“De petit jugava amb gripaus. Als 10 anys llegia l’etòleg Konrad Lorenz. Als 12 vaig veure Dersu Uzala de Kurosawa i vaig sortir del cinema transformat per aquell caçador indígena de Sibèria que acompanyava un grup de geògrafs i vivia en harmonia amb la natura. Als 14 vaig veure isards i encara els recordo corrent desbocats amb el seu esperit salvatge, lliures”. 

“No conec el món de la presó, però si una altra persona ho pot fer, jo també”, va dir en Quim Borrell a l’entrevista per a monitor de teatre al centre penitenciari Lledoners. “Era una feina per als caps de setmana i festius. Vaig començar el 25 de desembre del 2008. Estava sol i els vaig posar Hancock amb Will Smith, i al film hi havia un motí, i jo no hi havia caigut. El primer dia i ja l’havia cagat. Els interns em miraven”.

“Vaig començar dissenyant per a mi, sent la meva primera clienta. El barret que jo volia no existia, o el venien lluny o a preus desorbitats. No hi havia ni venda en xarxa ni Instagram. Jo veia barrets de Philip Treacy i Stephen Jones a les bodes reials. Havia estudiat belles arts, tenia molts llibres de moda i per a mi fer un barret era com fer una petita escultura. Però no sabia ni cosir i vaig aprendre'n amb tutorials d’internet, intuïtivament. Vaig començar amb una taula, una agulla i fils de colors en un local molt bonic. El dia que vaig obrir la persiana em vaig adonar que m’havia ficat en un projecte que no sabia com fer. I sense saber com fer-ho, ho vaig fer. Com a artesana, jo feia peça única i em vaig haver d’espavilar, perquè tardava de tres a cinc dies a fer un barret. I vaig tenir una demanda que tampoc esperava!” Ara els seus barrets fins i tot es troben en revistes de moda, o en sèries com Un asunto privado o pel·lícules com La llibreria d’Isabel Coixet. I té clientes singulars, com la que va ser musa del fotògraf Bill Cunningham, la model sènior Tziporah Salamon, un personatge que si investigueu és del tot suggeridor. 

Coincidint amb l’inici del curs, el Museu de Ciències Naturals de Granollers reobre amb la mostra itinerant Què mengem avui? “La idea d’aquesta exposició se’ns va acudir fa 10 anys quan l’Ada Parellada i jo érem a la comissió de menjador de l’AFA de l’escola. En aquell moment no teníem ni els mitjans ni els coneixements per fer-la. Arran de fer coses amb ella, vaig estudiar antropologia. Estudiar les cultures humanes, ja sigui l’alta o la popular, però també com viu una societat, com es generen la violència i els conflictes. Les relacions de submissió i dominació també són cultura. Vaig estar set anys documentant la prostitució, des d’ara a Mesopotàmia. Una altra inquietud meva és tot el que pots saber a partir de la producció d’aliments. L’alimentació no comença al plat, sinó molt abans, quan t’estàs abastint, comprant, plantant el teu hort o caçant. Aquestes eleccions tenen repercussions, ja sigui en la salut, l’economia o bé el medi ambient. Els productes de proximitat tenen conseqüències oposades a la dieta de petroli. Ara l’ingredient més present a la nostra dieta potser és el petroli, per la benzina del transport, per la benzina dels tractors, pels fertilitzants, pels embalatges... El petroli és per tot arreu. I tornar al km 0 està molt bé, però ara, a més a més, hem de tornar a voler cuinar.

