Què tenen en comú l’emprenedor Elon Musk, el president assassinat John Fitzgerald Kennedy, el golfista Tiger Woods, l’ex primer ministre del Regne Unit Rishi Sunak i l’actriu Sigourney Weaver? Per estrany que sembli, tots tenen com a nexe el fet d'haver estudiat a la Universitat Stanford, a Califòrnia, una de les més prestigioses del món. D’allà han sortit 58 premis Nobel, a part d’un nombre ingent de càrrecs importants, tant al món empresarial com a l’administració pública dels Estats Units.

A les dècades dels cinquanta i seixanta la competició entre armadors per disposar del vaixell més gros de la flota petroliera mundial va sacsejar amb intensitat el mercat de l’or negre. Els principals protagonistes del combat van ser els grecs Stavros Niarchos i Aristotelis Onassis, i el nord-americà Daniel Keith Ludwig, que acabaria convertint-se en un dels homes més rics del món.

Quan es parla de nissagues poderoses que han construït fortunes i han influït sobre els governs del seu temps, sens dubte el primer cognom que ve al cap és el dels Rothschild, la família d’origen centreeuropeu que a l’època de les guerres napoleòniques va aconseguir un estatus de superioritat entre els grans capitals europeus. Però el seu domini necessitava aliats que els gestionessin els negocis als diferents territoris on tenien interessos i un d’aquests socis era la família Bauer, que els representava a la península Ibèrica.

Quan es parla de grans magnats de la història d’Espanya, és inevitable que vingui al cap la figura de Joan March Ordinas, el mallorquí que va ser descrit com l'últim pirata de la Mediterrània i que va ser un personatge clau en la victòria de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil. D’ell es diu que, en el seu apogeu, va ser un dels homes més rics del món, fins al punt que la fortuna que va llegar a les generacions futures continua sent un dels principals patrimonis d’Espanya. Però quan ell intentava convertir-se en un home de negocis milionari a partir d’una explotació porcina i del contraban de tabac, totes dues activitats endegades pel seu pare, la família Salas ja era una fortuna consolidada que dominava Mallorca des de generacions enrere. El fill dels Salas, que curiosament havia nascut el mateix any que March, seria el principal enemic d’aquest magnat ascendent i sovint els xocs entre ells dos serien públics i notoris. El nostre protagonista formava part d’aquella aristocràcia local a qui March considerava uns ganduls.

A finals del 1921 el líder de la revolució soviètica, Vladímir Lenin, va escriure una carta molt afectuosa a un jove americà que havia conegut poc abans a Moscou. A la carta li desitjava un gran èxit en la concessió i li donava records per al seu pare. El jove al qual fem referència es deia Armand Hammer, acabava de llicenciar-se en medicina i la concessió de la qual parlava la carta tenia com a finalitat l’explotació d’alguns recursos naturals de la Unió Soviètica. Mig segle després Hammer era un dels grans magnats mundials del petroli a través de la seva companyia, l’Occidental Petroleum.

Ningú no pot dubtar del talent com a pintor i com a escriptor de Santiago Rusiñol, però el que és segur és que la vida bohèmia, els constants viatges, la vida a Sitges i a París i, en general, totes les aventures, no haguessin estat possibles sense la fortuna de la seva família. El seu avi havia fet créixer una indústria cotonera a Manlleu (Osona) que, amb el pas dels anys, van heretar els germans Santiago i Albert. Però Santiago, el gran, va decidir que la vida fabril no li interessava gens i va cedir la gestió dels negocis familiars a l’Albert, el germà petit, que acabaria esdevenint un gran home de negocis i un polític molt actiu.

Què tenen en comú empreses com el líder en robòtica ABB, la farmacèutica AstraZeneca, la tecnològica Ericsson, el gestor de mercats de valors Nasdaq, l’antic fabricant de cotxes Saab i l’emblemàtic proveïdor d’electrodomèstics Electrolux? Encara que pugui sorprendre, totes elles i moltes més estan controlades més o menys per una mateixa família sueca, els Wallenberg.

