Hauria pogut passar quan l’onada era irresistible, quan la independència la defensaven els que ara mateix no ho recorden. En aquell moment el PSC de Pere Navarro, per respecte als seus principis fundacionals i per la pressió de la seva ala catalanista, va presentar-se davant l’electorat proposant una “consulta legal i acordada”. Després va gosar trencar la disciplina de vot al Congrés dels Diputats, en defensa del referèndum. Celestino Corbacho demanava refundar la federació catalana del PSOE. Però al final van ser els catalanistes com Maragall, Elena i Geli els que van marxar, i el partit va patir una fuga de vots en diverses direccions. A Miquel Iceta els seus companys del PSOE li van dir que l’Estat no negociaria mai, que la cosa es resoldria a les males i que si no s’espavilava tant el PSC com (sobretot) el PSOE en rebrien les conseqüències. Iceta, per tant, va tornar el partit a la cleda constitucional.