Sobre el paper, el programa del concert del cap de setmana a L’Auditori resultava interessant. I, vistos els resultats, l’interès ha estat total. Comencem, tanmateix, per la segona part: com allò del valor pressuposat a l’antic servei militar, era obvi que l’OBC havia de tenir molt per la mà una obra com la Simfonia núm. 1 en si b, op. 38 de Schumann. I és cert que el rendiment general va tenir nivell, però és en aquest repertori on —penso— la nostra orquestra revela de vegades una inèrcia que tan sols les batutes més autoritàries poden trencar. I aquest no és el cas de la lituana Giedre Slekyte, una directora d’ofici però que semblava plegar-se a l’estat de la qüestió sense moure els fonaments rutinaris de la formació orquestral. Res a dir. Però res a destacar d’una segona part de passa-que-t’he-vist.

No, efectivament, això no és una crítica. O sí. Podria ser-ho atès el context de l’homenatjat? Anem a pams.

Tota una estrella de la flauta com Emmanuel Pahud (deixeble de Jean-Pierre Rampal) al servei del primer concert –i, de fet, l’únic original escrit per a aquest instrument– de Mozart. El músic suís explora el discurs de la peça i se’l fa seu amb perfectes acabats, amb un admirable tractament cantabile del segon moviment gràcies a les frases ben lligades i amb una sensibilitat despullada d’amaneraments i sensibleries. Pur discurs mozartià, sense afectacions però sense escarafalls filològics que de vegades poden convertir les peces originals en quelcom irreconeixible. Ben agombolat per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Stuttgart dirigida amb ofici per François-Xavier Roth, Pahud tancava la primera part del concert deixant el llistó ben alt.

Aconseguir que els concerts de L’estro armonico de Vivaldi corresponents al cicle de Les quatre estacions sonin a alguna cosa nova vol dir moltes coses. En primer lloc, que les peces del músic venecià són immarcescibles i que permeten moltes lectures i relectures. I, en segon lloc, que perquè això passi cal talent, imaginació, grans capacitats tècniques i ganes de treballar. La conjunció es va donar en mans de Vespres d’Arnadí, un cop més davant del lideratge entusiasta de Dani Espasa. I també, esclar, amb el prodigiós paper de la solista, la violinista Farran Sylvan James.

Hi ha diversos tipus d’herències. I n’hi ha de legítimes i de fraudulentes. En el cas de Michael Barenboim i de l’Orquestra de la RAI, estem davant de les primeres. En primer lloc, perquè el fill de Daniel Barenboim i d’Elena Bashkírova ha heretat el talent dels progenitors (sense arribar a la genialitat virtuosística del pare) i el defensa amb bons arguments abraçat a un violí amb què va saber desgranar el quart dels cinc concerts que Mozart va escriure el 1775. Interpretar el músic de Salzburg vol dir captar-ne el discurs més enllà de les notes. I Barenboim ho va aconseguir, amb sinuoses i delicades frases no exemptes d’aquell sentit de l’humor propi del compositor.

Per a la inauguració de la temporada oficial de concerts del Palau de la Música, la institució ha optat no pas per una sessió de gran format (per entendre’ns, amb una gran orquestra) sinó per una vetllada de cambra, intimista, de la mà de tres asos absoluts, d’indiscutible primera divisió: dos veterans com la violinista alemanya Anne-Sophie Mutter i el pianista israelià Yefim Bronfman i el jove violoncel·lista espanyol Pablo Ferrández.

A poc a poc, anem obrint temporades. I la de L’Auditori arrencava aquest cap de setmana amb una OBC emparada per la nova direcció artística de la casa encapçalada per Víctor Medem, però preparada per l’anterior equip. El programa inaugural es pot llegir com a carregat de bones intencions, tot i que sobre el paper es pot dir que la cosa va una mica més enllà, començant per la tria del repertori, amb l’obertura de Sesostri de Domènec Terradellas, La mort de Cléopâtre de Berlioz i la sempiterna Novena de Beethoven.

