En JLE era un home de rituals. Cada vegada que baixava a la ciutat -que era un cop l’any i sempre a la mateixa data-, aparcava el cotxe al pàrquing del carrer Rosselló, a vint passes de la rambla de Catalunya. Les places eren grosses, era al rovell de l’ou i, a més, tenia un lavabo net que li permetia buidar el dipòsit després de tantes hores d’autopista. Cada any, per la Diada, en JLE baixava de Karlsruhe. D’ençà de l’accident, vivia i treballava a la porta de la Selva Negra, en aquell tros del mapa on, segons qui guanyi la guerra, ets francès o ets alemany. Ell havia nascut a l’Eixample, en un pis de sostres alts, amb davant i darrere i un terra de rajola hidràulica original. Hi havia viscut fins a la nit que no va veure l’ stop i, de cop i volta, se li va capgirar la biografia. No havia begut, no anava a cap velocitat prohibida, senzillament no va veure el senyal i es va endur la moto que, refiada, venia pel trencall de la dreta. No la va veure, fins que la va envestir. Les dues noies van anar a terra, l’Honda els va saltar per damunt i, després d’ambulàncies, urgències, cures intensives i operacions, se’n van sortir. Més o menys. Els pares del JLE, que vivien en un pis de set balcons a la millor cantonada de Consell de Cent, van voler arreglar la situació. Més enllà del que cobrís l’assegurança, van tenir un interès fora mida perquè a les dues noies no els faltés mai de res. Les van indemnitzar, els van pagar la carrera i els van llogar -de per vida- un pis adaptat a cadascuna. Al noi, per tal que la justícia no li busqués les pessigolles, el van enviar d’un dia per l’altre a Baden-Württemberg, a casa d’uns cosins que fabricaven cable trenat per als telefèrics. Es va canviar el nom i el cognom, va aprendre alemany, va entrar a l’empresa, es va casar i va trigar mesos a descobrir que aquella carn tan melosa, que hi cantaven els àngels, era de porc senglar.

Dos metres de distància entre manifestant i manifestant i cada cop més quilòmetres entre les entitats i els partits. Si fa un any la Diada ja va ser un toc d’alerta de l’ANC i Òmnium als polítics perquè aparquessin les discrepàncies i intentessin refer la unitat, aquest divendres -en l’Onze de Setembre més atípic dels últims anys- les dues entitats van apujar el to dels seus discursos i van exigir principalment a JxCat i ERC que defineixin d’una vegada un horitzó compartit que permeti que el carrer es torni a posar en marxa i lluiti per la independència. “Si no us hi poseu, la paciència de la gent no durarà per sempre”, va advertir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que va instar directament Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a plantejar un full de ruta unitari a l’independentisme.

Les tres últimes eleccions catalanes (2012, 2015 i 2017) han anat precedides de grans demostracions de força de l’independentisme al carrer. En els dos primers casos amb les manifestacions de la Diada, i en l’últim amb totes les mobilitzacions de la tardor del 17. En les pròximes eleccions, que si no hi ha canvi de plans es podrien celebrar a principis d’any, no hi haurà aquest factor de política de masses a causa de les restriccions que imposa la pandèmia.

El dia s’ha despertat mandrós a Berga i fa pinta que costarà de canviar. La parada d’autobusos està buida. En anys anteriors hi hauria desenes, centenars, d’independentistes fent cua per anar on fos de Catalunya, mobilitzats per les concentracions de l’ANC i Òmnium. Però aquest cop ningú sembla haver d’anar enlloc.

Ni el color de la samarreta ni la complexitat de la coreografia: en temps de covid, totes les mirades d’aquesta Diada se centraven en les mesures de seguretat. I a l’epicentre dels actes de l’Assemblea, a la plaça Letamendi, a tocar de la delegació de la Hisenda espanyola a Barcelona, la seguretat era del tot nostrada. M’ho va fer veure l’“ Agon vas?”del Prosegur de l’entrada. “Que ets de Vic?”, li vaig preguntar, emocionat de poder conversar en català amb un segurata per primera vegada. “Sí, noi, venim espersament de la Plana, que l’empresa és de Centelles!”

