A l'anarquista Salvador Puig Antich el van executar amb el garrot vil el 2 de març de 1975, quan tan sols tenia 26 anys. Fa 50 anys d'aquella mort tan terrible i d'un judici ple d'irregularitats, una eternitat per als qui tot just estan a l'adolescència. Posar-se a la pell del jove Puig Antich, entendre per què lluitava o què vol dir viure en una dictadura no ha de ser fàcil per a algú que ni ho ha viscut ni segurament ho han fet els seus pares.

"Fa 49 anys que lluitem perquè ens escoltin. Aquest document de reparació no és suficient, però és un primer pas. Ens han fet la guitza tota la vida, perquè ens han assenyalat per ser familiars d'un terrorista. El meu germà va ser víctima d'una doble injustícia i va lluitar per la llibertat. La meva mare ho va passar molt malament perquè li van matar el fill quan només tenia 21 anys. No ens hem rendit mai ni hem perdut l'esperança", explica Victoria Sánchez-Bravo Solla. El seu germà, José Luis Sánchez-Bravo Solla, va ser afusellat el 27 de setembre de 1975, al camp de tir d'Hoyo Manzanares (Madrid). Era membre del FRAP i el consell de guerra que el va condemnar estava ple d'irregularitats. La seva és una de les vint famílies víctimes de la dictadura franquista que han rebut una declaració de reparació del govern espanyol.

L’estat espanyol ha reconegut que el consell de guerra que el 1974 va condemnar Puig Antich va ser il·legal i il·legítim. Les seves quatre germanes s’han declarat molt emocionades pel reconeixement de l’Estat: “Era molt important per a nosaltres”.

La família de Salvador Puig Antich no ha aconseguit, malgrat dècades de lluita, que es reobri el cas del jove anarquista, ni que s'investigui judicialment el procés que va acabar amb la seva execució amb el garrot vil. Sí, però, que se'ls ha donat un certificat en què es reconeix que el consell de guerra que va condemnar Puig Antich va ser "il·legal i il·legítim". A Imma Puig Antich, durant l'entrega del certificat, li costava parlar: "És molt important per a nosaltres, fa molt de temps que lluitem perquè es torni la dignitat al nostre germà. Estem commocionades. No tenim paraules".

El 2 de març del 1974, el règim franquista va executar Salvador Puig Antich. Tenia 26 anys i era militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL). Sobre qui era i la seva execució al garrot vil n'hi ha hagut llibres i pel·lícules, però no una obra de teatre. Aquest novembre s'estrenarà la primera: Puig Antich, cas obert, a l'antiga presó Model de Barcelona. L'obra de teatre es basa en el llibre Salvador Puig Antich, cas obert. La revisió definitiva del procés, del periodista i escriptor Jordi Panyella, amb la dramatúrgia de Mercè Sarrias, la direcció de Jordi Pérez Solé i la interpretació de Marc Pujol, Carme Sansa i Bàrbara Roig.

El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha afirmat aquest dimecres que el govern espanyol declararà "la reparació i el reconeixement personal" a la família de Salvador Puig Antich com es va fer amb el president Lluís Companys. En el cas de Companys, s'han fet dues "reparacions": una el 2009, que va sol·licitar la neta del president assassinat, i una altra el 2018. Tanmateix, encara no s'ha arribat al final del camí. El novembre passat es va iniciar el procediment per demanar al govern espanyol la formalització de la nul·litat de les sentències imposades al president català assassinat, però encara no s'ha emès el certificat de nul·litat i la inscripció als expedients judicials. "Continuarem treballant amb la llei de memòria democràtica i la seva aplicació amb pròxims passos", ha respost el ministre a una pregunta de Junts en què es demanava a l'executiu demanar perdó en nom de l'Estat per la mort de l'activista antifranquista, executat el 1974.

