“Per què la teva mare té un número de telèfon al braç?”. És la pregunta que la psicoterapeuta britànica Maya Lasker-Wallfisch ha hagut d'enfrontar en més d'una ocasió quan altres persones veien el número que li van tatuar al braç a la seva mare, supervivent de l'Holocaust, al camp de concentració d'Auschwitz. La seva mare, Anita Lasker-Wallfisch, de 99 anys, era violoncel·lista i va formar part de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz. "Deia que els nazis no van poder destruir la música. Ho van intentar, però no van poder”, explicava a Berlín la psicoterapeuta, que s'ha especialitzat en el tractament del trauma transgeneracional, uns dies abans de la commemoració del 80è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz.

El juny del 2019, mentre es feia una obra al carrer de Ràfols, al barri de Sarrià de Barcelona, es van descobrir les restes de quatre homes. Tot indicava que havien tingut una mort violenta i que qui els havia enterrat no havia volgut deixar cap rastre. Havien estat inhumats en posicions forçades en dues fosses i coberts de calç. A més, a tocar dels seus cossos, hi havia restes de tela de sac i tres de les quatre víctimes tenien trets al cap. "Els havien disparat amb una arma curta, una nou mil·límetres, que era la pistola que normalment es feia servir per a les execucions. En el cas del quart home no s’ha pogut conservar el crani i no podem saber si també va morir d’un tret", afirma Jordi Ramos, l’arqueòleg que ha dirigit i documentat la investigació que va encarregar la direcció general de Memòria Democràtica. 

Durant tot el mes d’agost hem fet un primer cop d’ull a la ingent documentació que va generar el contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni final de la Segona Guerra Mundial. Avui voldríem tancar aquesta sèrie evocant l’atzarós periple que va haver de viure la documentació anterior, és a dir, la que comprenia els anys 1939-1943, per salvar-se de les urpes nazis. Parlem de tota la documentació del 2ème Bureau del SR-SCR (Service de Renseignement - Section de Centralisation des Renseignements), de les xarxes clandestines de les FFC (Forces Françaises Combattantes), de la DSM (Direction Sécurité Militaire, tant d’Alger com de París), del BCRA (Bureau Central de Renseignements et d’Action, amb seu a Londres) i de tota la documentació generada pels propis Services Spéciaux, seguint el relat que en va fer el seu màxim responsable, el coronel Paul Paillole, de qui ja vam parlar en el primer episodi.