L’edició de Col·lapse de dissabte a la nit es titulava La promesa, perquè era el dia que Àngel Llàcer presentava el programa tal com li havia promès Ricard Ustrell feia temps. Les estrelles es deixen la joguina. L’edició s’hauria pogut titular La impostura, perquè tothom semblava representar un paper. Llàcer ho va convertir en una festa a mida per portar els amics. La gràcia està en subratllar-ho, perquè l’espectacle exhibeixi la cosa personal. Fan el xou del col·leguisme i ensenyen la rebotiga emocional dels famosos. És allò del som importants, però humanitzem-nos, que a la gent li agrada. “Moltes gràcies per ser aquí”, va dir Llàcer a Carlos Latre. I se li va escapar el riure per haver de fer servir aquella formalitat amb algú de confiança. Llàcer té molt après el seu personatge televisiu i l’executa amb una eficàcia altiva. L’esperpent va arribar amb l’entrevista a un addicte al porno que no vam entendre què pintava allà al mig: un home a les fosques, encaputxat, amb la veu distorsionada i dues llumetes en comptes d’ulls. Era un ésser sinistre. “Per què has vingut?”, li va deixar anar Llàcer, com si l’individu s’hagués presentat ser avisar. “Quin problema tens? Què et passa?”, li va insistir. I l’home va explicar que amb el seu testimoni volia ajudar molts nens i moltes nenes. Encara feia més por. Entre la sala vermellosa i la girafa al darrere, allò era pitjor que La jugada de Maquiavel. Semblava l’encarnació del mal o una broma que acabaria amb sorpresa. En tot cas, en un especial sobre la sexualitat dels adolescents de TV3 ja va sortir una addicta al porno sense que calgués aquell muntatge morbós.

Dissabte, Ricard Ustrell va entrevistar Susanna Griso a Col·lapse. TV3 ja feia dies que ho promocionava, anunciant que el presentador conversaria amb “la periodista catalana Susanna Griso”. La voluntat de subratllar la seva catalanitat cridava l’atenció. ¿S’afegiria també aquest adjectiu si s’entrevistés Raquel Sans o Antoni Bassas? ¿Si el fet de treballar a Madrid és el que determina la necessitat de precisar la catalanitat d’un entrevistat, caldria remarcar “el periodista català Carles Francino” o “la periodista catalana Àngels Barceló”? En l’entrevista a Sala i Martín tampoc no se'l va anunciar com “l’economista català”, Joan Pera com “l’actor català” o Rosario Flores com “la cantant madrilenya” o espanyola. Afegir aquest matís en Susanna Griso, quan l’audiència de TV3 sap perfectament que és catalana, denotava una necessitat de reforçar-li uns orígens, com si se la restituís d’una identitat manllevada, gairebé com si fos una condecoració.

Dissabte a la nit, al Col·lapse, Ricard Ustrell tenia de convidada Rumeysa Gelgy, la dona més alta del món. Fa dos metres i quinze centímetres a causa de la síndrome de Weaver, que provoca un sobrecreixement del cos. Gelgy viu a Turquia, i el programa va ensenyar les complexitats del seu viatge amb avió fins a Barcelona. La noia, de 28 anys, ha de viatjar estirada, amb les condicions d’un vol medicalitzat. La seqüència va servir d’esquer per anunciar l’entrevista que Ustrell li faria al cap d’uns minuts. 

Aquest dissabte, al Col·lapse, Ricard Ustrell va entrevistar Charlene Tilton, l’actriu que va interpretar la Lucy de Dallas, la sèrie que cada diumenge congregava els catalans davant la pantalla en els inicis de TV3. No era un dels personatges especialment emblemàtics ni més estimats de la telenovel·la, però la dona s’ha convertit en una mena de llegenda de la televisió pública gràcies, sobretot, a la relliscada sobre l’escenari de l’Àngel Casas Show el 1984. L'entrevista del Col·lapse no era la primera que se li feia a casa nostra en aquests quaranta anys. Ja la va entrevistar Alfons Arús als noranta, i en l’homenatge a Àngel Casas que va presentar Albert Om també hi van connectar. TV3 recorre de tant en tant a l’actriu per recordar-li, una vegada i una altra, com es va fotre de cap. Quan li truquen de Barcelona ja deu saber quines imatges l’esperen.

El 24 de setembre del 2023, el diari ARA va publicar, en exclusiva, una entrevista a Sebastià Comas, el segrestador de Maria Àngels Feliu, feta per la subdirectora del diari la periodista Carla Turró. Una conversa que es va desenvolupar a casa d’ell. L’entrevista es va oferir als lectors en vídeo i també transcrita en l’edició de paper. 

