Amb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

Hi ha obres que no són fàcils d’explicar sense revelar allò que convé que els espectadors vagin descobrint al llarg de la funció. I aquesta és una d’elles. Una obra primerenca del dramaturg anglès Dennis Kelly, autor d’una trentena d’obres dramàtiques i també del llibret del famós musical Matilda així com del guió de la pel·lícula del mateix títol. En tot cas podem dir que Després del final s’adscriu en el subgènere del teatre claustrofòbic, com aquell primer èxit de Jordi Galceran (Paraules encadenades) o el Misery de Stephen King que Sergi Mateu va estrenar al Teatre Principal el 1999. En aquest subgènere sempre hi ha un lloc del qual no es pot sortir, ja sia perquè no et deixen o perquè no pots. I, esclar, un personatge amb un cert desequilibri.

El temps i la vida han ensenyat a Jordi Díaz (Badalona, 1975) que la feina no ho és tot i que, professionalment, cal saber triar bé. L'actor —conegut pels seus papers a sèries com El cor de la ciutat (2000-2009), i a espectacles com El mètode Grönholm (2003) i Els homes són de Mart i les dones de Venus (2014)– puja a l'escenari de la sala Versus Glòries per interpretar l'Húmber, un monologuista de la vella escola amb un humor reprovable. Dirigit per Jofre Borràs, l'espectacle està coprotagonitzat per Nesa Vidaurrázaga i s'estrenarà el 20 de desembre.

Como si pasara un tren recala a la Sala Versus després d’un curiós periple: es va estrenar en una petita sala de l’off Madrid el 2014, on va romandre força temps fins a convertir-se en un dels èxits de la temporada. I de Madrid a El Camarín de las Musas de Buenos Aires, on va referendar un èxit de crítica i públic que ben segur que assolirà a la seva presentació a Barcelona. I és que s’ho val.

Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) és una màquina de treballar. Al juliol, en l'últim Festival Grec, va estrenar una trilogia amb Cristina Clemente que ha ocupat la Sala Flyhard, el Maldà i la Versus Glòries amb tres espectacles entrellaçats. Un d'aquests, Rovira vs. Rodríguez, just ha acabat funcions a la sala de Glòries, on ara Valente hi ha estrenat un altre muntatge: Pols de diamant, un text de Pau Coya amb Dafnis Balduz i Albert Salazar sobre denúncies falses al col·lectiu LGTBI. El director i dramaturg argentí porta en paral·lel la seva companyia a l'off de La Villarroel, on el 23 d'octubre arrencaran funcions de Los finales felices son para otros, una comèdia inspirada en Ricard III. I encara n'hi ha més: al maig, Valente estrenarà Amnèsia, la seva primera incursió al Teatre Nacional de Catalunya. D'on ha sortit aquest argentí que, de cop i volta, està conquerint la cartellera teatral catalana amb èxit?

La Sala Versus Glòries de Barcelona reprèn aquest dimecres l'activitat després de cinc mesos de tancament a causa de la crisi del coronavirus. Ho farà amb la comèdia Gustafsson R60, que estarà en cartell fins al 20 de setembre. Un dels seus directors artístics, Jofre Blesa, ha explicat a l'ACN que obren la sala per "il·lusió i responsabilitat", i que la seva intenció és fer que el teatre sigui un modus vivendi més per a la gent, perquè tingui "alternatives a la platja i la terrassa de bar". Blesa afegeix que se senten nerviosos com si fos el primer dia, i que la sala compleix totes les mesures sanitàries. Per això, defensa que els espectadors hi estaran "totalment segurs".