Eva (E): “Els meus fills han sigut els meus mestres. A través d’ells he observat com aprenen els infants, si se senten respectats, que hi ha maneres d’aprendre en sintonia amb el planeta. A l’escola tradicional aprenien en un sentit molt abstracte i jo veia que ells integraven millor a través dels sentits i l’experiència. Necessiten tocar, no només que els hi expliquin, reproduint fitxes i exercicis d’un llibre”. Anna (A): “Jo mateixa durant anys vaig seguir la metodologia dels meus mestres de petita: deures, llibres, guix, pissarra, i així s’aprenia tot. Em vaig quedar embarassada i a l’escola on treballava em van preguntar si hi duria la filla. La resposta va ser no. «I si no vull això per a la meva filla, què és el que vull?» I llavors començo a informar-me sobre alternatives”.

Carrer Casp. Pedro (P):“Estava plovent i vaig veure aquest portal. Un guàrdia jurat em va dir que no hi podia dormir. Li vaig dir que amb el xàfec que queia, allà no molestava. Va ser la primera de moltes nits. Porto des dels 8 anys al carrer. En tinc 66. Els veïns van començar a conèixer-me i l’Elvira (E) durant 4 anys em portava el sopar cada nit. Si no hagués sigut per ella, jo ja estaria mort. Ella és la que m’ha canviat la vida”.

“Fa 20 anys que soc aquí. Si vius al carrer Bruc, el pis és casa teva; si vius a la carretera de Portlligat, casa teva és Cadaqués”. Cadaqués, i també París, l’Amèrica Llatina, la finca de secà de Serrallonga, Sabadell o els internats. “La meva era una família curiosa. El meu pare va anar al notari a anul·lar la pàtria potestat sobre la dona i els fills. El notari li va dir que era boig, que la dona seria lliure i que se’n podria anar quan volgués, que se li emportaria els fills i tot. I va contestar: «No vull tenir cap dret sobre ningú». No he sentit de ningú més que hagi fet això. A mi i als meus germans «fills meus» no ens ho deien mai. Jo era la Fina. Els pares anaven i venien. Una tata ens va cuidar dels 0 als 10 anys, i després cap a l’internat. A mi me’n van fer fora. Era tot tan desgraciat. Sola. Era dur. Em mullava els peus per posar-me malalta i anar a la infermeria. Si tenies febre et donaven llet amb sucre i t’hi podies quedar a dormir, i tenies la sensació que existies per a algú, perquè a casa meva no em venien a veure mai. I vaig començar a fer les coses al revés de tothom, vaig tirar un petard a classe, les notes fatal, i van trucar a ma mare dient: «Aquesta nena no la podem governar». És una de les coses que m’omple el cor d’alegria. Tota una institució maquiavèl·lica i no em van poder adreçar. No és fins que es va morir la meva mare que em va començar a acompanyar”.

“Des de ben al principi em va atraure escalar en solitari. Primer per curiositat, després per necessitat d’experimentar l’escalada en tota la seva magnitud. Anar en solitari amplifica qualsevol situació, ho canvia absolutament tot. Em moc per sensacions, i només marxo d’expedició si sento que vull o he d’anar-hi, independentment de si crec o no que estic preparada. Cada nova vegada és un nou repte, on sorgeixen pors, dubtes, incerteses. Marxo amb tots ells. Si estic preparada o no, ho esbrino un cop soc d’expedició. Sovint vaig a llocs verges obrint rutes, passant i escalant per una zona de la paret on no s’ha passat abans. Trio el recorregut. No tinc informació de la dificultat, ni de l’estat de la roca, ni del material que cal. Tot això significa incertesa, que fa que sigui un repte. El no saber si podré. Quan les coses són previsibles, tenim poques opcions de canvi.

“Estic des de l’any 94 en salut mental, a Sant Joan de Déu, etc., i he vist molts nanos que quan venen a la consulta no suporten que els diguis que necessiten ajuda i et contesten que ets aquí perquè cobres un sou. Però quan et veuen a la seva habitació, setmana rere setmana, amb ganes de saber a quin joc juguen i quina música escolten, i els demanes que t’ensenyin els còmics que llegeixen i les coses que fan, s’adonen que tens un interès molt autèntic i concret per ells. Ho fem al revés, som nosaltres els que ens desplacem i necessitem la seva ajuda per entendre com viuen i què fa que aquests nois tinguin dificultats agudes per sortir al món. Sentir que l’altre té curiositat per tu facilita moltíssim el vincle, i la quantitat d’informació que obtens és una passada”.

