies, objectes, com un cinturó trenat el dia abans d'un afusellament... La recerca del sociòleg i fotògraf Oscar Rodríguez va començar el 2013, quan es va fer voluntari de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH) i va començar a documentar tot el que passava a l'entorn de les exhumacions. Ara ho ha publicat a la web de la Societat de Ciències Aranzadi.

La Josefa Dordal, de 88 anys, ha estat enfadada durant molt de temps. La tristor va començar un dia d’abril del 1938. Aleshores ella tenia sis anys, i recorda un passadís i un pare que la va abraçar fort i li va fer molts i molts petons abans d’acomiadar-se. El pare no va tornar i ella es va sentir abandonada perquè es va quedar sola amb la mare i l’àvia, van passar gana, i no va poder fer el que més desitjava: estudiar. “Com més gran em feia, més em feria el record, perquè el vaig trobar molt a faltar. Era un home molt intel·ligent –explica la Josefa–. No entenia per què m’havia deixat per anar a la guerra. La mare va haver de lluitar molt per donar-me menjar”. Després van venir molts anys de silenci i ningú va parlar mai més d’aquell pare.

El 22 de maig del 1938, 795 presos republicans van protagonitzar una de les grans evasions de la història d’Europa. Aquell dia era diumenge i, aprofitant que hi havia pocs militars al fortí de San Cristóbal, a Ezkaba, prop de Pamplona, van fugir al crit: “Sou lliures! Cap a França!” Només tres van aconseguir creuar la frontera i 200 van morir a trets. Un d’aquests presos era Ramon Haro Gómez. El van matar després d'una persecució desesperada i estava enterrat, amb dues persones més, a la fossa d’Esteribar, a uns vint quilòmetres de Pamplona.

A Isavarre (Pallars Sobirà) les tropes franquistes van obligar deu homes del poble a cavar la seva pròpia fossa i els van afusellar. Era l'abril del 1938. Divendres passat, la Generalitat va acabar els treballs d’exhumació de la fossa i confia poder identificar les restes de vuit dels deu homes que van ser assassinats aquell abril del 1938, quan les tropes franquistes van ocupar aquest poble del Pallars i van obligar tots els homes a concentrar-se a la plaça. La majoria tenien entre 50 i 60 anys i eren massa grans per anar al front, per això en aquell moment eren al poble. Els van tancar en una capella i l'endemà els van traslladar i afusellar a Prats de Fuster, prop d'una cabana de pedres. Van ser enterrats al mateix lloc on se'ls havia executat. Dies més tard, alguns familiars van intentar recuperar alguns cossos que havien quedat mig descoberts.

La nova llei de memòria catalana ja està redactada però continuarà en un calaix. "El Govern només pot aprovar decrets i, per tant, no podrem presentar la nova llei, que té molts paral·lelismes amb l'avantprojecte de llei de memòria que ja va presentar el govern espanyol", ha dit avui la consellera de Justícia, Ester Capella, a les portes dels laboratoris de la Facultat de Biociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, on es fan les anàlisis antropològiques de les restes exhumades de les fosses de la Guerra Civil. La nova llei de memòria, doncs, que s'ha fet amb la col·laboració de les entitats de memòria, haurà d'esperar a la legislatura següent.

"Aquesta cuneta va ser durant 64 anys la fossa anònima de 13 civils republicans, víctimes de la repressió franquista. La seva exhumació, el 21 d’octubre del 2000, va trencar el silenci sobre milers de desapareguts i va donar lloc al naixement de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica". Aquest és el text que es pot llegir a la placa que es va col·locar sobre la primera fossa que es va exhumar, després d’anys de silenci, a Prianza del Bierzo. La fossa de la població lleonesa, però, no era la primera que s’obria després de la mort de Franco. Entre el 1978 i el febrer del 1981, familiars, alcaldes i sacerdots van impulsar l’exhumació de moltes fosses en diferents poblacions espanyoles, però el cop d’estat de Tejero ho va aturar tot de cop.

Al Cogul (les Garrigues), s’han recuperat tres soldats de la Guerra Civil. No se sap si eren republicans o rebels i les restes s’han traslladat a la Universitat Autònoma de Barcelona per extreure’n l’ADN i intentar identificar-los. El que és segur és que van morir en plena batalla: tenen traumatismes, ferides de bala i restes de metralla.