Una de les preocupacions centrals de les forces democràtiques és com contrarestar el discurs simplista i trampós, però escampadís i aparentment efectiu, que l’extrema dreta propaga, sobretot a través de les xarxes socials i d’allò que està substituint la manera tradicional que teníem d’informar-nos i de conformar les nostres opinions. (L’altre dia, en un establiment del centre de Barcelona, l’empleada, una dona jove, es va sorprendre en veure que duia un diari sota el braç, i va exclamar, ingènuament, en el seu spanglish: “Pero señor Josep Maria, ¡qué old-fashioned, leyendo un periódico de papel!”)

A la teologia cristiana, el pecat original comença quan Adam i Eva mengen la fruita prohibida de l'arbre del coneixement. Però Original Sin de Jake Tapper i Alex Thompson narra una caiguda en desgràcia diferent. La imatge de portada és un retrat en blanc i negre de Joe Biden amb un parell de mans tapant-li els ulls. La història d'aquest nou llibre tracta del perill de la ignorància voluntària.

Contents de saludar-los aquest any, també. Som a 7 de gener, l’any 2025 ja té una setmana però encara no té pressupostos, ni del govern de la Generalitat ni del govern espanyol. I aquest matí podem dir-los que això va per llarg, perquè per als comptes del govern Illa, Esquerra vol avenços en la negociació per al nou finançament.

1. Fa just una setmana, encara es deia que les eleccions presidencials dels Estats Units serien un frec a frec entre republicans i demòcrates. La realitat de les urnes és que Donald Trump va arrasar. A aquestes altures estem tips i cuits de sentir anàlisis de tota mena, entenimentats, apocalíptics o saberuts. Al meu entendre, tot plegat es resumeix en una dada. El 2016, Donald Trump va aconseguir 63 milions de vots populars. El 2020 va obtenir 74 milions de vots. El 2024 l’han votat 73,5 milions de nord-americans. És a dir, el suport a Trump és allà mateix. Els delictes no el penalitzen i la seva campanya basada en la bandera, la valentia al moment de l’atemptat, l’ús de xarxes socials i el populisme desvergonyit (la frase curta i sense embuts, la canya a l’immigrant i la promesa d’un món millor) li han tornat a donar la presidència. Després de tres eleccions seguides, les xifres demostren, sobretot, que el seu èxit o fracàs depèn del paper del contrincant.

D'aquí 74 dies la vicepresidenta Kamala Harris deixarà el càrrec, i encara no se sap què farà després o com actuarà com a ciutadana rasa per primera vegada des que va ser escollida fiscal de districte de San Francisco el 2003. Amics, ajudants i aliats polítics de la candidata demòcrata han dit durant les hores posteriors a la seva derrota davant l'expresident Donald Trump que és massa aviat per preveure, i encara menys planificar, la pròxima etapa de la seva vida, excepte per dir que, amb 60 anys, Harris encara té moltes opcions.

Durant la campanya presidencial, els periodistes que volien avaluar l’impacte electoral de la guerra d’Israel a la Franja de Gaza acostumaven a fixar-se en els votants àrabs i musulmans, sobretot a Michigan. És comprensible. A Dearborn (Michigan), una ciutat amb una forta presència de ciutadans d’origen àrab que el 2020 es va decantar a favor de Joe Biden, els resultats demostren que Donald Trump ha derrotat Kamala Harris per sis punts.

Un Joe Biden somrient ha comparegut aquest dijous a la Casa Blanca per reconèixer la victòria de Donald Trump. "No pots estimar el teu país només quan guanyes", ha dit l'encara president demòcrata, en referència al negacionisme electoral de Trump fa quatre anys. El president, conscient que es tracta també d'una de les seves últimes aparicions abans d'abandonar del tot la política, ha volgut convertir la derrota en una lliçó de principis democràtics i en un missatge reconciliador davant l'"enemic intern" del Trump venjatiu que s'asseurà al Despatx Oval a partir del 20 de gener. El seu somriure també era una manera indirecta de rebaixar la tensió d'una societat altament dividida.

En el difícil ascens cap al “sostre de vidre més alt i dur,” les candidates presidencials han persistit i resistit. Prometien ser independents i que no les controlaria ningú. Sobretot, creien que el país estava preparat per a elles. Però, una rere l'altra, han quedat desmentides. Els Estats Units han estat liderats per homes durant els seus 248 anys d’història, i això continuarà, almenys, durant quatre anys més. Dimecres, la vicepresidenta Kamala Harris es va convertir en l'última dona que ha fracassat a l'hora de trencar la barrera de gènere per a la presidència i la segona a ser derrotada per Donald Trump.