L’any 1968 es va estrenar la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai, un film futurista ple de detalls molt estranys. Ben aviat, aquesta obra de Stanley Kubrick es va convertir en una pel·lícula de culte amb interpretacions variades. Sens dubte, un dels elements centrals de la trama era una computadora de reaccions molt humanes anomenada HAL 9000. Les fonts oficials al voltant del film sempre han insistit que el nom de l’artefacte prové de l’expressió heuristically programmed algorithmic computer, que vol dir ordinador algorítmic programat amb heurística. Però hi ha una llegenda urbana que corre fa molts anys, segons la qual la denominació HAL és en realitat una transposició alfabètica d’un altre nom: el que surt si agafem la lletra que succeeix les originals seguint l'ordre alfabètic, o sigui, IBM. I és que el fabricant d’ordinadors IBM fa molts anys que està fortament inserit a la cultura popular de tot el planeta.

A començaments del 1993 va morir Pedro Masaveu Peterson, l’home que havia acumulat la fortuna més gran de la història d’Espanya, uns 350.000 milions de pessetes que, passat a euros i sense aplicar l’efecte de la inflació, en serien més de 2.100 milions. El seu nom resultava (i encara resulta) desconegut per a la majoria, i encara ho és més la seva imatge, perquè ningú no l’hauria reconegut pel carrer (se sap que era un home voluminós i que lluïa una barba decimonònica). Per fer-nos una idea del volum del seu patrimoni, cal saber que pocs mesos després de la seva defunció va morir un altre gran financer de l’època, Emilio Botín-Sanz de Sautuola i López, president del Banco Santander entre 1950 i 1986, i els seus hereus van haver d’abonar per l’impost de successions la meitat del que havien pagat els Masaveu. Una factura fiscal d’aquest import no podia passar desapercebuda a les administracions públiques, i per això les comunitats autònomes de Madrid i d’Astúries van estar més d’una dècada litigant per quedar-se el botí, en una lluita que finalment van guanyar els asturians.

Ara fa prop de cent anys, als Estats Units es va publicar un article titulat Everybody ought to be rich [Tothom hauria de ser ric], en què l’autor feia tot un seguit d’elogis al capitalisme, a l’estalvi de les masses i, sobretot, al mercat borsari, que segons ell era el mecanisme per complir el propòsit del títol de l’article, o sigui, que qualsevol ciutadà pogués ser un potentat. Una visió del món discutible, però amb un problema gairebé insalvable: el text va ser publicat només un parell de mesos abans del celebèrrim Crac del 29, l’enfonsament borsari que va sumir l’economia americana en una dècada de foscor, la molt coneguda Gran Depressió dels anys trenta, un llarg període de fam i atur.

Sovint, al llarg d’aquesta sèrie, hem destacat la figura d’emprenedors que van aconseguir deixar una empremta ben profunda a la cultura popular, ja fos a través d’un producte que es va transformar en genèric (és el cas de Bimbo, emprat com a sinònim de pa de motlle) o bé mitjançant la implantació d’un eslògan que quedés inserit de manera natural a la parla de les generacions posteriors (la multinacional L’Oréal, fundada per Eugène Schueller, en té un que n’és un bon exemple). En aquest sentit, no és cap secret que avui dia, i des de fa moltes dècades, el cognom Michelin forma part de l’idioma de manera inequívoca per referir-se a certes capes de greix que es formen a llocs determinats del cos humà. No entrarem en detalls, però sí que deixarem patent que aquesta expressió deriva d’un ninot que durant molts anys va ser la mascota d’aquest fabricant de neumàtics francès.

El mes de gener passat vam dedicar aquest espai a glossar la figura del fundador d’una de les marques de matalassos més conegudes de tot l’Estat, els cèlebres Pikolin, nascuts a Saragossa. En aquell moment vam fer notar la circumstància que l’altra gran marca espanyola de matalassos, Flex, també tenia l'origen a la capital de l’Ebre, un fet realment curiós. Avui toca parlar de la persona que va posar la primera pedra d’aquesta altra marca, Antonio Beteré Salvador.

Potser sovint us heu preguntat per l’origen de la denominació del barri de Can Vidalet, a Esplugues de Llobregat. De fet, al mateix barri hi ha un parc homònim, el Parc de Can Vidalet, un pulmó verd de gairebé quatre hectàrees. La resposta a tot plegat la trobem en una finca familiar que des del 1863 hi havia a la zona: la de Josep Vidal Ribas, empresari fonamental de la Catalunya del segle XIX amb activitat en diversos sectors, sobretot el químic.

Al llarg d’aquesta sèrie hem parlat amb certa freqüència de personatges vinculats a la indústria del petroli, una de les més influents dels segles XX i XXI. Per aquí hi han desfilat personatges com Eduard Recasens, Marc Rich, Calouste Gulbekian, Henri Deterding, Evarist Fàbregas i Josep Maluquer, tots ells vinculats d’alguna manera a l’or negre. I el personatge d’avui, Domènec Palet, també va posar un peu en el món petrolier, però en aquest cas d’una manera força estrambòtica i del tot diferent dels abans esmentats. Més endavant sabrem per què.

