La cançó So long, Marianne de Leonard Cohen ha transcendit com un dels cants d’amor més bonics de la música i ha elevat el nom d’ella, Marianne Ihlen, a una de les grans inspiradores del procés creatiu de l'autor. Aquesta, però, és la versió simple i idealitzada de la relació entre tots dos. L’any 2020, el director Nick Broomfield va trencar aquesta aura mística que envoltava la parella amb un documental esplèndid. Marianne & Leonard: Words of love va fer justícia a la Marianne, que havia quedat reduïda a una musa adorada pel gran poeta de la música. La va dotar de la personalitat que li havia estat manllevada i va fer evident la toxicitat que va envoltar el vincle entre tots dos. El retrat resultant, a través d’imatges d’arxiu i testimonis, és cru i revelador. Ni la vida a l’illa grega d’Hidra ni les etapes de retrobament de la parella van ser una postal de felicitat i amor incondicional.

En el primer capítol de la sèrie Monstruos: La historia de Lyle y Eric Menendez hi ha una seqüència que mostra el funeral dels pares de Lyle i Eric Menendez. En la cerimònia, en Lyle demana que soni Girl I’m gonna miss you, de Milli Vanilli, per acomiadar els seus pares. El tema desconcerta els assistents per inapropiat, perquè el missatge no connecta de cap manera amb una dedicatòria d’uns fills que acaben de perdre els seus pares assassinats de manera atroç. L’escena té la inquietud i la perplexitat que defineixen el to de la sèrie.

Televisió de Catalunya fa 40 anys que aposta per les sèries de producció pròpia, i per això Mònica Montserrat i David Paloma han volgut retre homenatge a les ficcions catalanes. Ho han fet amb el llibre Me l'imaginava més gran i altres frases mítiques de les sèries catalanes, que recopila alguns dels moments més cèlebres de sèries com La Granja, Estació d'enllaç, Nissaga de poder, Plats Bruts, Oh! Europa!... Aquest test et permetrà descobrir si tens la memòria d'elefant necessària per recordar els diàlegs més famosos de TV3.

Els dies de Setmana Santa són propicis per descobrir sèries curtes o minisèries que no havíem tingut temps de veure o que ens han passat desapercebudes en l'allau constant d'estrenes de les plataformes. Us en proposem 10 per a aquests dies, que podeu sumar a altres recomanacions recents, des de comèdies i comèdies romàntiques fins a ficcions arribades d'Austràlia.

Una sèrie mítica, una actriu sense pèls a la llengua i una polèmica eurovisiva. És el nostre menú de divendres. Avui, a Molta sèrie i poc sabó, parlem amb Alejandra Palés.

Fins fa uns anys, en el món audiovisual hi havia una frontera que limitava els continguts de ficció amb els de realitat. Eren dues categories separades que l’espectador podia identificar fàcilment. Des de fa un temps, però, les línies divisòries s’han difuminat fins a fer cada cop més habituals productes híbrids que fusionen realitat i ficció, moltes vegades amb finalitats humorístiques. El jurado (Amazon), una de les sorpreses televisives d’aquesta temporada, n’és una bona mostra. Disponible a Amazon, és un exemple clar de com moltes vegades les millors comèdies són aquelles que ens proposen confondre realitat i ficció.

Quan els escriptors de Hollywood van aturar l’audiovisual americà l’any 2007, un centenar de guionistes catalans es van plantar a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Entre els congregats hi havia alguns dels noms més consolidats del panorama del país i reclamaven tres coses: treballar amb contractes laborals, millors assignacions econòmiques i poder vincular les retribucions a l’èxit del producte. Una dècada i mitja després, l’audiovisual als Estats Units torna a frenar-se per la força sindical dels guionistes. L’ARA ha volgut copsar l’estat anímic d’aquesta professió a Catalunya i revelar a quant es paguen els guions, en un sector presidit per l’opacitat. De moment no hi ha cap manifestació prevista com la del 2007, però sí que hi ha negociacions obertes –per exemple amb TV3– per tal d’actualitzar les condicions laborals dels creatius que posen la llavor a partir de la qual es construeixen pel·lícules, sèries i programes.

TV3 vol que el 2023 marqui un abans i un després en el camp de les sèries al canal. Però, de moment, la seva primera aposta –Bojos per Molière– va acomiadar-se aquesta setmana deixant uns registres més aviat discrets: 255.000 espectadors i un 11,9%. Aquesta visió edulcorada del pas d’un grup de joves per l’Institut del Teatre ha anat perdent espectadors setmana a setmana, després d’un debut en què va aconseguir un 15,7% de quota de pantalla. El seu últim episodi va ser seguit només per un 7,7% dels espectadors i va ser superat per l’oferta d’Antena 3 (amb El hormiguero), Telecinco (La isla de las tentaciones) i La 1 (Viaje al centro de la tele).

El cas Arny, el triple assassinat d'Alcàsser, Jesús Gil, la Veneno i, fins i tot, Locomía. Després d'una llarga època de glorificació dels anys vuitanta, dècada fins fa poc preferida de la nostàlgia oficial, ha arribat el torn dels noranta. Els títols que rememoren fets d'aquells temps s'han multiplicat a les plataformes de contingut, repassant-la de dalt a baix, especialment amb sèries documentals i altres formats de la no-ficció. Els exemples d'aquesta tendència són molts i variats, i van dels podcasts a una sèrie de ficció de la festa d'entre totes les festes, la Ruta del Bakalao valenciana.