Quedem a la carretera de la Rabassada. Per arribar, el camí només se’l sap ell. Ni treballa en una oficina ni viu en un pis. “Estic les 24 hores rodejat d’animals. I quan entro en aquest bosc, noto que entro a casa meva. Tant és casa el menjador com el galliner”. Les cabres reconeixen el soroll del motor. Obrim la porta de la Masia Cal Mandó. Lladrucs. Els mastins Foc i Boira ens venen a llepar. El seu amo és una espècie de Darwin de Collserola, un genetista autodidacta que aprèn jugant amb experiències reals. “De petit no m’interessava el futbol. Al pati de l’escola regava els geranis. Veia el Félix Rodríguez de la Fuente. Amb 14 anys em vaig fer voluntari del Zoo de Barcelona, i des de llavors que és la feina de la meva vida. El món exòtic i el món urbà són oposats, entren en conflicte, però allà on fan les paus i es troben és en el món rural”.

“A l’EGB vam visitar una incineradora, i encara tinc gravada la imatge de la pinça agafant els residus i portant-los cap al foc. A l’escola treballàvem molt aquest tema i ja ha sigut sempre part de la meva vida. En la meva adolescència començava la recollida selectiva a Barcelona, però no al nostre barri, Torre Baró, un dels més conflictius en aquella època. Amb una amiga vam agafar un bidó, el vam pintar de verd, hi vam escriure “vidre” i el vam plantar a l’avinguda principal. La meva mare i les veïnes van començar a baixar ampolles. Algú va fer una foto, va arribar als mitjans i, al cap de poc, vam tenir els primers contenidors de recollida selectiva”.

Diumenge, a la cloenda de la novena edició de Mostremp, la Mostra de Cinema Rural al Pallars, es presenta el documental El cost de la fruita, fet literalment a quatre mans per la periodista Clara Barbal (C) i el realitzador Pablo Rogero (P). Aborden la problemàtica dels temporers de la fruita a Lleida i les seves condicions de vida, més enllà de la notícia cíclica que desapareix acabat l’estiu. “C.: Fa mal dir-ho però nosaltres hem patit. Ha sigut un treball que m’ha rebentat l’ànima, és el treball que més m’ha rebentat, perquè és dur que sigui tant a sota de casa meva, no en un altre continent empobrit. A Lleida visc a escassos metres del centre històric, on cada any es repeteixen aquestes situacions. L’estiu del 2018 es definirà al llarg de la nostra existència com l’estiu en què vam trepitjar més fang. Vam fer una immersió molt humana, vam construir una confiança perquè ens expliquessin la seva vida; a mesura que entràvem on viuen aquestes persones se’ns obrien i se’ns obria la història”. “P.: Vam parlar amb molts temporers que no hi apareixen, però que ens van ajudar a entendre la complexitat. També vam contactar amb multinacionals i cadenes fructícoles per gravar com s’hi treballa i donar l’oportunitat que s’expliquessin. Amb més o menys diplomàcia i actitud molt defensiva, tots van dir que no. Ens hauria agradat un mosaic més complet”.

“A Guatemala, el Salvador, Mèxic, Colòmbia o Hondures, d’on vinc jo, si vols ser un periodista independent, no podràs viure d’això. Potser aquí passa igual, però allà és més cruel. T’ho bloquegen tot, t’hi jugues la vida i la de la teva família. He treballat la persecució contra els col·lectius minoritaris, els LGTB, la violència de gènere, l’explotació infantil, la prostitució, el narcotràfic, el tràfic d’òrgans, que no es denuncia gaire, però a Hondures es roben nens per traficar amb els seus òrgans a Amèrica i Europa. Són temes delicats perquè t’exposes a les màfies. Jo vinc de l’extrema pobresa, d’una infantesa molt dura, i he anat forjant la meva consciència social. Comparteixo el dolor de la gent perquè jo també l’he patit”.