El maig del 2020, enmig de la pandèmia i encetant la desescalada del confinament, es va produir una notícia històrica en el món de la construcció espanyola: la firma Agromán, que tenia gairebé un segle d’història a les seves espatlles, va desaparèixer per sempre més després que el seu propietari, la multinacional Ferrovial, decidís eliminar la marca de la filial on encara persistia un nom tan antic. Així doncs, Ferrovial Agromán, va passar a dir-se Ferrovial Construcción i, tot d’una, noranta-tres anys d’història van quedar volatilitzats. Per cert, probablement hi haurà gent que pensi que la denominació de la constructora extinta tenia alguna relació amb el món agrari, però res més lluny de la realitat, com veurem més endavant.

El 4 de febrer passat, mitjans de tot el món es van fer ressò de la mort de l’Aga Khan, el líder del corrent nizarita dels xiïtes. Segurament avui la figura de l’Aga Khan ja no té el glamur de temps passats, però fa algunes dècades aquest líder religiós era un personatge que freqüentava les pàgines de societat de la premsa escrita, cosa que li proporcionava una gran popularitat. En el cas de Karim, el títol el lluïa des del 1957, després de la mort del seu avi, el sultà Mahommed Shah. Curiosament, el seu pare mai va posseir el títol d’Aga Khan, sinó que es va produir un salt generacional, molt semblant al de la monarquia espanyola. Ara, amb la defunció de Karim, el flamant Aga Khan V és el seu fill Rahim al-Hussaini.

Dissabte, 12 de febrer del 2005. La capital d’Espanya ja s’ha vestit de nit quan un dels seus gratacels més emblemàtics, la Torre Windsor, comença a estar envoltada de flames. Des del primer avís, poc després d’un quart de dotze de la nit, fins que la torre es converteixi en una torxa de grans dimensions passaran unes poques hores. Finalment, amb les primeres llums de diumenge, l’únic que quedarà serà una estructura nua de formigó calcinat. Només quedarà l’opció d’enderrocar-la.

Finals del 1972. Unes trenta persones es reuneixen amb discreció en una masia del segle XV ubicada a Olost, al Lluçanès, per debatre sobre el futur d’Espanya una vegada el general Franco hagi traspassat, circumstància que sembla que no trigarà gaire a produir-se. Entre els assistents hi ha molts empresaris –com Andreu Abelló, Joan Grijalbo i Domingo Valls Taberner–, però també personatges amb interessos polítics, com Jordi Pujol o Manuel Fraga, així com individus d’altres àmbits de la societat, com Nicolau Casaus, Carles Sentís i Manuel Jiménez de Parga. L’organitzador és Manuel Milián Mestre i qui ho finança tot és l’empresari Josep Maria Santacreu, propietari del mas.

Diuen que a l’Espanya del segle XV hi havia l’expressió “ser més ric que un Fúcar”, en referència a la família Fugger i que dona una idea de com d’implantat en la cultura popular estava el poder financer d’aquesta dinastia centreeuropea. La realitat és que els Fugger eren molt rics, fins al punt que un dels seus membres, Jakob Fugger, és considerat per alguns estudiosos com l’home més ric de la història. Per si n'hi havia algun dubte, un dels apel·latius d’aquest Fugger era el ric.

Dins del club dels sis del fast food nord-americà, només una d’aquestes grans multinacionals ha associat la seva marca a una persona real. És el cas de KFC (antigament Kentucky Fried Chicken), i ho ha fet amb la figura del coronel Harland Sanders. McDonald’s fa servir la lletra ema com a logotip, Subway les fletxes a la primera lletra i a la darrera, Domino’s una fitxa de dòmino amb la numeració 1-2, Burger King una hamburguesa i Pizza Hut un barret que alhora és una teulada. En canvi, la firma KFC fa servir la imatge d’un senyor amb bigoti i barbó estil Buffalo Bill, ulleres clubmaster i llacet al coll: un senyor a qui anomenen Colonel Sanders. Es podria pensar que aquest personatge és una mena de mascota de la cadena, però res més lluny de la realitat, perquè el personatge va existir i va ser el fundador de KFC. El seu nom, Harland David Sanders, coronel de l’estat de Kentucky.