L'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (Centelles, 1815 - Las Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876), l'artífex de l'Eixample, està considerat el pare de l'urbanisme modern. El seu llegat encara continua vigent a l'hora de plantejar solucions per als grans desafiaments del món actual, tal com es podrà veure en les activitats de l'Any Ildefons Cerdà, la presentació del qual ha tingut lloc aquest dilluns a la seu del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports. "La primera idea que destaca de Cerdà és la visió de futur. Va ser capaç de pensar la ciutat de Barcelona no com era sinó com havia de ser, i que calia imaginar un model urbà completament nou", afirma Pere Calvet, el degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports. "La segona idea és la ciutat al servei de les persones –afegeix–. Cerdà no va projectar només carrers i illes, va estudiar les condicions de vida de la població, la manca de ventilació, la densitat, la salut pública. El seu projecte buscava una ciutat més saludable i justa".

La sentència del jutjat contenciós administratiu 5 de Barcelona que ha declarat nuls els projectes de reurbanització dels eixos verds de Consell de Cent i Enric Granados i que ordena retornar la urbanització dels carrers al seu estat anterior, ha suscitat un gran enrenou polític i mediàtic amb posicionaments d’incredulitat. Però més enllà de les consideracions sobre si la sentència és més o menys congruent, convé fer una anàlisi dels seus fonaments principals, per veure si realment té raó des d'un punt de vista jurídico-urbanístic.

L’Eixample de Cerdà tenia grans espais verds, que no esdevenien espais interiors perquè estaven connectats amb els carrers. El verd era el 50% de l’espai públic. Les diverses configuracions dels dos laterals construïts permetien la continuïtat de parcs, places i avingudes verdes a cada illa. Aquest era l’Eixample de Cerdà. Mireu l’excel·lent documental de Francesc Escribano: Els plans de Cerdà (2020).

Votaré per algú que posi el coneixement al davant; una mica al davant també de la ideologia. Per algú que estimi la seva ciutat i el seu país. Per algú que tingui un punt d’utopia en els seus plantejaments i molt de pragmatisme i eficàcia en l’execució. Per algú que cregui en el progrés tècnic i social. Per algú amb ambició i que pensi a anys vista, mirant al futur. Per algú capaç tant d’enfrontar-se als poders a l’ombra com a l’opinió popular adotzenada: que no tingui por d’anar a contracorrent, però que alhora sàpiga pactar amb la realitat. Per algú disposat a treballar obsessivament, honradament. Per algú com Cerdà.

Ha sigut gairebé sobre la campana del final del mandat, però l'Ajuntament de Barcelona ha anunciat avui que atendrà les peticions de moviments veïnals i col·legis professionals com el d'enginyers i el d'arquitectes i dedicarà un monument a l'urbanista i enginyer Ildefons Cerdà. Que la ciutat no en tingui cap encara és "una anomalia" i un "deute històric", com ha reconegut la tinent d'alcaldia d'Urbanisme, Janet Sanz, que ha defensat que l'emplaçament escollit no podia ser cap altre que la nova plaça de les Glòries, a mig convertir en un gran parc. La intervenció artística que es vol que homenatgi el llegat de Cerdà, pare de la retícula de l'Eixample, s'ubicarà estratègicament a l'encreuament de la Meridiana, la Gran Via i la Diagonal.

Salvador Tarragó (Tortosa, 1941) és arquitecte i historiador, i ha estat professor d’història de l’enginyeria civil a la Universitat Politècnica de Catalunya. És un dels principals especialistes internacionals d'Ildefons Cerdà i Antoni Gaudí. Als seus 80 anys, participa del debat urbanístic de Barcelona amb la mateixa passió amb què va participar en la Caputxinada el 1966 o va comissariar la gran exposició sobre Cerdà a la Universitat de Barcelona el 1976, any del centenari de la mort de l’urbanista.

