L'escriptor escocès Douglas Stuart (Glasgow, 1976) explica que quan era petit seia davant la mare i l'escoltava atentament. Stuart tenia set o vuit anys i feia veure que prenia notes perquè la mare necessitava sobretot atenció. Era alcohòlica i els efectes de la beguda feien que desapareguessin les inhibicions: parlava al fill com si fos un adult. "En aquell moment per a mi era una mica estrany, però d'adult és fascinant perquè em va permetre conèixer-la com a dona i no només com a mare, cosa que no vaig poder fer d'adult perquè es va morir", recorda Stuart, que debuta com a escriptor amb La història d'en Shuggie Bain ( Edicions de 1984 / Sexto Piso), traduïda al català per Núria Busquet Molist. L'autor no vol dir el nom real de la seva mare però el llibre, una opera prima que s'ha convertit en un gran èxit i que ha rebut el prestigiós premi Booker, beu molt de la infància de l'escriptor. Stuart ha trigat deu anys a acabar-la i l'ha escrit des de la nostàlgia: des de fa vint-i-un anys viu a Nova York, on es guanya la vida com a dissenyador de moda.

"No estem demanant un cèntim de diners comunitaris per a la Gran Bretanya. El que volem és recuperar una gran suma dels nostres diners, per sobre del que contribuïm a la Comunitat. [...] Volem recuperar els nostres diners!" Aquest és el famós discurs de l'ex primera ministra britànica Margaret Thatcher en una cimera de la Comunitat Econòmica Europea del 1979, que va fructificar amb la creació d'un dels mecanismes més enrevessats i polèmics del pressupost de la Unió Europea: els xecs compensatoris. I aquesta herència de la Dama de Ferro ha sigut aquesta setmana una de les claus que van permetre desencallar l'acord per salvar l'economia europea del coronavirus.