Quan Kamala Harris va aparèixer al programa The View d'ABC el mes passat per donar-se a conèixer, li van preguntar què faria de manera diferent del president Joe Biden. "No em ve res al cap", va respondre la vicepresidenta. Harris no ha sabut distanciar-se de la impopularitat de Biden. Tot i intentar projectar-se com una nova generació de lideratge, la majoria dels votants no l'han vista com una alternativa real a la continuïtat del govern actual. La seva vinculació amb Biden i la seva condició de vicepresidenta en funcions han estat percebudes com una forma de perpetuar unes polítiques que, per a molts, no resolien els problemes immediats dels americans. No es va desmarcar prou en temes econòmics, migratoris ni en el suport a Israel, i tot això ha contribuït al retorn de Donald Trump a la Casa Blanca.

Veient els resultats de les eleccions americanes em pregunto si demòcrata és una paraula que podem continuar aplicant a concepcions tan diferents del que vol dir aquest sistema polític. De l’educació que he rebut i la cultura en què m’he fet ciutadana n’he tret una conclusió que em pensava que era una veritat universal: la democràcia consisteix a confiar el teu vot en el candidat que creus que governarà de manera més justa i responsable. Abans de consideracions ideològiques, d’escollir en funció de si ets d’esquerres o de dretes, el primer requisit que hauria de complir qualsevol que aspiri a dirigir un país hauria de ser un respecte profund per les institucions de representació dels votants. Aquest mínim sembla que no ha estat tingut en compte per milions de persones als EUA que han triat un home que ha expressat públicament les seves simpaties amb formes autoritàries. Seria fàcil menysprear tota aquesta gent que farà que Donald Trump torni a la Casa Blanca i titllar-los d’ignorants, idiotes o alienats. Em nego, com a demòcrata, a acceptar aquesta simplificació i, en tant que persona partidària de la igualtat i la fraternitat, que fan que la llibertat pugui ser per a tots els membres d’una societat oberta, no puc tancar els ulls davant d’una deriva que, per desgràcia, s’està estenent a tot Occident. Massa sovint les esquerres (liberals com el Partit Demòcrata americà, socialdemòcrates europeus o els sectors més radicals de l’arc) han adoptat actituds de superioritat amb aquells els interessos dels quals deien representar. L’analista polític i antic cap d’estratègia d’Obama David Axelrod ho explicava de manera clara a la CNN: la base de la derrota del Partit Demòcrata és que els seus dirigents són elits amb educació universitària que s’han allunyat de la classe treballadora, i quan s’hi dirigeixen, afegia, ho fan com si fossin missioners, com si els diguessin “us ajudarem a ser com nosaltres”. Tot i que els contextos són molt diferents, és una actitud que hem vist massa sovint en aquells que es presenten com a defensors dels pobres però no n’han vist cap en sa vida o parlen pels obrers però no han trepitjat mai una fàbrica.

En la derrota de Kamala Harris es podran tenir en compte un sens fi de motius que l'expliquen, però faltarà a la veritat tota anàlisi que no tingui en compte el factor principal: és una dona. També el segon factor principal: és negra. Però fonamentalment és una dona. El poble americà ha parlat i, abans que ser governat per una dona, s'ha estimat més ser governat per un macarra. Milions de dones l'han votat, naturalment. Bé, en això consisteix la democràcia. La candidatura de Harris serà ara pastura de politòlegs, sociòlegs i estudiosos de mil i una disciplines, però és llàstima que hagi fracassat perquè era una proposta que (a pesar de les contradiccions de l'establishment progre, i altres miserietes que ara seran minuciosament especejades, perquè no hi ha pietat amb els perdedors) no deixava de ser revulsiva: es tractava, tornem-ho a dir, d'una dona. I exhibia actituds com cordialitat, empatia, bones maneres i fins i tot bon humor, enfront de la grolleria, la prepotència i l'agror constant del trumpisme. Això no és cap revolució (ara les revolucions les fan els reaccionaris), però sí que era interessant. I necessari. Després de la victòria esclatant de Trump (ha obtingut el poder absolut), és previsible que Harris sigui retirada del lideratge demòcrata, i que la succeeixi algú que els spin doctors pensin que té més probabilitats de victòria a les properes eleccions, és a dir, un home blanc. I amb un discurs encara més conservador que el de Harris (no li dic Kamala perquè, a diferència de quasi tothom, no la conec personalment).

La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, a manca de la confirmació oficial, aboca el món a un escenari de foscor, a un abisme amb unes conseqüències que encara és aviat per calibrar. El motiu és que el Donald Trump del 2024 és molt més perillós que el que va arribar el 2016, quan el sistema de contrapesos de la democràcia nord-americana va aconseguir limitar-ne l'impacte en alguns aspectes. De fet, segons va explicar el periodista Bob Woodward en els seus llibres sobre el primer mandat de Trump, els mateixos col·laboradors del llavors president, juntament amb alguns funcionaris, van aconseguir curtcircuitar algunes de les propostes més radicals del mandatari.