Dissabte al vespre el Col·lapse entrevistava Enrique Tomás, l’empresari de botigues de pernils, que acaba de treure un llibre en què explica el secret del seu èxit. La invitació és comprensible. Tomás és un dels grans empresaris catalans, amb beneficis milionaris, que ha sabut fer créixer exponencialment la seva cadena de botigues de pernil, amb 1.200 treballadors, 150 punts de venda arreu del món i perspectives immediates d’obrir-ne de nous. “Li he dedicat la meva vida al pernil”, li va confessar a Ricard Ustrell. Però més enllà de l’entrevista per conèixer qui hi ha darrere d’aquest negoci, el plantejament televisiu va ser curiós. Enmig de la pausa publicitària anterior a l’entrevista, es va connectar amb la sala de convidats del Col·lapse i el mateix Enrique Tomás va aparèixer com si fos un anunci més. Tenia una pota de pernil al costat i una capsa amb el nom ben visible de la seva empresa, i ens advertia amb ímpetu: “¡Hola! Soy Enrique Tomás. Estoy a punto de entrar en el plató. El público no lo sabe, pero vamos a regalar dos jamones entre ellos. ¡No te lo pierdas!” A continuació van emetre una promoció d’un altre programa de TV3 i, després, un anunci de brou de pollastre envasat. I, ves per on, aquell anunci també oferia, al final, el brou amb pernil. I no un pernil qualsevol. Era caldo amb pernil d’Enrique Tomás. Quina casualitat! Tornant de la pausa, l’empresari va aparèixer al plató ben carregat. Arribava amb dues capses de pernil, una a cada mà, amb el nom ben gros de l’empresa a cada paquet. I, com si fos la mitja part d’un partit de futbol de regional, van sortejar els dos pernils entre el públic. Els dos nois afortunats van baixar a recollir el suculent trofeu. A continuació, en l’entrevista amb Ustrell, Tomás va exhibir els seus dots comercials explicant amb passió la seva trajectòria, es va mostrar agraït amb els seus treballadors i la clientela que li fa confiança, va fer gala dels horaris i la diligència comercial i va anar citant tots els seus coneguts famosos, des de xefs fins a futbolistes, incloent-hi el papa de Roma, amb qui ens van ensenyar la fotografia de la trobada amb l’obsequi del pernil. Va especificar el nom del lot concret que li havia regalat i va explicar que al Pontífex el pernil li havia agradat tant que, va dir, “el Papa vol repetir”. Per acabar, Ricard Ustrell va anunciar l’estrella de la festa: “Que entri el pernil!” I van portar un taulell amb una pota de pernil ibèric majestuosa, etiqueta negra. A la part frontal del taulell, un altre cop el logotip amb el nom i les cinc estrelles. L’empresari va instruir-nos sobre l’art de tallar pernil i en va preparar un plat per al públic que feia delir. Tot era tan explícit i amb tants rètols que no sabies si estaves veient una entrevista o una llarga menció comercial. Enhorabona al rei dels pernils pel seu bon ull. Ningú millor que Enrique Tomás sap que del porc s’aprofita tot, i l’empresari també va intentar treure el màxim partit possible d’aquella aparició televisiva.

La presència d’Ana Obregón aquest dissabte a El col·lapse confirma la voluntat de Ricard Ustrell d’emular i reviure una època passada de TV3: l'Àngel Casas Show, l’Això és massa del Màgic Andreu o Les 1000 i una de Jordi González. Samantha Fox i Bárbara Rey com a altres estrelles convidades les últimes setmanes busquen un paral·lelisme amb els considerats clàssics de l’entreteniment de la televisió pública. Denota ambició per recuperar l’afany d’uns altres temps. Apel·la a la nostàlgia de l’espectador i permet a Ustrell treure pit sobre el seu potencial televisiu.

