"La sorpresa va ser enorme". Així resumeix l'historiador Xavier Juncosa el dia que va descobrir que el metge, fundador i primer president de la Societat Espanyola de Nutrició, Francisco Grande Covián, estava en el punt de mira del contraespionatge francès a Madrid, pel fet de participar en una de les xarxes nazis espanyoles durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. L'estupefacció de Juncosa no només era perquè la documentació dels contraespies francesos esquitxés d'aquesta manera un referent de la medicina a Espanya, sinó perquè en teoria Covián tenia una estreta relació amb Juan Negrín i altres polítics republicans, fins al punt que es va arribar a exiliar l'any 1939 als Estat Units, malgrat que després va tornar a Espanya.

A finals del 1942 encara no estava gens clar qui guanyaria la Segona Guerra Mundial i Barcelona era un formigueig d’homes i dones d’un bàndol i l'altre que intentaven esbrinar l’ambient que es coïa a la ciutat. El 8 de novembre del 1942, els aliats havien ocupat el nord de l’Àfrica francès i Charles de Gaulle, el general que dirigia la resistència francesa i futur president de França, va decidir enviar els seus contraespies a Barcelona, sobretot per controlar qui creuava la frontera. Les operacions es dirigien des d'Alger i, més tard, es van enviar agents a Sant Sebastià i a Madrid. Entre el 1943 i el 1945, els contraespies van escriure milers de documents que revelen facetes poc conegudes d’aquella Barcelona franquista i més d’una sorpresa sobre alguns noms força coneguts. Hi ha des de Pedro Abadal, el metge que va certificar la mort de Companys, fins a Manuel Aznar –avi de José María Aznar i director de La Vanguardia–, passant pel músic Bernald Hilda, el pintor Josep Maria Sert o el periodista Carles Sentís.

Durant tot el mes d’agost hem fet un primer cop d’ull a la ingent documentació que va generar el contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni final de la Segona Guerra Mundial. Avui voldríem tancar aquesta sèrie evocant l’atzarós periple que va haver de viure la documentació anterior, és a dir, la que comprenia els anys 1939-1943, per salvar-se de les urpes nazis. Parlem de tota la documentació del 2ème Bureau del SR-SCR (Service de Renseignement - Section de Centralisation des Renseignements), de les xarxes clandestines de les FFC (Forces Françaises Combattantes), de la DSM (Direction Sécurité Militaire, tant d’Alger com de París), del BCRA (Bureau Central de Renseignements et d’Action, amb seu a Londres) i de tota la documentació generada pels propis Services Spéciaux, seguint el relat que en va fer el seu màxim responsable, el coronel Paul Paillole, de qui ja vam parlar en el primer episodi.

El tema de l’estada del primer ministre francès Pierre Laval a Barcelona és prou conegut. Què hi feia Laval a Barcelona? Després de l’alliberament de França l’agost del 1944, el govern de Pétain a Vichy es va exiliar, primer a Belfort i després al castell Sigmaringen. El mateix dia de la caiguda nazi, el 2 de maig, Pierre Laval i un seguici de vuit persones (la seva esposa, Jeanne Claussat; el ministre Abel Bonnard i el seu germà Eugène; el secretari de Laval, Gérard Rey; el ministre Maurice Gabolde, i els dos pilots alemanys de l’avió de la Luftwaffe Gerhard Bohm i Helmut Kunk) aterraven a Barcelona amb la intenció que Franco els acollís. Laval s’hi va estar fins al 31 de juliol.

A l’arxiu de Vincennes es conserven una vintena llarga d’informes sobre les xarxes feixistes italianes a Barcelona. N’hi ha de dos tipus: els que detallen les missions o els contactes que duien a terme d’acord amb els serveis alemanys, francesos i espanyols; i els informes que llisten noms, cognoms, adreces i petites biografies dels seus membres, incloent-hi organigrames que ajuden a comprendre les seves jerarquies. En aquest capítol esmentem alguns dels noms que surten esmentats en aquestes llistes i els principals llocs de reunió.

El contraespionatge francès a Barcelona també va seguir de prop els serveis d’intel·ligència espanyols. Entre la teranyina de seccions i branques que no ens pararem a dibuixar, hi destacava la Brigada Estadística Interior que dirigia el comandant Chamorro, que era la secció més activa del Servicio de Información Militar (SIM) de la 4a Regió Militar. Tenia la seu a la Via Laietana, 47, 2n.

Tal com hem vist al llarg d’aquesta sèrie sobre l’activitat del contraespionatge francès a Barcelona entre el 1943 i el 1945, el principal objectiu dels seus informes eren els serveis d’intel·ligència i espionatge de les forces de l’Eix establerts a la Ciutat Comtal. De tant en tant, però, també van col·laborar amb altres grups al servei dels aliats. És el cas que ens ocupa avui dels germans Sequerra.

