Cassià M. Just, abat de Montserrat, tenia una sensibilitat política del més pur refinament fiorentí. Durant la Tancada de Montserrat, en alguna ocasió em feia cridar per tenir informació directa sobre l'estat de la situació. Enmig d’una d’aquestes reunions li va telefonar el ministre de Governació, Garicano Goñi. Jo sentia el que deia ell, però no el ministre. La resposta de l'abat: “No oblidin que soc l’abat i ells els meus hostes. Soc representant de l’abadia de Montserrat i, sobretot, el representant de l’Estat Vaticà. No s’oblidin d’això i atinguin-se a les conseqüències en cas d’un assalt irresponsable”.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” no és una proclama gaire diferent de l'actual “amnistia i autodeterminació”. Aquest és el principal missatge que ha llançat aquesta tarda el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en l’acte de commemoració del 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya, que s’ha celebrat al Palau de la Generalitat. Encapçalat pel president i la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, ha comptat amb la participació de tres membres destacats del moviment: Pere Portabella, Josep Lluís Carod-Rovira i Magda Oranich.

El dia 7 de novembre de 1971, avui fa cinquanta anys, es constituïa a l’església de Sant Agustí de Barcelona l’Assemblea de Catalunya, organisme unitari polític, social i ciutadà contra la dictadura i a favor de les llibertats polítiques i nacionals. La idea d’unitat com a eina imprescindible per enfrontar-se al franquisme venia de lluny, però va costar d’articular, en un complex teixit de partidismes aguditzats per les càpsules de la clandestinitat. Van fer una feina impressionant com a moderadors Miquel Sellarès i Pere Portabella, una de les ànimes del primer intent de parar ponts, la Taula Rodona, el 1966.

Van entrar amb els assistents a la primera missa del matí a l'església de Sant Agustí de Barcelona i van sortir acompanyant els de l'última de la tarda. Camuflatge idoni el que s'havia preparat aquell diumenge 7 de novembre del 1971 per al naixement de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma que durant sis anys va agrupar partits polítics, sindicats, moviments socials i intel·lectuals de tots els espectres ideològics en la lluita antifranquista. Però aquell camuflatge podria no haver sigut suficient. Uns mesos enrere un intent similar en una altra església barcelonina havia acabat fracassant per l'actuació policial. Aquell diumenge, però, havia de ser diferent i els promotors de la trobada a l'església de Sant Agustí tenien un trumfo a la mà. La policia franquista, sempre disposada a reprimir el moviment democràtic, tenia aquell dia altres preocupacions, entre elles una de molt especial: la protecció de l'aleshores príncep Joan Carles I. El 7 de novembre no s'havia triat a l'atzar sinó que es va fer coincidir la reunió fundacional de l'Assemblea amb una de les regates nàutiques de Joan Carles a Barcelona.

L'any que commemorem el centenari de Josep Benet ve al cas tenir present una de les seves grans lliçons, en un moment especialment tens de l’independentisme fraccionari: per anar a Madrid a aconseguir les fites més altes per a Catalunya cal unitat en funció del projecte, cosa que de cap manera vol dir que els que s’hi apleguen hagin de desnaturalitzar de tot allò que, si bé els defineix, en queda fora.