El 1855, el ministeri de Foment va ordenar a Ildefons Cerdà i al seu equip un plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona per a la formació del projecte de l’Eixample. Cerdà o algun col·laborador proper –l'autoria és desconeguda– va elaborar a mà una litografia que plasma de manera metòdica totes les particularitats del pla Cerdà. Amb llapis s'hi van dibuixar les illes urbanes i amb tinta negra el nom dels carrers, barris i alguns edificis. Es tracta de l'única planimetria coneguda del projecte original del pla Cerdà i aquest dimecres la Generalitat l'ha adquirit en una subhasta per 11.000 euros. El plànol formarà part de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

la polèmica sempre és bona i ara, en temps de crisis superposades, és el moment de reforçar el pensament, de recapitular i proposar. La superilla de Barcelona i el concurs que està en marxa han concentrat la discussió sobre el nou model de ciutat, la recurrent i necessària revisió del model Barcelona.

El Sense ficció d’aquest dimarts emetia Els plans de Cerdà, un repàs a la trajectòria i personalitat de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, que va dissenyar, amb una genialitat visionària, l’entramat de l’Eixample de Barcelona. El documental tenia el segell de les biografies televisives de Minoria Absoluta sota la direcció de Francesc Escribano. Com passa habitualment amb aquest format, es combinen dos nivells de relat: per una banda, el procés de documentació sobre el personatge il·lustre a través d’un actor, en aquest cas Francesc Orella, que consulta amb especialistes en la matèria. I per l'altra banda, la dramatització de breus episodis tant del protagonista com de personatges del seu entorn que, des del passat, es dirigeixen a l’espectador, aconseguint un diàleg amb el present interessant i innovador. La idea és efectiva i és una manera molt original d’abordar un perfil biogràfic, tot i que peca d’un ús excessiu de la paraula. Tot està excessivament verbalitzat i la imatge, més enllà de la caracterització dels personatges, té un paper massa secundari. Potser al documental li va faltar explotar una mica més els detalls i les curiositats de l’Eixample des del mateix terreny. Francesc Orella no parava de caminar amunt i avall pels carrers de Barcelona mirant enlaire com un recurs per donar mobilitat a l’estatisme del documental. Però era una actitud massa contemplativa. Faltava que alguns dels aspectes que s’explicaven d’una manera més abstracta o amb inserts de dibuixos o plànols de l’època es poguessin concretar des dels mateixos carrers que Cerdà va traçar. Assenyalar, des de la ciutat actual, singularitats com la geometria de les cantonades, la col·locació i distància de l’arbrat o els interiors d’illa, però també aspectes als quals ara no donem importància o hem normalitzat que tenien a veure amb els corrents higienistes que Cerdà defensava i que en aquell moment eren innovadors. Potser hauria estat bé que alguns dels experts en comptes de parlar des dels despatxos ho fessin des de punts concrets de la ciutat. Hi havia molt sobre Cerdà però poc sobre com ha quedat plasmat el seu llenguatge urbanístic. Faltava una mica de l’esperit del cronista Permanyer, que tot i ser més clàssic en les formes periodístiques, en les seves descripcions i els secrets de Barcelona sol ser més precís. És a dir, hi havia molt Cerdà i poc Eixample. Els plans de Cerdà era, en alguns moments, massa genèric, i això feia que la genialitat de Cerdà fos una qüestió més teòrica que empírica. Molta retòrica i poc joc televisiu amb els carrers, els edificis, els patis interiors o la confluència de grans avingudes. I, fins i tot, faltava diàleg entre el personatge de ficció d’Ildefons Cerdà i la Barcelona actual. L’estructura genèrica d’aquestes biografies ha limitat en excés les possibilitats del format. En aquest cas, el protagonista permetia explorar una mica més enllà de l’estructura clàssica. I més quan la transformació de Barcelona està en ple debat ciutadà.

Si una parella de València no hagués descobert que un antiquari de Naumburg (Alemanya) tenia un àlbum de Clotilde Cerdà (Barcelona, 1861 - Santa Cruz de Tenerife, 1926), segurament avui no sabríem la importància internacional que va tenir aquesta concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista que va defensar els drets de les dones i va lluitar contra l’esclavatge i la pena capital. L’àlbum, que al llarg dels anys van anar ampliant Clotilde i la seva mare, l’artista Clotilde Bosch, amb retalls de diari, targetes de visita, fotografies i notes marges fetes amb llapis, el va comprar la Biblioteca de Catalunya el 1999 i en bona part nodreix l’exposició Clotilde Cerdà / Esmeralda Cervantes, una dona davant d’una època que es pot veure al Palau Robert fins al 4 d’octubre.