“Jo mai no he volgut ser músic. Ni em passava pel cap. De xiquet jugava molt a voleibol. A campaments em va caure una guitarra a les mans, i me va canviar la vida. Vaig notar que estava passant alguna cosa entre eixa cosa i jo. Quan estic en un bolo encara passa, però a casa ja fa molt que no toque. Jo componc quan estic sol en el cotxe, és el meu racó privat. Mai pose la ràdio, ni música. I allí el tarro treballa i me grave notes d’àudio. La gent se pensa que jo sense la música moriria. Però no la necessite. Sí que sent la música d’una manera molt bèstia, però això ho he parlat moltes vegades amb el Llach, que no vivim per fer música. Hem fet música per viure”.

“Jo vivia sobre l’Elèctric Bar de Gràcia, i una nit hi feien una sessió de contes. Hi entro i de sobte es va aturar el meu temps, que de fet és tot el que fan els contes: un parèntesi a la teva vida. Si el narrador aconsegueix que t’entri la metàfora del conte, s’atura el que estàs pensant, d’on vens i on vas. Vaig sortir d’allà dient: «Jo ja sé què vull ser»”.

A la Fortalesa de Sant Julià de Ramis, just al costat del DOR Museum, dedicat a la joieria, hi trobareu l’Espai Quim Hereu. Com a ell li agrada anomenar-lo, el santuari de l’estrambotisme, “l’únic corrent artístic d’aquest segle nascut a Catalunya, probablement a la península Ibèrica i a Europa”. “El concepte se l’inventa en Joan Fuster als anys 70, i abans de morir me’n va fer hereu. Jo ja estava predestinat a parir-lo. Amb 9 anys la meva tieta em deia que jo feia uns dibuixos molt estrambòtics. Ara estic escrivint el llibre que conté el manifest escrit i l’explicació del manifest visual, que és la trilogia”, tres quadres de 72m( 2) cadascun. De poc serviria que fossin els més grans d’Europa si no continguessin aquest univers pictòric. Cal viure la sensació de contemplar-los, però en Quim s’hi enfronta dia rere dia, ajudat per una bastida on els visitants el veuen treballar. “La sensació és hiperbòlica, no hi ha paraules. Passar-te 3anys per fer cada pintura, 12 anys per fer-ne 3, ja no és un procés artístic, és un procés personal. Et canvia la vida i la manera de percebre-ho tot, l’entorn, el procés creatiu i la projecció, i també la vida econòmica, perquè m’ha allunyat del circuit comercial. Pot semblar molt bucòlic, però el meu és un camí de sang”. I sé que, amb l’ímpetu amb què m’ho diu, en Quim ha convertit aquesta dificultat en l’energia del seu motor. Ell prefereix l’aventura a la seguretat. “El vertigen és tan gran, el blanc és tan gran, que, o les prepares molt bé i les tens pràcticament projectades abans de començar-les, o t’estimbaries. No podries dominar una pintura d’aquestes dimensions. L’estrambotisme proclama que la rauxa guanyi al seny, i t’hi has de llançar i treure la imaginació de quan eres infant, no t’has de quedar sense fer les coses que sempre has volgut fer. Jo sempre havia volgut fer unes pintures enormes. De petit, vaig veure en una revista la sèrie Èpica Eslava d’Alfons Mucha. Una foto de 10x15 cm d’ell treballant en una gran sala amb llenços gegants em va canviar la vida. La vaig retallar. Dormia i em llevava veient-la i pensant: «Algun dia faré això»”.