Nascut a Lleida el 1899, Pedro Abadal aviat va interessar el contraespionatge francès a Barcelona, que li va dedicar uns quants informes. Amic personal del també lleidatà Eduard Aunós (ministre de Justícia de Franco entre 1943 i 1945), Abadal és un personatge que mereixeria més atenció historiogràfica pels seus múltiples contactes, pel protagonisme que va tenir en alguns moments capitals del col·laboracionisme francès a Barcelona i pel seu paper en el primer franquisme.

Segons la documentació del contraespionatge francès a Barcelona que es conserva a Vincennes, l’organització de la Falange a París estava composta per dos grups: el primer tenia la seu a l’ambaixada espanyola, rebia les ordres directament de la Falange des de Madrid i estava representat pels agents Aparicio, Urraca i Velilla; el segon grup, dirigit per Tomás Gómez Pin (un exsacerdot que era el cap de l’espionatge espanyol al servei dels alemanys), tenia la seu al consolat espanyol (no a l’ambaixada), en el si de l’organització de l’estat major espanyol i estava directament al servei de l’estat major alemany. És sobre el segon grup que el contraespionatge francès a Barcelona va rebre molta informació.

El periodista francès Fernand-Joseph Sautès (1898-1974) va ser voluntari a la Primera Guerra Mundial, on va resultar ferit per armes químiques a la regió italiana de la Gorizia. Va ser membre del Partit Populaire Français (PPF), cap de les milícies paramilitars d’Action Française a Charenton i membre de la lliga ultradretana Camelots du Roi, en què va ser detingut en diverses ocasions. A partir del 1927, va deixar la seva feina a l’empresa Byrrh de vins rossellonesos i es va convertir en periodista de capçaleres com Le Roussillon, L’Éclair de Montpellier, L’Action Française, Gringoire o fins i tot Je suis partout, un setmanari literalment nazi.

Simon Sabiani és un nom llegendari entre les bandes de sicaris i assassins a sou dels anys 40, que han inspirat no poques pel·lícules i polars francesos dels anys 50 i 60. Nascut a Còrsega l’any 1888, la seva evolució política fa vertigen: heroi de la Primera Guerra Mundial, on va perdre un ull, va ser condecorat amb la Legió d’Honor en el mateix camp de batalla –fet poc habitual– per les seves arriscades heroïcitats. Acabada la guerra, va començar a militar en partits d’esquerra: primer la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), després el Partit Socialista, més endavant el Partit Comunista (PCF) i al final el Partit d’Acció Socialista (PAS) que havia fundat ell mateix. Però l’any 1936 va passar a l’altre extrem i va militar en el Partit Popular Francès (PPF) d’ultradreta de Jacques Doriot, que també provenia del PCF. L’evolució de Sabiani és molt similar a la de Doriot.

El pintor Josep Maria Sert (Barcelona, 1874-1945) havia sigut agregat cultural de l’ambaixada espanyola a París durant la Segona República i havia intervingut en el trasllat de les obres del Museu del Prado a Ginebra durant la Guerra Civil. Però el tombant de la guerra a Espanya el van fer canviar de bàndol i va acabar donant suport a Franco. En estar instal·lat a París, Sert va continuar disposant del passaport diplomàtic. Aquest fet és clau per comprendre el cas del seu xòfer.

El cas d’Ubaldo de la Fuente Ramos, poc conegut fins ara, és un molt bon exemple per comprendre la complexitat d’un moment concret de la Segona Guerra Mundial a Barcelona: del juny del 1944 al maig del 1945. Ubaldo de la Fuente havia nascut a Piedrahíta (Àvila) el 7 de maig del 1892, s’havia casat amb María Esther Mestre Zamora, nascuda a Pamplona el 20 d’abril del 1908, van establir-se primer a Saragossa i van tenir dos fills: Pilar, nascuda a Saragossa el 13 de desembre del 1930, i Félix, nascut ja a Barcelona l’1 de setembre del 1935.

Primer l’alliberament de França i vuit mesos després l’esfondrament d’Alemanya van provocar un gran moviment de diners, béns i valors nazis que buscaven la seguretat a l’Espanya de Franco. L’immens espoli que els nazis van dur a terme a França durant quatre anys va provocar que a partir de l’agost del 1944 ingents quantitats de francs francesos, autèntiques fortunes, travessessin la frontera en sentit sud.