Dimarts, a TV3, Nits sense ficció emetia Puig Antich. El llibre vermell, el documental que trobareu a la plataforma 3Cat com un doble episodi. Reconstrueix la detenció, l’empresonament i la condemna a mort de l’anarquista Salvador Puig Antich, executat pel règim de Franco el 1974. La revisió del cas se centra, sobretot, en les irregularitats del procés i aporta un document nou. Un informe que demostraria que a la sala de deliberacions del consell de guerra hi havia micròfons. El títol del documental fa referència a un àlbum enquadernat amb tapes vermelles que una de les germanes, la Carme, va fer copiar i relligar amb l’extens recull de premsa del que es va publicar al voltant d’en Salvador. El llibre adquireix, també en el relat televisiu, un valor simbòlic. La germana va triar el vermell pel color de la sang i, en certa manera, aquella recopilació de notícies servia per deixar constància dels fets d’una manera més tangible, per fer present el seu germà. El documental manté aquest esperit. Puig Antich. El llibre vermell comença a l’aeroport, rebent la Monique Puig, neboda del protagonista i filla del seu germà gran, en Joaquim. Torna dels Estats Units, on viu, per mirar de reconstruir i entendre la dimensió de la història del seu oncle. És un rol molt ben incorporat perquè serveix com a detonant de la narració i representa aquesta mirada llunyana per descobrir una història. És també qui pren el relleu del Joaquim en aquesta trobada familiar per parlar del protagonista absent. Les germanes Puig Antich esdevenen un quartet molt potent com a relatores. Tens quatre percepcions molt cohesionades, i això dona solidesa a la reconstrucció dels fets. La potència del grup femení (que en certa manera ha esdevingut emblema de resiliència) accentua l’absència dels germans que falten.

“Què ve després del Tercer Reich?”, preguntaven als exàmens de final de curs a l’Alemanya nazi. I si algun despistat contestava “El Quart Reich”, el suspenien. La resposta correcta era “Res. El Tercer Reich és l’imperi etern dels alemanys”.

Avui, mentre llegeixin aquestes línies en edició impresa, s’hauran complert tot just 50 anys de l’execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974. Aquell matí, passades les nou i a la paqueteria de la presó Model, es va perpetrar un crim d’estat i el darrer assassinat amb garrot de la fosca criminal del franquisme. Han passat dos mil sis-cents dissabtes des d’aleshores. I fou, ho he sentit i ho he après durant anys –més a casa que a l’escola, més al carrer que a la universitat–, un d’aquells dies en què s’aturà el temps i s’aturà tot i en què tantes persones recorden encara on eren i què feien en aquell precís instant. Un no havia ni nascut. Era només un embrió al ventre de la mare. Li he escrit: "Mare, on eres?" Ha respost de seguida: "Tot el que puc dir-te és que vivíem al carrer Sardenya, estava embarassada de dos mesos, era març i aleshores la vida i la mort eren acceptades quasi sense més ni més; i que amb el pas del temps les preguntes més senzilles no tenen resposta encara; la violència en tots els sentits se’m fa incomprensible i la mort de Salvador, inexplicable; és el que sentia aleshores i el que continuo sentint avui". Emmudeixo. Avui, moltes i molts segur que rememoraran on paraven aquell matí, "aquell dissabte d'hivern, gris, humit i d'estranya llum" –en paraules de Ramon Barnils– en què Salvador, segons Vázquez Montalban, "pagava el preu de les llibertats futures".

"El meu pare va ser una peça important de l’engranatge que va provocar la mort de Salvador Puig. Això no ho podem canviar, però el que sí que podem fer és explicar-ho. Perquè, si no ho fem, s'oblida la història. Va haver-hi una manipulació, manca de garanties i una alteració de la veritat", reflexiona Tomás Gil Márquez, que va ser policia durant 43 anys i professor de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona durant 35 anys. El seu pare era Juan Gil Mesa, el comissari en cap de la Sexta Brigada Regional de Investigación Social que el setembre de 1973 es va encarregar de la detenció i l’interrogatori de Salvador Puig Antich. 

El fet que a Girona, a partir de 1969, es poguessin cursar estudis universitaris, amb la creació d’un Col·legi Universitari, auspiciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer augmentar la probabilitat de contestació al franquisme en l’etapa final del règim. Les assemblees, les pintades, la incidència dels partits clandestins i la dinàmica política del moment van ser determinants per originar conflictes i accions de protesta.

El 2 de març de 1974 cap al migdia, acabada la programació infantil del dissabte al matí, TVE va emetre un avançament informatiu. Un locutor va anunciar amb posat greu que en compliment de la sentència dictada pel tribunal militar, s’havia procedit a executar la pena de mort dictada contra Salvador Puig Antich pel mètode del garrot vil, i que també s’havia executat el ciutadà alemany Heinz Chez pel mateix sistema, a la presó de Tarragona.

