Que un mitjà de comunicació desaparegui, és una mala notícia; que ho faci un del Pirineu, ho és encara més, i que ho faci un amb el que et sents identificada amb la seva línia editorial entristeix profundament. Fa poc més d'una dècada, quan el diari Ara va iniciar la seva distribució, no vaig dubtar en fer-me'n subscriptora. Un diari amb vocació de país, compromès amb la llengua i la cultura catalana, amb un seguit de professionals i persones col·laboradores que, el que explicaven, eren del meu interès. Passats un parell d'anys, vaig decidir donar-me'n de baixa, havia comprovat que, aquell atractiu inicial havia desencadenat en un flux d'informacions centralistes i sense representació territorial. Trobava a faltar notícies de casa meva, del Pirineu, més enllà de si a l'hivern hi neva o es fan cues per pujar a Andorra els caps de setmana de pont. Si bé podria ser del meu interès la línia editorial i l'enfocament en clau de país, no em resolia la meva necessitat de voler saber del meu i altres territoris menys cosmopolites, així que em vaig donar de baixa.

Fa unes setmanes que el meu fill ha començat a esmentar al seu penis "la tita". A casa mai hem emprat aquet terme, ell té penis i jo tinc vulva. Aquest canvi de nomenclatura és degut a la influència de l'escola, dels companys d'escola.

El dia del pare i de la mare se segueixen celebrant, com la majoria de les nostres celebracions, per influència de la religió catòlica. El dia del pare és per Sant Josep – pare de Jesús – i el dia de la mare se celebra al Maig que és el mes de Maria – mare de Jesús-.

Aquesta setmana ha quedat vist per sentència el judici pels atemptats del 17A. Aquella nit d'agost jo estava a Cambrils i vaig sentir els trets. Gaudia, amb el meu fill de 6 mesos i una amiga amb la seva filla, d'uns dies de tranquil·les vacances en un càmping. Tothom dormia –menys jo- quan vaig sentir aquella ràfega de trets. El meu primer pensament, influenciada per les notícies d'aquella tarda a la Rambla de Barcelona, va ser que eren uns trets, però el sentit comú i la protecció de voler fugir de la por em van fer pensar de seguida que no era possible, que segurament era un petit castell de focs i, fins i tot, vaig arribar a pensar que potser hi havia algun tipus d'animal que es caçava de nit. Inquieta, vaig sortir del bungalow, ningú al carrer, només dos joves francesos que prenien tranquil·lament unes cerveses a la terrassa; no els vaig veure inquiets i pel poc que entenia de la seva conversa, no parlaven pas de res relacionat amb els trets.