És força difícil posar una xifra al saqueig nazi. El museu V&A de Londres conserva l’única còpia coneguda de l’inventari que va elaborar Goebbels de l’art confiscat pel règim nazi a institucions públiques d’Alemanya, principalment durant els anys 1937 i 1938. L’informe del ministre de propaganda del Reich inclou més de 16.000 obres, però si la llista s’amplia a altres països i es tenen en compte les dades d’investigacions posteriors, com les que va fer el Center for Art Law, amb el Nazi‑Looted Art Restitution Project, o la Claims Conference, en col·laboració amb el United States Holocaust Memorial Museum, la xifra supera les 650.000 obres d’art que o bé van ser robades o bé comprades a molt baix preu sota pressió.

Fins al 1933, quan Hitler va accedir al poder, Alemanya havia estat el centre de nous corrents d'art d'avantguarda com l'expressionisme. Tot va fer un tomb amb el triomf dels nazis. Hi va haver artistes crítics, però també d'altres que van col·laborar amb els nazis a Alemanya, Àustria i la França ocupada. A Europa es va produir una gran transferència d'obres d'art que pertanyien a col·leccionistes privats d'origen jueu a jerarques del Tercer Reich i galeristes i col·leccionistes sense gaires escrúpols. Joan Santacana (Calafell, 1948) i Imma Socias (Barcelona, 1945) segueixen el rastre d'aquestes obres a L'art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reig (L'Avenç). Un rastre que també els duu fins a Catalunya, Espanya i la col·lecció d'art de Cambó. Els dos autors denuncien amb noms i cognoms molts dels marxants i historiadors de l'art que van lucrar-se i beneficiar-se del saqueig. "Els que van causar tant de mal i dolor no van pagar mai en proporció al mal causat. Van sobreviure amb certa tranquil·litat a partir de 1950 i es van retirar plàcidament a la nova Alemanya", denuncia Santacana.

Lilly Cassirer Neubauer, com molts altres jueus durant el nazisme, va haver de malvendre una obra d'art en la seva escapada: Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de la pluja, de Camille Pissarro (1830-1897). Qui va valorar el quadre durant aquells anys de terror va ser un pèrit nazi, i Cassirer va rebre'n a canvi una quantitat simbòlica. Quan va acabar la guerra, Cassirer va reclamar l'obra de Pissarro. El 1958 els tribunals van decidir compensar-la amb 120.000 marcs. El 2005, el seu net va començar una batalla judicial per recuperar-lo i, després de diferents recursos, la Cort d'Apel·lacions del Novè Circuit de Califòrnia ha tancat el cas i no li ha donat la raó a la família, sinó al Museu Thyssen de Madrid.

L'octubre del 1957, José Filgueira Valverde, aleshores apoderat del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic a Pontevedra, va escriure una carta a la direcció general de Belles Arts de Madrid per comunicar que, malgrat la vigilància de la Guàrdia Civil, continuaven els robatoris i la destrucció al Mosteiro de San Lourenzo de Carboeiro, un antic monestir benedictí a la riba del riu Deza (Galícia) considerat una de les joies romàniques de Pontevedra. Filgueira lamentava el robatori de dues peces importants del timpà de l'església [l'espai triangular inscrit dins les cornises d'un frontó]: un Crist entronitzat i un relleu medieval amb símbols dels evangelistes Sant Lluc i Sant Joan. No va ser fins molts més anys després que les peces van reaparèixer: el 1980 les va comprar el museu Frederic Marès de Barcelona a Ericka, la viuda de Fernando Birk, un empresari i col·leccionista d'origen alemany.

