Les dades fetes públiques per l'ONG Caminando Fronteras són esfereïdores: el 2023 almenys 6.618 persones (384 eren criatures) van morir intentant entrar a Espanya per mar, la majoria camí de les Canàries. La xifra representa un augment del 177% respecte a l'exercici anterior i suposa de mitjana 18 vides perdudes al dia. A més, hi ha constància que fins a 84 embarcacions van desaparèixer sense que se n'hagi recuperat cap cadàver. ¿Europa es pot permetre aquest permanent drama humanitari? ¿L'enduriment dels controls que preveuen la UE i la majoria d'estats i l'externalització de la gestió de la immigració a països tercers, sovint en condicions lamentables, millorarà o empitjorarà aquesta duríssima realitat?

Que durant la matinada d'aquest dilluns hagi plogut a bots i barrals sobre Londres i bona part del Regne Unit només s'ha pogut llegir com una "metàfora" de la situació: covid + Brexit = distanciament + aïllament + incertesa + desconcert. Plou sobre mullat. Si bé el Brexit va esclatar molt abans que el covid, tot s'ha confós tant aquests dies que semblen ja parts del mateix fenomen: un malson històric i histèric, més encara després del cap de setmana.

La frontera internacional que separa Cerdanya així com els passos fronterers de l'Aran es mantindran, per ara, oberts. Ni el confinament pràcticament total anunciat aquest dimecres pel govern francès ni l'estat d'alarma decretat el cap de setmana pel govern espanyol preveuen formalment la restricció a la mobilitat internacional. A la pràctica, però, les limitacions establertes a banda i banda fan que les possibilitats de moviment quedin molt limitades i circumscrites a desplaçaments de veïns i treballadors transfronterers o a qüestions com el trànsit cap a tercers països, entre altres.

La Comissió Europea ha demanat als estats membres que evitin tancar les seves fronteres dins de l'espai Schengen a causa de la pandèmia i que, a canvi, optin per exigir proves de detecció del coronavirus als viatgers o els obliguin a fer quarantena.