Fos per l’interès de les peces triades, per la qualitat de les dues formacions presents dalt de l’escenari del Palau de la Música o per la necessitat de refugiar-se de la calor infernal d’aquests dies, el fet és que la sala modernista presentava el vespre de dimecres un ple més que satisfactori. I això que al Liceu la vetllada wagneriana del mateix dia també era temptadora.

L’esperadíssim retorn de John Eliot Gardiner davant de The Constellation s’esperava amb devoció, tant pel que representa entre el públic melòman com pel programa proposat, tres cantates de Johann Sebastian Bach (BWV 12, 103 i 146) destinades al tercer diumenge després de Pasqua i compostes en anys diferents (1714, 1725 i 1726).

Dubto que la temporada 2024-2025 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sigui especialment recordada per alguna cosa brillant. Durant els darrers nou mesos han faltat idees, imaginació i creativitat en la programació i, sobretot, lideratge en la direcció.

Hi ha obres que, com deia Riccardo Muti en relació amb la Missa solemnis de Beethoven, quan s’interpreten suposen per a l’artista que les aborda ascendir a un Everest musical. És el que passa, per exemple, amb els dos llibres d’El clave ben temperat o amb els catorze contrapunts que integren L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach. Ambdues són obres enciclopèdiques, que compendien la grandesa del compositor, la seva ètica i la seva estètica, a més de la seva ciència musical. Potser a causa d’aquesta concepció tan tècnica –no exempta de sensibilitat–, que les converteix en peces austeres i ascètiques (inherents, d’altra banda, al luteranisme insubornable de Bach), es programen poc. En conseqüència, poder-les escoltar senceres en directe suposa un privilegi per a l’espectador.

Enmig de les discussions al carrer i a la premsa sobre el muntatge de Lohengrin al Liceu, en dies de presentacions de temporades de concerts per al curs vinent i en un dia de pluja i llevantada a les portes de la primavera, assistir a la pau que suposa un concert del Quartet Casals és una solució balsàmica a tant de soroll exterior. I sí, els membres de la formació cambrística ho han tornat a fer: o sigui, aconseguir la complicitat i la comunió amb el públic acòlit amb un programa exquisit, ben confeccionat, i sobretot amb l’al·licient d’assistir a la primera actuació a la viola de Cristina Cordero, després que Jonathan Brown hagués plegat del quartet. Tot això, a la sala modernista del Palau de la Música.

Quan el 2021 Riccardo Muti va dirigir per primera vegada en la seva dilatada carrera la Missa solemnis de Beethoven, va confessar haver estudiat la partitura des de principis de 1970 i que mai fins fa quatre anys va atrevir-se a dirigir el que per al director napolità és la Capella Sixtina de la música. També va definir-la com un Everest que havia trigat cinquanta anys a coronar. I és que fer el cim d’aquesta peça majúscula és arribar a un punt de no retorn del repertori simfonicocoral del nostre substrat cultural.

Independentment del desastre electoral d’Alemanya, ens queda el consol que el país centreeuropeu és un bressol musical de tradició més que provada i que en manté viva l’herència. Teatres, sales de concert i orquestres que poblen d’est a oest i de nord a sud les terres germàniques fan pensar que si prevalen la cultura i la civilització en forma de diàleg, així com el mestratge dels clàssics, no tot està perdut.

Entre els molts deures de tot teatre públic hi ha la recuperació del patrimoni, especialment l’autòcton. I això inclou els teatres d’òpera. Des de la seva reinauguració, el Liceu ha fet els deures a mitges, perquè hi ha hagut temporades sense títols dels nostres compositors i, quan n'hi ha hagut, sovint s’ha optat per la fórmula de la versió en concert.