Hi ha milers d'obres d'art que són on no haurien de ser. O sí, tot dependrà de les decisions polítiques que es prenguin. Quan va esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, la Generalitat va fet tot el que va poder per protegir el patrimoni. Per preservar-lo, va confiscar i traslladar desenes de milers d'obres a diferents dipòsits. Quan els franquistes van guanyar la guerra, els republicans els van entregar voluntàriament totes les peces procedents de col·leccions privades i públiques, d'esglésies, parròquies i monestirs. Tot plegat va passar a mans del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN), que a partir del 1939 va començar a tornar-lo als seus propietaris. Però moltes devolucions no van culminar mai. Alguns van aprofitar l'oportunitat, com una falsa marquesa, per reclamar allò que no era seu. Els qui eren a la presó, s'havien exiliat o tenien un procés judicial obert per haver col·laborat amb el govern legítim de la Segona República, difícilment podien anar a buscar res.

The Horniman serà el primer museu britànic a retornar art espoliat a Nigèria. La decisió de patrons i equip gestor i directiu del museu ha sigut unànime: es tornaran 72 peces d'art, entre les quals destaquen alguns dels Bronzes del Benín. Serà la primera institució britànica amb finançament públic que torna el que les forces militars britàniques es van endur en una operació de càstig, després que setmanes abans soldats britànics fossin massacrats el 1897.

Miriam Cahn (Basilea, 1949), una artista suïssa feminista per a qui l'art és política, ha demanat que totes les seves obres siguin retirades del Museu d'Art (Kunsthaus) de Zuric, un dels més importants de Suïssa. Cahn, filla d'un matrimoni jueu que va fugir de la persecució nazi, ha dit que no vol continuar en aquest museu suís perquè recentment ha incorporat obres de la col·lecció privada d'Emil Georg Bührle (1890-1956). "Vull retirar totes les meves obres de la Kunsthaus, comprant-les al mateix preu al qual es van vendre originalment", ha assegurat l'artista, de 72 anys.

El món de finals del segle XIX poc tenia a veure amb l’actual. Arreu d’Europa es van crear museus etnogràfics que bàsicament es van nodrir de peces d’art que havien estat arrabassades a altres països. És el cas dels Bronzes del Benín, una col·lecció de més de mil peces que no tan sols són art sinó que també expliquen part de la història d’aquesta regió de l’Àfrica i que provenen del palau reial de l'antic regne del Benín. Abasten molts segles d’història, des del XIII fins al 1897, l’any en què els soldats britànics se les van emportar, després d’una ràtzia, per exhibir-les als museus europeus.

L'obra Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja (1897), de Camille Pissarro, es quedarà finalment al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, un cop el tribunal ha confirmat que l'estat espanyol el va comprar al baró Hans Heinrich von Thyssen-Bornemisza sense saber que procedia de l'espoli nazi. El baró l'havia adquirit el 1976 en una galeria d'art de Nova York. Els homes de Hitler l'havien arrabassat prèviament a una família jueva. Els propietaris originals eren el matrimoni jueu Otto i Lilly Cassirer-Neubauer, que van ser expulsats d'Alemanya el 1939 després d'obligar-los a vendre la pintura a baix preu a les autoritats nazis. Concretament, a 360 dòlars, amb els quals van poder comprar els visats per sortir del país.

Si en el capítol anterior parlàvem de la venda de cristalleria fina comissada a la Bohèmia i revenuda al passeig de Gràcia de Barcelona, en el present capítol parlarem de dos casos de revenda d’obres d’art espoliades a l’Europa central i revenudes a Barcelona. En el primer cas els protagonistes són l’empresa alemanya Fundición Tipográfica Neufville (Travessera de Gràcia, 183), l’agència de duanes Pujol-Rubio (passatge de la Pau, 1, 1r), el capitost nazi i directiu dels Laboratoris Merck a Barcelona Hermann Karl Andress Moser (àlies Don Carlos) i el famós traficant d’art belga George Henri Delfanne (àlies Christian Masuy i Heinrich Bauer). L’objecte de l’afer era un autoretrat de Rembrandt, poca broma, comissat pels nazis en l’espoli als jueus i entrat a Espanya, com moltes altres obres d’art, per Delfanne. L’origen exacte d’aquest robatori no està esmentat en la documentació del contraespionatge francès.