Fa 140 anys, el 15 de novembre del 1884, les grans potències van decidir repartir-se Àfrica. Ho van fer uns senyors vestits de frac, al palau Radziwill, rococó florit, una monstruositat lleugera (mig segle després l’ocuparia Hitler i s’hi faria el seu Vorbunker i una mica més enllà el Führerebunker, l’últim cau dels monstres: Goebbels hi va assassinar la seva prole). Som a la conferència de Berlín. El canceller alemany Bismarck n’és l’amfitrió. Al costat dels europeus, hi ha els Estats Units, Rússia i Turquia. Tots defensen el comerç i la civilització. Éric Vuillard en fa la síntesi: "No s’havia vist mai tants estats intentar posar-se d’acord sobre una mala acció". Gairebé mai no s’és proteccionista a la casa dels altres, oi?

Les 8.15 h del matí del 6 d’agost del 1945. Un objecte metàl·lic cau sobre Hiroshima, al sud del Japó. Una resplendor de llum trenca el cel i la terra. El que passa a partir d’aquest moment és de sobres conegut: la humanitat –concretament els Estats Units– acabava d’utilitzar per primera vegada una bomba atòmica contra la població civil. Tres dies després el mateix infern es tornaria a viure a Nagasaki, com a desenllaç –ja anunciat, de fet– de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a uns 12.000 quilòmetres d’allí, en un punt remot del Congo belga, un grup de miners congolesos continuaven treballant en una mina fosca i humida del sud-est del país, en condicions similars a l’esclavitud. No ho sabien, però acabaven de ser còmplices –tot i que de manera forçada– d’un dels episodis més crus de la història de la civilització. Ells havien recol·lectat el 80% de l’urani que s’havia utilitzat per construir aquelles bombes llançades pels nord-americans, que acabarien provocant la mort de més de 300.000 persones.