Els nord-americans han votat i han tornat a elegir Donald Trump com a president dels Estats Units. Per inversemblant i terrorífic que sembli a Europa. Si ens hem de guiar per la seva retòrica, hauríem d'esperar que els pròxims quatre anys es deportin milions d'immigrants, es llancin míssils contra els càrtels mexicans de la droga, els haitians deixin de menjar gats i gossos i s'utilitzi l'exèrcit contra els "llunàtics d'extrema esquerra" que lideren el Partit Demòcrata. Amb una mica de sort, Donald Trump no podrà complir tot allò que la seva retòrica sense límits ha anunciat, però la seva elecció obre un període d'incertesa inquietant en política interior i exterior. En l'àmbit institucional, els nord-americans tornaran a tenir a la Casa Blanca l'home que va instigar l'assalt al Capitoli i que ha demostrat sobradament el seu menyspreu cap a les institucions democràtiques. Tindran també un delinqüent condemnat per 34 delictes relacionats amb el pagament a una actriu porno, i que està pendent de tres imputacions més que ja no tindran continuïtat.

Donald Trump ultima els noms de la seva llista negra i ja s'imagina assegut al Despatx Oval mentre els va ratllant. El republicà s'ha alçat com el guanyador d'un recompte agònic per als demòcrates en què tots els estats clau s'han tenyit de vermell. Els 16 compromissaris que reparteix Carolina del Nord, els 16 de Geòrgia i els 19 de Pensilvània ja són per al republicà, i amb la victòria de Wisconsin, s'ha assegurat els 270 vots electorals que li calien per declarar-se president. El control de Pensilvània ha estat clau per tornar a trencar el mur blau, igual que va fer el 2016 i ha acabat d’estrènyer la soga.

“It is not looking good” (“No fa bona pinta”). Han demanat menjar coreà, que està boníssim però que se’ls està entravessant. Només fa dues hores que el canal públic PBS compta vots i el Ted i la Hellen han començat a servir-se una mica més de vi per alleujar les penes. Són demòcrates, com tot el veïnat.

La polarització de la societat nord-americana ha donat pas a la violència política; la derogació del dret de l’avortament no ha frenat les interrupcions de l’embaràs però sí que ha augmentat la mortalitat infantil; els tirotejos massius han registrat les xifres més altes des del 2014, i la mà dura a la frontera sembla haver-se convertit en l’única gestió possible. Malgrat el govern Biden, l’ombra de Donald Trump ha seguit modelant el país durant l’última legislatura.

L’elecció presidencial d’aquest any s’ha convertit en un nou capítol de polarització política als Estats Units, un fenomen que s’ha intensificat les últimes dècades. La ja virtual victòria de Donald Trump no resoldrà, en un futur pròxim, les profundes divisions entre republicans i demòcrates, entre grups racials i ètnics, ni entre l'Amèrica rural i la urbana. Les seves diferències van més enllà de simples desacords polítics o ideològics que es podrien solucionar amb diàleg; reflecteixen una profunda animadversió entre els membres de cada grup, que són percebuts no només com a adversaris legítims, sinó sovint com a enemics. Aquesta polarització emocional, coneguda també com a polarització afectiva, debilita la confiança, redueix la tolerància, posa en perill la cohesió social i dificulta els compromisos.

Cada nova cursa electoral cap a la Casa Blanca obliga el món a ressituar-se. Encara que els Estats Units siguin avui una potència en retirada i que el poder global s’hagi dispersat en nous actors, públics i privats, que desafien des de fa temps l’hegemonia de Washington, el resultat d’aquestes eleccions impacta en els equilibris internacionals i en els diferents conflictes oberts, especialment a Ucraïna i el Pròxim Orient. Però també en la lluita global contra el canvi climàtic, en els nivells d’imprevisibilitat d’un ordre internacional en procés de canvi, i en l’erosió democràtica d’una potència global.

Avui els estatunidencs decideixen el futur del seu país, i també del món, en unes eleccions en les quals el resultat es podria decantar per qualsevol dels dos candidats. Kamala Harris i Donald Trump arriben empatats a les enquestes i configuren els comicis més ajustats dels últims 20 anys al país. Per no perdre't res del frec a frec entre la candidata demòcrata i el candidat republicà, hem preparat un dispositiu que estarà actiu tota la nit per seguir l'actualitat en directe.

La campanya de les eleccions presidencials del 2024 passarà a la història com una de les més convulses dels Estats Units. La intervenció dels tribunals, les esperpèntiques obscenitats proferides, la renúncia d’un dels candidats i, fins i tot, dos intents d’assassinat fallits han marcat els últims mesos al país més ric del món, on aquest dimarts es decideix el futur dels estatunidencs i el rumb de la política mundial. A continuació fem un resum de les deu estampes més destacades.