S’equivoca la sempre risible turba conspiranoica antiwoke assenyalant Nickel boys com la quota afroamericana de les 10 nominades a millor pel·lícula a l’Oscar d’enguany: és, més aviat, l’excepció experimental. De llarg, el film més arriscat formalment de tots els que competeixen. Està filmada tota ella en càmera subjectiva, va alternant els punts de vista dels protagonistes sense sobreexplicacions, té una estructura complexa amb flashforwards i escenes de vegades repetides, desplega un reguitzell d’imatges de caràcter molt més sensorial i impressionista que narratiu… Tot plegat fa que aquesta valenta adaptació de la novel·la de Colson Whitehead que va guanyar el Pulitzer el 2019 encaixi molt millor dins d’un ideal de cinema-poesia que de cinema-prosa. Gens malament (de fet, molt bé!) per a una pel·lícula que rebrà una exposició pública tan massiva.

Una certesa, que ens defineix com a espècie, batega a la trama de moltes novel·les contemporànies: l'ésser humà tothora dubta de qui és realment i de si fa el que toca, en qualsevol circumstància, fins i tot –o sobretot– en aquelles circumstàncies aparentment més familiars i plàcides. Aquesta crisi permanent fa que herois i antiherois –en termes de Joseph Campbell–, siguin exploradors emocionals de selves interiors. En Carney, familiar venedor de mobles que protagonitza El ritme de Harlem, la darrera novel·la de Colson Whitehead, és també un perdulari que mou mercaderia robada al Harlem dels 50 i els 60, on es veu empès a participar en un assalt a un hotel, i on organitza xantatges i fa de delator per als mafiosos del barri i els polis corruptes.

El talent de Colson Whitehead (Nova York, 1969) no es va esgotar amb El ferrocarril subterrani (2017) i Els nois de la Nickel (2020), amb les quals va guanyar dos premis Pulitzer, honor que han aconseguit pocs autors, entre els quals William Faulkner, John Updike i Annie Proulx. L'escriptor novaiorquès presenta ara El ritme de Harlem –en català a Periscopi, amb una traducció magnífica de Yannick Garcia–, una hàbil combinació de thriller, comèdia i drama per explicar el dia a dia de Ray Carney, un pare de família i propietari d'una botiga de mobles que dona "un cop de mà" al seu cosí Freddie per vendre les joies que han robat en un hotel de luxe. Rere el to lleuger de la novel·la hi batega la lluita pel poder a Nova York, les opcions d'ascens social de la població afroamericana i la violència policial entre els anys 1959 i 1964.

Va haver de ser una estudiant de la Universitat de Florida del Sud, que hi feia pràctiques d’arqueologia, qui ho revelés al món dècades després que el primer noi hi fos llançat, lligat dins d’un sac de patates. “La terra tenia alguna cosa estranya”. Totes aquelles fractures i cranis rebentats, les caixes toràciques cosides a perdigonades. “I d’això en deien escola”. Cap creu, cap nom. “Només ossos esperant que algú els descobrís”. I, amb els ossos, tota una història que és també la dels que sobreviuen a la Nickel però que, dins del seu cap, són incapaços de sortir-ne. Seran els darrers fumadors de marques estranyes; vells amb dones, exdones i fills amb qui no es parlen; morts a la presó o podrits en tuguris llogats per dies. “Això et feia la Nickel, et retorçava tant que ja no podies dur una vida recta”.

Quan l'agent de Colson Whitehead (Nova York, 1969) va trucar a l'escriptor nord-americà per comunicar-li que acabava de guanyar el seu segon premi Pulitzer de ficció –fita que només han aconseguit tres escriptors més als Estats Units: William Faulkner, John Updike i Booth Tarkington– sortia de fer-se la prova per saber si tenia coronavirus. Era a Nova York, la ciutat on viu des de fa anys, i potser perquè el desànim general contrastava amb aquella notícia tan bona, l'autor d'Els nois de la Nickel es va posar a riure. "No ho vaig poder evitar", recorda mig any després de la notícia, coincidint amb la publicació de les edicions catalana i castellana de la seva vuitena novel·la, publicada a Edicions del Periscopi i Literatura Random House, respectivament.