El covid-19 imposa mesures i prevencions però també sembla estendre un tel de tedi per badallar de valent. O potser aquest tel ja hi era i ara només resulta indissimulable. L’assistència a l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova va ser molt reduïda -la pandèmia hi obligava-, i ni tan sols hi va haver banda sonora: ni banda ni altaveus. A primera hora del matí havien enretirat els altaveus per fer més ràpida la desfilada, que va ser muda, sense solemnitat ni gràcia. El pas del president de la Generalitat, Quim Torra -flanquejat per la portaveu Meritxell Budó i el vicepresident Pere Aragonès (almenys tots tres a l’una van posar a lloc les tires de la corona de flors)-, o el de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, no van tenir el so d’ Els segadors. Només les guàrdies d’honor aportaven una mica de color a un matí d’ambient tirant a gris, desmanyotat i sense esma.

La Policia Nacional ha detingut dues persones a la concentració ultra que ha tingut lloc davant la seu de la Generalitat a Madrid per demanar l'absolució dels 14 assaltants del Centre Cultural Blanquerna durant la Diada de 2013. Més de 200 persones han acudit a la mobilització convocada per la Falange, a la qual s'hi han adherit altres partits feixistes com Democracia Nacional, Alternativa Española, Alianza Nacional o el sindicat CNS, entre d'altres. Després de diverses sentències i recursos, el cas dels ultres de Blanquerna està resolt i, en principi, els condemnats haurien d'ingressar a presó. El Tribunal Constitucional va obligar el Suprem a revisar la sentència i la condemna final arriba als dos anys i nou mesos de pena de privació de llibertat.

Dijous al vespre, TV3 retransmetia l’acte institucional de la Diada, que aquest any es caracteritzava per l’absència de públic a causa de la pandèmia. Per tant, formalment es deixava de concebre com un esdeveniment per als assistents i es dissenyava per ser seguit a través de la pantalla. Convertir-ho en espectacle televisiu era complex: per una banda s’havia de garantir la solemnitat institucional i els rituals protocol·laris tradicionals, però, per l'altra, havia de mantenir un fil conductor atractiu per fer-ho interessant per als que s’ho miraven des de casa. Val a dir que utilitzar el Palau de la Generalitat com a plató és un luxe que assegura un embolcall elegant als continguts.

La Covid-19 no ha impedit que se celebressin diferents actes per celebrar la Diada al Pirineu. A la Seu d'Urgell, l'ACN ha organitzat una concentració a la tarda a la plaça de les monges. A més, al matí hi ha hagut un acte per commemorar la Diada amb la participació de l'alcalde urgellenc, Jordi Fàbrega, I de la presidenta d'Òmnium Cultural de l'Alt Urgell, Núria Oliva, en el que s'ha fet la hissada de la senyera i s'ha interpretat el Cant dels Segadors. L'acompanyament musical de l'esdeveniment ha estat a càrrec del duet Daura.

La Guàrdia Civil ha detingut aquest divendres quatre membres del CDR de Balaguer, un d'ells reguidor de la CUP al mateix municipi, per la seva suposada implicació en una crema de neumàtics aquesta matinada en diversos punts de les vies del tren a Lleida, que no han afectat la circulació. Concretament, segons ha pogut saber Europa Press, el regidor cupaire detingut és Josep Maria Colea, edil de l'Ajuntament de Balaguer des del maig del 2015.

Òmnium Cultural ha aplegat per segon any consecutiu tot el ventall sobiranista per tornar a reclamar la llibertat de tots els presos i el retorn dels exiliats. Si l'any passat ho feia, però, per reclamar l'absolució dels líders independentistes que estaven pendents de la sentència del Tribunal Suprem, aquest any ho ha fet per exigir l'amnistia per als presos, els exiliats i també del conjunt de 2.850 represaliats independentistes des de la tardor del 2017. En un acte sense públic, però amb 2.850 cadires buides que han instal·lat al llarg del passatge Lluís Companys de Barcelona i on s'ha posat el nom dels represaliats, el vicepresident de l'entitat cultural, Marcel Mauri, ha exigit al govern espanyol que reconegui el dret a l'autodeterminació de Catalunya i ha avisat que sense la llibertat dels presos i del conjunt de represaliats no hi haurà una solució democràtica per al conflicte català.

