"Per què parles d’amor quan en realitat vols dir sexe?", sembla que vulgui preguntar el malèfic Compte Orlok que habita el Nosferatu de Robert Eggers al seu cosí germà Dràcula. De fet, més que en la versió no autoritzada de la novel·la de Bram Stoker que F.W. Murnau va convertir en clàssic del cinema silent el 1922, la pel·lícula sembla agafar com a referent (o, millor dit, com a rival a batre) el Dracula que Francis Ford Coppola va estrenar el 1992, disputant-li la corona de refinament estètic i plantejant una esmena a la concepció romàntica-melancòlica de la figura del vampir, que en realitat va ser definida per un altre Nosferatu, el que va realitzar Werner Herzog amb Klaus Kinski a la dècada dels setanta. Eggers reivindica el dret del vampir de ser una mala bèstia, però afegint, com a matís clau, la possibilitat que el menyspreu no sigui simplement una força externa, sinó una manifestació de desitjos inconfessables.

La Natàlia té quinze anys i, com cada estiu, torna al poble per passar-hi les vacances. Allà es retroba amb la millor amiga de la infantesa, l'Emma: una malaltia l'ha mantingut allunyada de l'escola i dels nois i noies de la seva edat. Les petites vampires, la quarta novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983), explora la peculiar relació entre les dues amigues, receloses dels forasters que viuen en una masia dels afores del poble, al mateix temps que es fixa també en un jove visitant, el Martín, que treballa al bar de la família de l'Emma mentre cova ambicions literàries. Publicada a L'Altra, és una relectura i actualització del gènere gòtic, on la foscor, la crueltat i la sang enverinada planen en una vila propera i alhora distant de Barcelona.

En literatura, en televisió i cinema, en l’art en general, una cosa és la mescla de gèneres i una altra cosa molt diferent és la indefinició. Lost, una de les sèries que varen marcar el boom televisiu de principis de segle –tot just s’acaba de commemorar el vintè aniversari de l’emissió del primer episodi–, és un exemple paradigmàtic de mescla de gèneres. Vol hibridar-ne molts i ho fa sense manies. El resultat és una obra en què la ciència-ficció, el misteri de terror, l’aventura de supervivència, el drama sentimental, el thriller trepidant i la poesia filosòfica, conviuen i s’entrelliguen i s’alimenten a partir de la juxtaposició i el contrast.

Potser una de les impugnacions més encertades i insolents al dogmatisme lector, al que diuen que cal llegir, o no cal, l'ha fet l'escriptor de novel·les de por Grady Hendrix al seu llibre Guía del club de lectura para matar vampiros (Minotauro, 2021). Les protagonistes d'aquest llibre són unes dones de Charleston (Carolina del Sud, un món sudista), que s'han apuntat a un club de lectura. Es troben als anys 90, la dècada en què algú va dir que la humanitat havia arribat a la fi de la història. Són mares i joves, i tenen una família tradicional i injusta, i malauradament també la lectura i els llibres formen part d'aquest determinisme, d'aquesta condició irrevocable de les coses. Això passa molt sovint.

Parlem amb una amiga d’una persona que conec de nom però a qui no he tractat. La meva amiga em diu que és una persona que desprèn energia negativa. Què vols dir? Doncs que tot ho troba malament i mira d’encomanar-te el seu pessimisme. Et va tibant cap avall, cap avall, i et xucla l’energia. Vols dir que no exageres? No, és així. Quan has passat una estona amb ella, no saps què tens, però et sents deprimida i amargada. L’últim dia que la vaig veure, fins i tot vaig començar a trobar-me malament. 

A Sony li deu haver costat pair que, tot i que pràcticament va inventar el cinema modern de superherois amb el primer Spiderman de Sam Raimi, fa més d'una dècada que Marvel li passa la mà per la cara amb les seves pel·lícules. Mentre l'Univers Cinematogràfic Marvel es convertia en la franquícia més reeixida del Hollywood contemporani, Sony es veia obligada a avortar la saga del Spiderman d'Andrew Garfield i a cedir les regnes del personatge a Marvel, que l'ha tornat a convertir en el superheroi més popular del planeta amb Spiderman: sin camino a casa.

Anne Rice ha sigut una de les novel·listes que han contribuït a la revitalització del gènere gòtic, gràcies a la publicació d'Entrevista amb el vampir (1976). El llibre va néixer a partir de la mort traumàtica de la filla de l'autora, Michele –als cinc anys–, i de la lectura d'una seqüela de Dràcula, de Bram Stoker, escrita per Gloria Holden, La filla de Dràcula. "A partir d'aquesta novel·la em vaig adonar que els vampirs eren éssers elegants, tràgics i sensibles", deia Rice. Aquests tres adjectius encaixen amb Lestat, el protagonista del llibre i eix principal de la sèrie de novel·les –una quinzena– coneguda com Cròniques vampíriques, l'última de les quals va aparèixer el 2018, i que conté episodis tan populars com El vampir Lestat (1985) i La reina dels condemnats (1988). Si un càncer a la sang havia acabat amb la vida de la filla de l’autora, el rejoveniment etern que els vampirs busquen ingerint la sang de les seves víctimes la va catapultar a la fama.

'El pequeño vampiro'

(4 estrelles)

Direcció: Joann Sfar. Guió: Sandrina Jardel i Joann Sfar a partir del còmic de Joann Sfar. 85 min. França i Bèlgica (2020). Animació. Estrena als cinemes

]]>

'La vampira de Barcelona'

¿Qui xuclava la sang dels pobres a la Catalunya modernista?

Poques llegendes negres locals més fascinants que la d'Enriqueta Martí, la dona del Raval de Barcelona a qui durant dècades s'ha atribuït el segrest i assassinat de criatures. En el seu primer llarg de ficció, Lluís Danés furga entre les ombres de la capital catalana del tombant del segle XIX al XX per rescabalar la memòria de la presumpta “vampira del carrer Ponent”, estigmatitzada com a dona i com a pobra. El director de Llach, la revolta permanent es distancia amb encert dels drames d'època que apel·len al realisme. Ens endinsa al paisatge de marginació de la ciutat empobrida a través d'un imaginari de tenebrisme expressionista mentre recorre a l'excés del grand gignol quan es mou pels espais de la doble moral burgesa. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

Encara no sabem quin vampir crearà la societat postcovid. Serà eròtic? Lleig i repulsiu? Artista i pacifista? Sofisticat i cruel? Dona? Rebel i transgressor? El que sí que podem tenir és una visió de com el mite d'aquesta criatura immortal s'ha anat reinventant al llarg dels últims 200 anys. Vampirs. L'evolució del mite és la nova exposició que es pot veure fins al 31 de gener al CaixaForum, ja que els museus són dels equipaments culturals que no tancaran per la pandèmia.

]]>

Així seran les set exposicions de la nova temporada del CaixaForum de Barcelona que s'han presentat aquest dimarts.

]]>