Ben d’hora al matí. No hi ha llocs per seure, excepte el d’un passatger que ocupa el seient del costat amb la motxilla. Força viatgers són a peu dret. Els usuaris del transport públic segurament han viscut aquesta escena més d'una vegada. Una situació, però, que pot generar dues respostes. En un dels escenaris, el passatger retira la motxilla i deixa espai per seure. La implicació implícita d’aquesta acció és que l’espai és comú i el grup és més important que el confort personal. Una acció que transmet complicitat per al viatge (i el patiment pels retards), entesa com un acte d’acció col·lectiva. Tanmateix, també hi ha un altre escenari: el passatger no treu la motxilla, mentre desvia la mirada a la finestra o al mòbil, intentant que no l’interpel·lin. "Aquest és el meu espai fins que algú no el reclami". Molts no ho faran per tal d'evitar la confrontació.

Aquest és un vell dilema que ha anat passant per moltes peripècies històriques en què l’excés d’un dels dos pols de l’equació ha generat problemes de convivència. Tot i que la digitalització va generar una certa revifada de l’esperit i de la significació de cooperar i compartir (com expressa el cas de la Wikipedia), el cert és que l’hegemonia de la lògica competitiva, essència de l’economia capitalista, és molt evident, i amb l’arribada de Trump i els seus s'ha convertit en aclaparadora. A casa nostra, en els darrers mesos, i com a resultat del debat desencadenat pels intents del BBVA d'apoderar-se del Banc Sabadell, la paraula i el concepte competència han assolit nivells de paradigma totalitzador. No és gens normal que els bancs parlin entre si a través de tota mena de mitjans, i que el debat/diàleg sobre el seu futur ompli, a cop d’anuncis, pàgines de diari o molts minuts de televisió. El tema, és evident, no afecta només els accionistes de les dues entitats bancàries, però no sé si era imaginable l’abast que ha acabat tenint.

Yuval Noah Harari és un pensador tan subtil que, digui el que digui, gairebé sempre l’encerta. Quan diu que no ens barallem per terres o aigua, sinó per històries imaginàries de la nostra ment, frega el blanc. L’hauria encertat del tot si hagués afegit que aquestes històries tenen un rerefons moral; que la política és un assumpte moral.

Els debats identitaris sempre són lluites de poder. Reconèixer l’existència de l’adversari significa admetre que té un espai propi que esgarraparà del primer. Ho sabem bé aquí: acceptar que Catalunya és una nació vol dir que l’altra nació –l’espanyola, la francesa...– s’encongirà, amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques, culturals i simbòliques. I també és així pel que fa a les identitats de gènere, d’edat, ètniques, professionals, o de qualsevol altra mena.

Durant la meva infància, la meva família no tenia gaire paciència amb aquelles parelles que utilitzen el plural majestàtic. Per exemple, el marit que quan li pregunten “Què et va semblar la sèrie?” respon: “Ah, ens va agradar”. Quan una d'aquestes parelles venia a sopar, la norma era que els meus germans i jo ens havíem de contenir fins que fossin fora de casa per començar a burlar-nos-en.

He de fer el cor fort cada cop que passo per un garden center. Sé que són cars, lletjos i segurament un crim d'apropiació cultural; però hi ha una part de mi que vol comprar un buda per al jardí. És la mateixa part que durant el confinament es va subscriure un mes a una app de meditació. L'empresa contemplativa va fracassar, però ho atribueixo a la manca de verd de la ciutat. Aquests dies que m'assec sovint sobre l'herba torno a creure en la pau.

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Al final d’un dels primers actes de la Biennal de Pensament que va tenir lloc al monestir de Pedralbes a mitjans d’octubre un dels assistents va plantejar una pregunta filosòficament crucial: "Qui som? Quina és la nostra identitat?" La qüestió va ser suscitada per la interessantíssima i informadíssima conferència que havia impartit el genetista Tomàs Marquès acompanyat per l’Antoni Bassas i jo mateix.

1. Comprendre. “El que jo vull és comprendre”, deia Hannah Arendt. La comprensió és la base de la confiança, imprescindible en moments convulsos. Mirem els responsables polítics i ens quedem amb els ulls en blanc, ens costa trobar agafador al que diuen i cada cop fa menys gràcia l’agressivitat que practiquen o la incapacitat per estar a l’altura de les circumstàncies, entretinguts en picabaralles que poden servir per agombolar alguns egos però que aporten ben poc a la comunitat, com la patètica ruptura familiar en el si del PDECat.