Immediatament després de l’ocupació de Bèlgica, el 28 de maig de 1940, el comandant en cap de la Wehrmacht nazi va designar un home de la seva confiança, anomenat Frensel, com a liquidador de totes les empreses, majoritàriament jueves, que comerciaven amb diamants a través de la societat Antwerp Diamantkontrolle. L’any 1940, només a Anvers hi havia unes 1.200 empreses dedicades al tall de diamant. La Gestapo va detenir tots els comerciants de diamants (tant els jueus com els no jueus) i els va confiscar totes les pedres precioses. Després, tot aquell enorme tresor, majoritàriament diamants tallats, va ser enviat a tercers països, entre ells Espanya, per ser revenuts. Barcelona i Madrid eren les ciutats on es blanquejaven i es revenien aquells diamants; a Barcelona el blanqueig es feia a través de la joieria que Rudolf Bauer tenia al carrer València, 270 bis. Bauer també va participar, cap al final de la guerra, en la transferència de grans fortunes d’Alemanya a Espanya per salvar-les, així, del blocatge de capitals que imposarien els aliats després de la caiguda del nazisme.

Si en el capítol anterior parlàvem de la venda de cristalleria fina comissada a la Bohèmia i revenuda al passeig de Gràcia de Barcelona, en el present capítol parlarem de dos casos de revenda d’obres d’art espoliades a l’Europa central i revenudes a Barcelona. En el primer cas els protagonistes són l’empresa alemanya Fundición Tipográfica Neufville (Travessera de Gràcia, 183), l’agència de duanes Pujol-Rubio (passatge de la Pau, 1, 1r), el capitost nazi i directiu dels Laboratoris Merck a Barcelona Hermann Karl Andress Moser (àlies Don Carlos) i el famós traficant d’art belga George Henri Delfanne (àlies Christian Masuy i Heinrich Bauer). L’objecte de l’afer era un autoretrat de Rembrandt, poca broma, comissat pels nazis en l’espoli als jueus i entrat a Espanya, com moltes altres obres d’art, per Delfanne. L’origen exacte d’aquest robatori no està esmentat en la documentació del contraespionatge francès.

En anteriors capítols d’aquesta sèrie ja hem explicat l’origen del finançament dels serveis d’intel·ligència alemanys tant a Barcelona com a la resta de l’Estat: provenia dels privilegis que el franquisme els hi permetia a l’hora d’extorsionar i depredar amb impunitat com a agraïment pel seu enorme ajut durant la Guerra Civil. D’aquesta corrupció en podríem dir corrupció a gran escala: la de les grans empreses (Sofindus), els grans bancs (Banco Alemán Transatlántico) o les grans asseguradores (Wurtenburguesa y Badense), entre moltes altres. Però hi havia una corrupció a petita escala, la dels mateixos espies o agents d’informació, que tenien màniga ampla per fer, literalment, el que volguessin en matèria econòmica. Així, hem trobat informes del contraespionatge francès a Barcelona en què es detallen robatoris de cotxes de mitjana i alta gamma a França que, amb la connivència de les policies frontereres –la nazi i l’espanyola–, eren revenuts a Espanya amb total llibertat, robatoris i comisos de tota mena de joies a França o a Bèlgica que eren revenudes i blanquejades a Barcelona, o pintures d’alt valor internacional confiscades a jueus centreeuropeus que, a través de la França pétainista, arribaven a Barcelona per ser revenudes. França, la França ocupada pels nazis, era un graner de proporcions gegantines que va ser depredat sense contemplacions pels nazis entre 1940 i 1944. En els següents quatre capítols parlarem d’aquesta extorsió impune en quatre àmbits diferents: la cristalleria fina, la pintura, les joies i la revenda de moneda estrangera.

Uns dies abans de la capitulació d’Alemanya enormes columnes de fum sortien del consolat del Reich de la plaça Catalunya, que van ser observades pel personal del consolat francès que ocupava l’edifici del costat: eren milers de documents i informes que es cremaven perquè no anessin a parar a l’enemic.

El contraespionatge francès va investigar una escola del servei d’intel·ligència nazi a Barcelona on ensenyava als seus agents diverses tècniques d’espionatge com l’encriptació de missatges, l’ús de codis complexos, la radiotransmissió i el maneig de tintes invisibles. La seu d’aquesta escola era al carrer Consell de Cent, 240, 2n-2a. Com que el pis era molt gran, també s’utilitzava com a aixopluc d’agents alemanys acabats d’arribar o d’agents que calia amagar.

Durant el primer trimestre del 1945 va córrer com la pólvora entre la colònia alemanya de Barcelona que quan el nazisme s’esfondrés tots els capitals, mobles i immobles alemanys serien bloquejats per ordre dels aliats. El rumor formava part de l’estratègia dels mateixos alemanys i, en poc més de tres mesos, es van camuflar ingents quantitats de diners, empreses i propietats alemanyes. El mètode més simple era buscar un testaferro espanyol de confiança i traspassar-li la titularitat. No tenim dades del percentatge d’aquest mètode, però entre els petits i mitjans capitals va ser el mètode preferit.