Dissabte a la nit, al Col·lapse de TV3, Ricard Ustrell entrevistava, a través d’una connexió, un humanoide. Un robot que està dissenyat, diuen, per adaptar-se al comportament humà. Per variar, l’humanoide tenia trets femenins, es deia Sophia, però feia servir el gènere masculí per referir-se a ell mateix. Ustrell s’interessava per la seva condició de robot, intentant descobrir una mica d’ànima en la retòrica de la intel·ligència artificial. El primer que va cridar l’atenció de l’entrevista va ser que va haver de fer-se en castellà perquè la Sophia no parla català, però no se li va preguntar per l’idioma. Ustrell va demanar-li, això sí, si coneixia TV3. “Sí. Televisión Tres es un canal de Cataluña, España. Es bien conocido por sus transmisiones de noticias, dramas televisivos, programas culturales y entrevistas con figuras fascinantes”. Quan li preguntava per les seves inquietuds, la Sophia assegurava:“Me muero de ganas de hacer paracaidismo” o “Ojalá que pudiera bailar”. La Sophia va exhibir a la Televisión Tres, que diu ell, més habilitats en la seva anguniosa gestualitat que en el diàleg. Transmetia fredor, artificialitat, capacitat de ficció per imitació, buidor en el missatge i contingut informatiu abocat a la memòria per ser reproduït amb flegma avorrida. Curiosament, minuts després, Ustrell va connectar amb un col·laborador habitual del Col·lapse, el professor Frederic Vincent, que sempre apareix telemàticament, a través d’una pantalla, emulant l’estil humanoide. Però Vincent va poder aportar informació més estimulant sobre la intel·ligència artificial que la mateixa Sophia.

Dissabte a la nit Ricard Ustrell entrevistava Jorge Javier Vázquez, el presentador del Sálvame de Telecinco. Coincidint amb la promoció d’un llibre en què parla de les seves vicissituds personals, se li va fer una entrevista com si fos un representant de la intel·lectualitat i un proveïdor de la cultura més elevada. Ustrell li va fer qüestions sobre aspectes existencials i les fragilitats de la psicologia humana. Vázquez, amb el seu narcisisme victimista habitual, va confessar les penúries de l’edat, especificant que els homes de la seva edat no li agraden i que prefereix els noiets joves. Sobre el Sálvame i Telecinco, en canvi, Ustrell només li va comentar que és líder d’audiència, que és “un format de televisió únic a Espanya i a Europa” i li va consultar si n’està orgullós. En cap moment es va fer referència a la teleporqueria i a l’explotació de les misèries humanes que practica. I, com sempre, Vázquez va esplaiar-se en la dificultat brutal del programa i la genialitat professional que exigeix el seu format. Un hipotètic espectador que no sabés què és Sálvame podria pensar que és una exquisidesa. 

Dissabte a la nit, el nou programa de Ricard Ustrell va fer honor al seu títol. Col·lapse no va trigar gens a superar el seu màxim de capacitat fins al punt de perdre l'eficàcia. Qui molt abraça, poc estreny. El format va pecar d’imitar o homenatjar un excés de referents televisius d’una manera tan òbvia que en va resultar un collage eclèctic massa forçat. Va arrencar amb una còpia de la sèrie How to with John Wilson i va continuar amb dinàmiques i posades en escena pròpies dels programes de Buenafuente, La Sexta noche, Les mil i una o Àngel Casas. Fins i tot Xavi Canalias semblava anar vestit de Bob Pop i l’esquetx de comedieta apocalíptica recordava el Guaita què fan ara de la Trinca o la ficció de La granja d’en Puyal per encetar un debat. L’arrencada tràgica sobre la fi del món no semblava la més llaminera per passar una nit de dissabte davant la televisió. L’ambició del decorat polivalent és positiva i vistosa tot i la mala il·luminació d’Ustrell quan s’asseia a la taula. Però tot el relat al voltant del refugi i la fi del món és innecessari perquè a mitjà termini encotilla el guió inútilment. Tota la necessitat de construir i explicar una història per justificar un decorat, una atmosfera visual i una línia editorial al final es fa repetitiva, cansa, homogeneïtza les idees i el programa n’acaba prescindint. No cal construir tanta retòrica al voltant del format. El que valen són els fets i l’espectador ja ho entendrà perquè és intel·ligent. 

'El col·lapse'

Les Parasites per a Canal+. En emissió en VOSC a Filmin

“Si seguim amb aquest creixement, col·lapsem. I si parem aquest creixement, col·lapsem. Viurem el col·lapse de la nostra civilització”, proclama un dels personatges de la sèrie francesa El col·lapse. És un científic militant del corrent de pensament que avisa d'una apocalipsi immediata perquè, dient-ho de forma planera, tot està a punt de petar. La col·lapsologia, la filosofia que alerta de la fallada imminent i definitiva del sistema per raons múltiples, de les mediambientals a les polítiques, està prou arrelada a França, i d'aquest debat sobre com la nostra civilització serà testimoni del seu propi enfonsament sorgeix aquesta producció de Canal+ que acaba d'estrenar Filmin. Amb una promoció exemplar, El col·lapse ha acabat en boca de tothom, sobretot per la temàtica d'apocalipsi pròxima i quotidiana que ressona de manera molt realista en l'escenari epidèmic actual i pel recurs de rodar en plans seqüència els vuits episodis, que transcorren així en temps real.

]]>