El dissabte 2 de març del 1974, quan faltaven cinc minuts per a tres quarts de deu del matí, el govern franquista va executar Salvador Puig Antich. Tenia 26 anys i era militant del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL). Han passat cinquanta anys, però les seves quatre germanes continuen lluitant, sense èxit, perquè la justícia espanyola reobri el cas. Ni tan sols amb la nova llei de memòria espanyola s’ha aconseguit el que reclama la família des de fa mig segle. "Nosaltres sempre hem reivindicat un judici just i que l’estat espanyol rectifiqui, perquè el Salvador no era un assassí", afirma Montserrat Puig Antich. La justícia sempre ha mirat cap a una altra banda, però la família ha vençut al carrer: "Gràcies a moltes persones que han investigat i han explicat el que han descobert, no passarà a la història com un assassí. I això ens compensa tants anys de lluita", afirma Montserrat Puig Antich.

Demà dissabte, 2 de març, farà cinquanta anys que el règim del dictador Franco va assassinar l’anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich, que en tenia vint-i-cinc. Puig Antich no va ser el darrer condemnat a mort del franquisme: el 27 de setembre de 1975, menys de dos mesos abans de la mort de Franco, van ser afusellats els membres d’ETA Jon Paredes Txiki i Ángel Otaegui, i també els militants del FRAP José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. Segons el testimoni del mossèn que va assistir a l’execució d’aquests últims, recollit per Carlos Fonseca al llibre Mañana cuando me maten, “a més dels policies i els guàrdies civils que van participar en els piquets, n’hi va haver d’altres que van arribar en autobusos per aplaudir les execucions. Molts anaven borratxos”.

Aquest mes de març estarà marcat per l'aniversari de l'execució de Salvador Puig Antich, un fet transcendental en la història de la justícia i les llibertats a Catalunya. Cinquanta anys després, les institucions públiques, l'antiga presó Model, col·lectius llibertaris i altres entitats organitzen debats, projeccions, lectures i actuacions a la memòria de Puig Antich i al seu paper com a icona de la rebel·lió i símbol de la lluita contra la dictadura. Aquests són alguns dels més destacats:

És una llàstima que tantes botigues antigues hagin desaparegut de Barcelona. Hi ha algunes zones, però, que s’han salvat d’aquesta tendència. A la cruïlla dels carrers Girona i Consell de Cent n’hi ha una alta densitat, i algunes daten dels inicis del barri, a finals del segle XIX. Hi trobareu les històriques papereria Canut, el forn Sarret, la botiga de queviures Betlem (però ara és un bar)... En aquest establiment va entrar Salvador Puig Antich forçat per la policia, que l’havia enxampat al bar Funicular, situat al mateix xamfrà. Tot seguit hi va haver un tiroteig entre Puig Antich i els policies a la porteria de l’edifici que hi ha entre el bar i la botiga, que va causar la mort d’un policia. Feia temps que Puig Antich i els seus companys eren buscats. Pertanyien al grup MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Duien a terme activitats armades, sobretot atracaments a bancs. Destinaven el botí a finançar les seves publicacions clandestines i a ajudar els vaguistes i obrers detinguts. En Salvador, que va resultar ferit, va ser acusat de matar el policia i sentenciat a mort.

Per a les víctimes del franquisme la justícia espanyola ha estat sempre un mur infranquejable. S'han intentat moltes estratègies però mai s'ha aconseguit que cap jutjat acceptés revisar ni una sola sentència franquista ni tampoc que s'investigués cap exjutge, expolicia o exministre espanyol (l’única excepció és el cas Ruano). La llista és llarga: des del 2015, ajuntaments de tot l'Estat han interposat 13 querelles per crims contra la humanitat i 36 víctimes de tortura i familiars d’assassinats pel règim de Franco han intentat portar davant d'un jutge els seus torturadors i botxins. Tots els casos han estat arxivats. “Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant d'un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”, explicava el novembre del 2018 José María Chato Galante, un dels firmants de la querella argentina. No ha pogut ser. Galante va morir el març del 2020 i el seu torturador ho va fer tres mesos després. El temps juga en contra de les víctimes i a favor dels imputats. I, mentre la justícia espanyola els tanca la porta, els últims testimonis de la dictadura recorren a la justícia argentina o a Estrasburg.

L'Audiència de Barcelona ha arxivat la querella per delicte de lesa humanitat que l'Ajuntament de la ciutat i les germanes de Salvador Puig Antich, l'últim pres polític executat a garrot vil pel franquisme, van presentar contra un jutge del consell de guerra que el va sentenciar el 1974. La interlocutòria de l'Audiència, que és ferma, argumenta que el delicte de lesa humanitat, encara que no prescriu, no es pot aplicar a Espanya a fets ocorreguts abans de 1977, quan el país es va adherir al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i recorda que la llei d'Amnistia aprovada aquell any impedeix investigar violacions de drets humans ocorregudes anteriorment.