De silencis a la història recent d’Espanya n’hi ha hagut molts. El periodista Roger Mateos (Barcelona, 1977), que ha dedicat molts anys a investigar i recórrer les zones més grises i obscures del franquisme, va decidir destapar nous secrets després de conèixer una conversa. La va tenir Xosé Humberto Baena, militant del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), amb el seu pare poc abans de ser afusellat el 27 de setembre de 1975, fa cinquanta anys. El pare necessitava la veritat, i li va demanar al fill que li digués, encara que, si li deia que afusellaven un innocent, seria més dolorós. "Ho sento pare, però no puc donar-te aquest consol. No vaig ser jo qui el va matar", va ser la resposta del jove gallec antifranquista que estava a punt de fer 25 anys. Mateos creu en la innocència de Baena, té dades per fer-ho. El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama) és una investigació d’anys sobre què va passar el dia de l’assassinat del policia Lucio Rodríguez pel qual van condemnar i matar Baena.

A Carles Vallejo se li han tancat les portes de la justícia espanyola moltes vegades. Ara, juntament amb el col·lectiu Irídia, aquest lluitador antifranquista ha decidit portar el seu cas davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. A Vallejo el van detenir el desembre del 1970. Era l’estat d’excepció i la policia va poder tenir-lo detingut tot un mes a Via Laietana. Els policies van utilitzar contra ell diferents tècniques de tortura, totes molt doloroses, com lligar-li les mans per sota de les cames, i li van donar constantment cops de puny i puntades de peu. Mai van ser investigats. El novembre del 2022, Vallejo, amb el col·lectiu Irídia i Òmnium Cultural, va presentar una querella de lesa humanitat contra els seus torturadors. La demanda de Vallejo va ser la primera després de l’entrada en vigor de la llei de memòria democràtica del 2022. Fins i tot la Generalitat li va fer costat i es va personar com a acusació popular. Malgrat tots els recursos interposats, l’últim davant del Tribunal Constitucional, el seu cas va ser arxivat i la justícia espanyola va decidir no investigar el seu cas.

Amb una sola línia, la jutgessa d'Aoiz (Navarra), Ana José Añón Montón, ha despatxat la querella que havien interposat a l'octubre tretze familiars de presos de guerra republicans i l'associació Memoriaren Bideak: no l'ha admès a tràmit perquè considera que els crims han prescrit. Tot plegat, malgrat que la Fiscalia n'havia informat favorablement. La jutge ni tan sols ha entrat a valorar si els fets denunciats poden qualificar-se o no de crims de guerra i contra la humanitat i, per tant, són imprescriptibles.

Hi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

El Congrés torna a rebutjar aprofundir en la reparació dels crims del franquisme. Aquesta vegada ha sigut una modificació legal que les formacions sobiranistes volien introduir al Codi Penal per fer prevaldre el dret internacional i poder jutjar delictes teòricament perdonats per la llei d'amnistia del 1977. El PSOE ha tornat a alinear-se amb la dreta i ha rebutjat la proposta, que ha obtingut el suport d'Unides Podem, ERC, el PNB, EH Bildu, Junts, el PDECat, Compromís, Més País, la CUP i el BNG. Es tracta d'una iniciativa impulsada per la coordinadora estatal de suport a la querella argentina (Ceaqua), que aquest dimarts ha defensat la proposició de llei amb Amnistia Internacional i les formacions que l'han vehiculat a la cambra baixa.

La Josefa Dordal, de 88 anys, ha estat enfadada durant molt de temps. La tristor va començar un dia d’abril del 1938. Aleshores ella tenia sis anys, i recorda un passadís i un pare que la va abraçar fort i li va fer molts i molts petons abans d’acomiadar-se. El pare no va tornar i ella es va sentir abandonada perquè es va quedar sola amb la mare i l’àvia, van passar gana, i no va poder fer el que més desitjava: estudiar. “Com més gran em feia, més em feria el record, perquè el vaig trobar molt a faltar. Era un home molt intel·ligent –explica la Josefa–. No entenia per què m’havia deixat per anar a la guerra. La mare va haver de lluitar molt per donar-me menjar”. Després van venir molts anys de silenci i ningú va parlar mai més d’aquell pare.

Per a les víctimes del franquisme la justícia espanyola ha estat sempre un mur infranquejable. S'han intentat moltes estratègies però mai s'ha aconseguit que cap jutjat acceptés revisar ni una sola sentència franquista ni tampoc que s'investigués cap exjutge, expolicia o exministre espanyol (l’única excepció és el cas Ruano). La llista és llarga: des del 2015, ajuntaments de tot l'Estat han interposat 13 querelles per crims contra la humanitat i 36 víctimes de tortura i familiars d’assassinats pel règim de Franco han intentat portar davant d'un jutge els seus torturadors i botxins. Tots els casos han estat arxivats. “Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant d'un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”, explicava el novembre del 2018 José María Chato Galante, un dels firmants de la querella argentina. No ha pogut ser. Galante va morir el març del 2020 i el seu torturador ho va fer tres mesos després. El temps juga en contra de les víctimes i a favor dels imputats. I, mentre la justícia espanyola els tanca la porta, els últims testimonis de la dictadura recorren a la justícia argentina o a Estrasburg.