Fa tres setmanes que va començar el 2023 i ja hi ha una sèrie que reclama un lloc en el futur rànquing del millor de l'any. The last of us, basada en un popular videojoc per a PlayStation, es va estrenar aquest dilluns a HBO Max i el seu inici no podria haver estat millor: als Estats Units, el primer episodi ha aconseguit 4,7 milions d'espectadors entre l'emissió convencional a través del canal per cable i el consum a la plataforma de streaming. Es tracta del millor debut d'una sèrie del segell HBO després de La casa del dragón –9,9 milions d'espectadors entre emissió convencional i HBO Max– i des de l'estrena de Boardwalk Empire, que l'any 2010 va obtenir 4,8 milions d'espectadors en emissió pel canal per cable. Les dades de The last of us són molt superiors, per exemple, a les d'Euphoria, una de les sèries més populars de la HBO. En l'estrena de la seva segona temporada, el drama protagonitzat per Zendaya va registrar 2,4 milions d'espectadors.

Avui dia hi ha sèries de tot, fins i tot de jugadores d'escacs de principis del segle XX o de regidors municipals de parcs i jardins. Aquesta varietat contrasta amb la poca proliferació de gèneres que, fins fa no tants anys, han estat hegemònics en l'audiovisual, com els westerns o el bèl·lic. No semblen bons temps per als estils clàssics, que han anat perdent pes en les narratives d'avui, especialment pel que fa a ficcions televisives. Sigui per sobreexplotació en el seu moment o pels interessos de les noves generacions, l'oferta respecte a tot el que s'està fent és molt minsa, com a mínim comparat amb el seu pes històric. En contraposició, tots dos gèneres tenen títols de referència que apareixen sovint a les llistes de millors sèries de tots els temps: Deadwood, pel que fa a l'oest nord-americà, i Band of brothers, com a icona de la ficció bèl·lica. Tots dos títols, com es podia esperar, provinents de la factoria HBO, el segell que va marcar el camí de l'edat d'or de les sèries.

Des de principis de setembre l’elf Galàdriel no només parla en èlfic, sinó també en català. A inicis de mes, Amazon Prime feia l'estrena mundial de la seva gran aposta per a la temporada, Els anells de poder, la sèrie d’El senyor dels anells, i la ficció arribava també amb versió doblada en català. La fita no és insignificant: es tracta d'una de les produccions més esperades dels últims anys i, a més, compta amb una important base de fans. Quin impacte pot tenir que una de les sèries que més expectatives han generat en els últims anys tingui versió en català?

Desconcertant, enigmàtica, inusual, particular, original i lliure. Sobretot molt lliure. Ha arribat a Disney+ la tercera temporada d'Atlanta, una ficció dels germans Glover no gaire coneguda a l'Estat, on fins ara s'ha mantingut en cert culte tot i ser un èxit als Estats Units. Catalogada sovint com a comèdia, un tret no gaire distintiu de l'obra, és una ficció que navega de forma independent entre la melancolia, la crítica, el surrealisme i l'absurd, i que no es lliga a les narratives clàssiques de les sèries. La trama principal gira al voltant de la relació entre el raper Paper Boi i el seu cosí Earn, el mateix Donald Glover, que li fa de mànager. Junts han anat escalant en la indústria musical fins a arribar a aconseguir una gira de concerts per Europa, que és el punt on comença aquest nou catàleg d'episodis.

Dir que els somnis es fan realitat per als fans del còmic The Sandman, del segell DC, no és només una frase feta: després de 30 anys de la seva publicació, Neil Gaiman podrà veure com el seu univers oníric cobra vida visual a partir d’aquest divendres, en forma de sèrie. Netflix és qui ha assumit el projecte i, de moment, estrena una primera temporada de deu capítols.

Succession i Ted Lasso seran els grans rivals a batre de la 74a entrega dels premis Emmy, que s'entregaran el 12 de setembre a Los Angeles. L'Acadèmia de Televisió nord-americana ha anunciat aquest dimarts les nominades a les principals categories, que enguany donen cabuda a algunes sèries nouvingudes.

Ens ho van fer saber comptes de Twitter com Doblatge en català que monitoritzen la presència de la llengua a les plataformes audiovisuals. Amazon Prime Video ha estrenat la seva primera sèrie original doblada i subtitulada al català, La llista final. En un panorama, els dels gegants de l'streaming, que tendeix a ignorar la nostra llengua, això és una gran notícia. Encara més. Els d'Amazon han pres aquesta decisió per iniciativa pròpia i sense ajudes econòmiques. També sense comunicar-ho. Prime Video aposta pel català. Però, de moment, prefereix no fer-ho públic. Ara, què tal la sèrie en qüestió?

Estaria molt content si la setmana vinent es respectessin els drets que consten a la Declaració dels Drets Humans del 1948: dret a la vida, llibertat d’expressió, vacances pagades, etc. Si bé en moltes àrees del món aquests drets estan lluny de garantir-se –i a casa nostra mateix mostren llacunes preocupants–, avui dia fa l’efecte que qualsevol ciutadà pot encunyar-ne de nous només de verbalitzar-los, sense que calgui superar cap debat ni cap consens. Entre aquests nous drets als quals s’apel·la últimament, em crida l’atenció el que proclama que qualsevol ciutadà té dret a sentir-se representat en les sèries televisives. Certament, les sèries ens acompanyen durant dies o setmanes, i els protagonistes acaben gairebé formant part de la nostra família, de manera que poden acabar funcionant com a legitimadors d’actituds i comportaments.