El fet que, encara avui, la llei de secrets oficials espanyola sigui la franquista (del 1968!) ja denota la precarietat democràtica en què hem viscut tots aquests anys. ¿Com pot ser que hagin passat més de quatre dècades i encara estiguem així, amb una normativa concebuda per la dictadura? Costa poc pensar malament. Massa opacitat per amagar vergonyes passades i no tan passades. Qualsevol democràcia avançada té com a prioritat la transparència cap a la ciutadania, és a dir, aspira a minimitzar l'abast quantitatiu i temporal dels secrets oficials, que al capdavall són la cara fosca del deep state.

Pedro Sánchez té una habilitat especial per situar-se sempre en una posició de win-win per a ell en relació amb ERC: si els republicans li donen suport, s’assegura l’estabilitat del govern, i si se’n desmarquen, els acusa de fer-li el joc a la dreta. En el cas del Catalangate, però, la situació és diferent i té mala peça al teler. Si Sánchez accepta la investigació que li reclama ERC, la conclusió no pot ser una altra que el CNI ha espiat els independentistes catalans al marge de la llei. I això implica acceptar que el mantra que Espanya és una democràcia consolidada, el gran argument unionista contra el sobiranisme, fa aigües per tots els costats, fins i tot quan governa l’esquerra.

Un dels papers més interessants que he llegit sobre el Procés és una dècada anterior al Procés i, òbviament, no en parla. Es tracta de The dinamic of secession (1999), de la professora Viva Ona Bartkus. Hi ha una dinàmica de la secessió, sí, però no una lògica específica que permeti fer extrapolacions o projeccions d’unes circumstàncies a unes altres. Comparar el conflicte d’Irlanda del Nord amb el procés que va conduir a la independència de Noruega, o amb l’estranya situació de Transnístria, o amb Escòcia, no té res de dolent i fins i tot pot resultar aclaridor. En tot cas, mai no podrà servir per explicar una situació concreta a través de les altres, ni encara menys per provar de predir què passarà en cada cas. No hi ha, segons Bartkus, unes pautes estandarditzades o una lògica comuna i, en conseqüència, és molt arriscat establir inferències. Resulta, però, que la temptació d’extrapolar o projectar una situació a una altra pot ser irresistible quan va a favor dels nostres interessos i/o confirma les nostres idees. És tan il·lícit projectar l’especialíssim context de la Txecoslovàquia del 1993 a la Catalunya d'avui amb la intenció de visualitzar plàcides basses d’oli com jugar a les comparacions apocalíptiques amb altres llocs i circumstàncies.