“Sempre hem treballat el vincle amb els joves. No vaig tenir ganes de tirar la tovallola, la nostra feina tenia més sentit que mai. Però arran del que va passar fa tres anys vam veure la importància de crear noves estratègies d’intervenció”. Llavors l’Anna (A) portava 6 anys com a tècnica de Joventut, i tant per a l’equip municipal com per a la ciutadania de Ripoll va ser un xoc difícil de digerir que els autors dels atemptats fossin joves d’aquesta ciutat. A.: “Es va generar un canvi que potser hauria sorgit igualment, i va aparèixer la figura de l’educador de carrer. A més, érem tot noies i ens vam adonar que un referent masculí també és molt positiu i necessari”. I en Douglas (D) fa aquest rol des del febrer. D.: “Fa 3 anys va ser molt complicat, l’abordatge gens fàcil, però hem de mirar cap endavant i, amb els nostres recursos, buscar l’equilibri entre les ferides i la realitat que tenim ara”. A: “I intentar treure’n alguna cosa de positiu. Al Ripollès s’està valorant un nou model de convivència en què participem per donar la visió de la joventut”.

Mostrar la feina de la Joana Moll em sembla necessari. Els seus projectes tenen tres vessants: són fruit d’una recerca exhaustiva, fan denúncia i prenen forma d’obra, on ens dona la informació amb una mirada plena d’ironia. Si entreu a la seva pàgina web veureu tot un llistat cronològic. Cada peça, amb la seva explicació prèvia, sembla gairebé una excusa burleta per fer-nos reflexionar sobre tota una extensa investigació: “És un resultat formal que comunica conceptes complexos i molt abstractes. Els simplifica, que no vol dir fer-los més simples”.

Em rep en una sala àmplia de sostre alt on la seva veu ressona. Quan parla sembla que canti, fent més pujades i baixades de l’habitual, fruit de la seva formació com a monjo a Montserrat. De tots, és l’únic bisbe, de la comunitat catòlica d’Atenes de ritu bizantí. “Cantar o declamar els textos t’ajuda a proclamar-los, a donar-los als altres, per això els oficis monàstics són cantats o semitonats, no a veu baixa. A la plaça Sant Pere del Vaticà, a les litúrgies papals on es canonitza un nou sant, al funeral o a la missa nova d’un Papa, he anat a cantar l’evangeli grec. Cada cop m’han tremolat les cames, sobretot al funeral de Joan Pau II. Notava la presència del món sencer. Fa molta impressió”. I és que des del 1590, el rector del Pontifici Col·legi Grec de Roma té aquest privilegi. I el pare Manel Nin ho ha estat durant 17 anys. Es tracta d’un seminari per a seminaristes de tradició bizantina a càrrec dels monjos benedictins, com els de Montserrat, on va ingressar el 1975. “Hi havia molts més monjos que ara. Jo tenia 19 anys i dono gràcies a Déu per tota la formació intel·lectual i espiritual rebuda, sobretot monàstica i humana. Vaig aprendre llengües clàssiques: llatí, grec i siríac, que m’ha servit per a la tesi doctoral en teologia sobre els pares de l’Església, amb un treball d’investigació basat en manuscrits antics siríacs”.

Ens trobem a Can Rull, a la perifèria de Sabadell. “En comparació amb barris més cèntrics, la lluita social hi és més viva. Per això quan a Barcelona vaig entrar en aquest moviment social, m’hi vaig sentir còmode”. Des del febrer de l’any passat, en diferents territoris catalans hi ha representació de Fridays for Future [Els divendres pel futur]. És un moviment internacional d’estudiants de secundària conegut perquè fa vagues escolars pel clima. Des de llavors, alguns d’ells, com l’Abel, ja han entrat a la universitat. “Ara estudio biomedicina. La ciència i l’ecologisme m’han agradat de ben petit. Tinc 20 anys, i els més grans en tenen 25. Volem conscienciar els nens petits i arribar a la gent jove que en el futur estarà en política i en espais de decisió”.