Malgrat que alguns -pocs- la volguessin convertir en la manifestació del pacte fiscal, la de la Diada del 2012 es va erigir com la mobilització independentista més gran que hi havia hagut fins aleshores. Més d’un milió de persones van omplir el passeig de Gràcia de Barcelona i, amb ganes de més, els dos anys següents -la Via Catalana i la V- van fer petita aquesta xifra i es van acostar als dos milions de ciutadans. En absència d’un referèndum vinculant, de fet, s’havia assumit que la tarda de l’Onze de Setembre era la calculadora oficiosa per calibrar el suport social al projecte que, de manera més o menys unitària, han anat impulsant els partits i les entitats. Aquest any el coronavirus ha acabat d’arrel amb aquest debat, en un moment d’incertesa dins l’independentisme: la xifra no arribarà a les 50.000 persones per les restriccions imposades per complir amb les recomanacions sanitàries. I quedarà el dubte de si l’absència d’una estratègia comuna, les rivalitats partidistes i les escissions internes haurien empitjorat la dada de l’any passat, quan la Guàrdia Urbana va comptabilitzar 600.000 persones a la Gran Via barcelonina.

“Hem de superar els retrets perquè ho hem de fer [pactar amb JxCat]”, assegura Marta Vilalta. “No tenim cap més opció. És on hem fallat més”, rebla Elsa Artadi. Amb motiu de la Diada, l’ARA convida a l’Ateneu Barcelonès els representants dels partits sobiranistes (que defensin la independència o el referèndum) que han declarat la intenció de presentar-se a les pròximes eleccions en solitari perquè parlin clar i posin negre sobre blanc el seu projecte.

Amb motiu de la Diada, l’ARA convida els representants dels partits sobiranistes (que defensin la independència o el referèndum d’autodeterminació) que tinguin la intenció declarada de presentar-se a les pròximes eleccions en solitari perquè parlin clar i posin negre sobre blanc el seu projecte per Catalunya. I l’experiment funciona perquè Elsa Artadi (JxCat), Marta Vilalta (ERC), Marc Parés (Catalunya en Comú), Maria Rovira (CUP), Montserrat Candini (PDECat) i Marta Pascal (PNC) accepten el repte participant al debat moderat per Antoni Bassas a l'Ateneu Barcelonès.

El cel amenaçava pluja i dubtaven si muntar la parada que des de mitjans d’agost obrien dos cops per setmana. A mitja tarda, però, les voluntàries de l’ANC de Badalona van veure com els núvols es dissipaven, així que podrien aprofitar la vigília de la Diada per posar a la venda les samarretes, les mascaretes i tot el marxandatge de l’Assemblea. “Aquest any n’hem venut moltes menys”, explicava en una conversa amb l’ARA la coordinadora de l’Assemblea a Badalona, Caterina Teixidó. I és que l’Onze de Setembre d’aquest 2020 serà el més atípic i també el més difícil per a una ANC que estava acostumada a preparar mobilitzacions massives i que aquest any ho ha hagut de fer al revés: limitar l’aforament per adaptar-se a la situació sanitària i evitar imatges de places i carrers amb riuades de gent.

Tres anys després de l'1-O, aquesta serà la Diada més atípica i menys èpica. Hi arribem encara ficats en una dolorosa digestió per la presó i l'exili, immersos en una repressió que ha continuat i que ha comportat retrets creuats dins l'independentisme, dificultats per governar-nos i una notòria incapacitat per al diàleg dins la societat catalana. A tot això, a més, s'hi ha sumat el duríssim daltabaix per la pandèmia, que ha portat una greu crisi sanitària i una igualment traumàtica paràlisi econòmica; les nostres vides, tant a nivell particular com col·lectiu, s'han vist greument alterades. L'Onze de Setembre no n'és una excepció. Per primer cop en l'última dècada no hi haurà mobilitzacions massives. No hi poden ser. La injustícia segueix, igual com també la seva altra cara, el bloqueig polític i institucional, però la incertesa del covid i l'esgotament del Procés fan de la festa nacional d'aquest any un inevitable punt i a part. Davant aquest fet, hauríem de fer de la necessitat virtut. Si a més hi sumem la perspectiva d'unes pròximes eleccions al Parlament, ha arribat el moment d'obrir una sincera reflexió col·lectiva, des dels partits i la societat civil, per repensar el futur i tornar a activar el present. No es tracta de girar full, sinó de reprendre el camí.