Escrivia el pensador polonès Władysław Tatarkiewicz que l’obra artística és una activitat humana conscient, capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, amb resultats que poden delectar, emocionar o produir un xoc. Queda fora de dubte que tota escenificació és un acte artístic que reinterpreta i visualitza una realitat precedent, sigui literària, musical, visual o una barreja de les tres. En aquest cas, el sempre controvertit director italià Romeo Castellucci ha fet una interpretació de la mort i de la vida com a cicles circulars a partir del Rèquiem i d’altres obres de Mozart vinculades més o menys amb una mort que, per al músic i d’acord amb una cèlebre carta enviada al seu pare, era “la millor i veritable amiga de l’home”.

¿És legítim acabar obres que un artista ha deixat incompletes, no per l’adveniment de la mort sinó perquè les circumstàncies professionals o d’inspiració així ho han disposat? ¿Caldria acabar les últimes escultures de Miquel Àngel? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantejava qui signa aquestes ratlles dijous a la tarda de camí cap a L’Auditori. El cicle El So Original acollia una nova vetllada amb Jordi Savall, aquest cop davant d’una partitura de perfectes inacabats com és la Missa en do menor de Mozart, escrita per donar gràcies pel seu casament amb la seva esposa Constanze. Inacabada per raons desconegudes o amb parts escrites i que s’han perdut, la missa és, juntament amb el Rèquiem i amb el conegut com a Kyrie de Múnic, l’obra més gran del repertori mozartià en matèria sacra: el contrapunt d’herència bachiana comparteix espai amb àries d’inspiració italiana com el Kyrie inicial, el Laudamus te o, sobretot, l’Et incarnatus est.

Fa un parell de mesos, el musicòleg i crític Oriol Pérez Treviño va publicar, a Dinsic, el volum Tots els morts són un de sol, un assaig seriós i documentat sobre 27 misses de rèquiem. En un article també recent, el mateix autor documenta 1.055 rèquiems escrits entre el 1950 i el 1999 i deixa constància que el primer quart de segle XXI ja ha llegat 630 partitures basades en missa de difunts. Una curiositat: els segles XX i XXI són els del triomf del laïcisme, però, en canvi, la condició humana segueix preguntant-se per la mort i no deixa d’al·ludir a la forma sacromusical per excel·lència a l’hora d’intentar donar-hi resposta.

David Alegret s’ha convertit en un dels nostres millors ambaixadors de la causa noucentista: artífex (juntament amb el pianista Rubén Fernández Aguirre) del disc Carneriana, el tenor català segueix explorant els nostres poetes de la mà de compositors de generacions contrastades, i que en el cas del recital de dimecres a la sala Alícia de Larrocha de L’Auditori arriben fins a Hèctor Parra, autor del primer quadern d’Illa dels lliris vermells sobre poemes de Mercè Rodoreda. Aquesta va ser la prova de foc del recital, per l’exigència que el compositor català imposa a l’intèrpret. Alegret se’n va sortir amb nota al llarg de compassos de gran dificultat tècnica, sense el suport melòdic d’un piano que va a la seva –bravo Rubén Fernández Aguirre!–, de manera que els dos solistes es veuen transitant per camins bifurcats.

Des de la fundació, el 1945, de la Philharmonia Orchestra, aquesta formació ha tingut al capdavant batutes cabdals com les de Beecham, Toscanini, Furtwängler, Karajan, Giulini, Klemperer, Barbirolli, Maazel, Sinopoli, Von Dohnányi o Pekka-Salonen. Ara, la nord-americana Marin Alsop l’ha duta a Barcelona amb un programa suggerent i atractiu, tot i que els resultats van ser massa desiguals. En primer lloc, Strum, de la compositora novaiorquesa Jessie Montgomery (1981). Es tracta d’un breu poema simfònic en un moviment per a corda i de ritmes sincopats que va permetre a la formació britànica exhibir la pastositat de la secció, amb formidables unísons en els ostinati que poblen la partitura.