Quan tenia 13 o 14 anys, l'actriu Mireia Aixalà va llegir un llibre sobre un terrorista de l'IRA. "No en recordo el títol. Jo era molt joveneta i tenia la idea que els terroristes eren sempre dolents. Amb aquell llibre vaig entendre què volia dir formar part d'un grup terrorista. Era un llibre pensat per a gent jove i em va marcar molt", recorda l'actriu. A partir d'aquell moment, Aixalà sempre s'ha sentit atreta per llibres que exploren el conflicte d'Irlanda del Nord i les seves repercussions. Per això no pot estar-se de recomanar un dels títols de referència publicats els últims anys: No diguis res, del periodista Patrick Radden Keefe (Periscopi), amb traducció al català de Ricard Gil. Entre la investigació periodística i l'assaig, el llibre relata cinc dècades del conflicte a partir de dos antics membres de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), d’una víctima de l’organització paramilitar i d’un dels noms clau en la mediació política per arribar a la pau entre els partidaris de la unificació d’Irlanda i els lleialistes al Regne Unit. No diguis res va ser un gran èxit internacional i va ser adaptada a la televisió, amb una sèrie estrenada l'any passat.

La crisi dels opioides fa temps que ha arribat al nivell d'emergència nacional als Estats Units. Però la situació actual d'increment de l'addicció a substàncies com el fentanil entre els ciutadans nord-americans no s'explica sense els esforços de grans empreses farmacèutiques per disparar els seus beneficis. La qüestió ja ha arribat a mans de la justícia i algunes d'aquestes companyies comencen a pagar el preu de les seves decisions.

“Whatever you say, say nothing” és una expressió popular irlandesa que defineix prou bé la cultura i el tarannà de la seva gent, fins i tot amb un sentit de l’humor molt genuí. Diguis el que diguis, no diguis res. Connecta amb les tensions i els secrets de The Troubles, el conflicte d’Irlanda del Nord. El premi Nobel de literatura Seamus Heaney la va fer servir com a títol d’un famós poema que s’ha analitzat fins al més mínim detall. L’escriptor i periodista Patrick Radden Keefe va agafar la segona part de la frase per batejar el seu magnífic llibre sobre la violència i la memòria a Irlanda del Nord. Una història real que ara la plataforma Disney+ ha convertit en una de les millors sèries que s’han estrenat darrerament. Nou capítols que sintetitzen l’obra de Keefe mantenint aquesta mirada panoràmica sobre el conflicte irlandès. A partir d’un cas molt concret i colpidor, el de Jean McConville, s’estructura tota la complexitat política a través de vides que s’entrecreuen al llarg dels anys. McConville era una mare de deu fills que va desaparèixer després que uns membres de l’IRA se l’emportessin de casa seva. Dolours i Marian Price eren dues germanes que formaven part d’un escamot d’elit de l’Exèrcit Republicà Irlandès. Les seves vides serviran per desencadenar les diferents trames. Igual que el llibre de Keefe, l’estructura es desenvolupa a través d’un procés de documentació periodístic. A partir de l’any 2001, alguns dels antics membres de l’IRA van participar en un projecte per construir un registre oral del conflicte d’Irlanda del Nord. L’enregistrament d’aquestes converses amb els protagonistes serviran per construir flashbacks que permetran recrear la quotidianitat d’aquells anys de terror i violència. És una sèrie amb múltiples capes narratives que van connectant entre elles, superposant-se i definint vincles entre personatges. Els salts temporals serveixen per fer respirar la història, perquè a mesura que avança, la sèrie va adquirint més intensitat emocional i narrativa. Say nothing compta amb un elenc d’actors magnífics que acaben proporcionant una pàtina gairebé documental a la ficció. Però el més interessant de la sèrie és que no pretén ser una simple postal d’una època sinó que vol ser molt contundent a l’hora d’explicar un fet concret. És un thriller polític molt ben cosit que es posiciona molt clarament en la seva intenció. Al final de cada capítol apareix una llegenda: "Gerry Adams sempre ha negat haver sigut membre de l’IRA o haver participat en actes violents vinculats a l’IRA". En alguns episodis la llegenda fins i tot va acompanyada d’un segon rètol on s’especifica que Adams, president del Sinn Féin, també nega haver estat implicat en els assassinats o la desaparició d’altres personatges que es relaten a la sèrie. Però aquests aclariments es converteixen en un acte de sarcasme, perquè el que fa la sèrie, des del primer moment, és demostrar tot el contrari: que Gerry Adams menteix. Say nothing, per tant, és molt més que un retrat de The Troubles. Contradient el seu títol, aconsegueix dir moltíssim d’un conflicte històric des d’una humanitat impactant. 

En una de les primeres escenes de la sèrie No digas nada, un home col·loca una gravadora davant una dona entrevistada i li pregunta detalls sobre els anys més difícils del conflicte armat a Irlanda del Nord. Ell li diu que són fets que són gairebé "història antiga". L'entrevistada, pèl-roja i amb una serenitat una mica inquietant, respon "per a ells no ho és". Tot i que fa més de 25 anys de la signatura de l'Acord de Pau de Divendres Sant, les ferides de l'Ulster segueixen obertes i ara són diverses les sèries que les comencen a explorar des de gèneres variats. L'últim exemple és, precisament, No digas nada, adaptació del llibre de no-ficció del periodista Patrick Radden Keefe (traduït al català amb el títol No diguis res per Periscopi) en què entrevista exmembres de l'IRA i busca resoldre el misteri de la desaparició de Jean McConville, una viuda de 38 anys i mare de deu fills de qui es va perdre el rastre el desembre de 1972. La sèrie s'estrena aquest dijous a Disney+.

Quan era petita i sortia de l'escola, Cheng Chui Ping "era l'encarregada de tallar la llenya i de cultivar un petit tros de verdures", i també "ajudava a criar els porcs i els conills de la família". Nascuda el 1949, Ping va créixer a Fujian, una província rural de República Popular de la Xina, on la fam matava milers de persones cada any, però ha acabat passant a la història com una de les contrabandistes de persones més conegudes del món: entre el 1984 i el 2000 va aconseguir que més de 3.000 xinesos entressin de manera il·legal als Estats Units, negoci gràcies al qual va acabar guanyant gairebé 40 milions d'euros.

"Escriure és com fer una salsa i anar-la destil·lant, o reduint, per buscar el gust més ric i intens. I la resta ho descartes", explica el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe. Té clar que vol enganxar el lector, que per fer-ho necessita tenir una bona història i els personatges adequats però, sobretot, explicar-la de la millor manera. Escriu pensant en un novaiorquès que agafa el New Yorker, el setmanari en què publica, mentre viatja en metro: "La meva feina és atrapar-lo amb el primer paràgraf i no deixar-lo anar fins al final". L'autor de llibres de periodisme en profunditat com Canalles, L'imperi del dolor i No diguis res ha conversat aquest dilluns al migdia amb bona part de la redacció del diari ARA i hi ha compartit les seves receptes per al periodisme d'investigació, i el seu gust per les metàfores culinàries.

"Hi ha dues amenaces severes a la veritat, en el món d'ara: una és el poder polític i corporatiu; l'altra, la intel·ligència artificial". Com a bon periodista, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) sap que ha de "lluitar" per guanyar-se l'atenció del lector "des de la primera frase", i per això la seva intervenció com a primer convidat del programa Resident CCCB ha arrencat amb força i ha continuat amb afirmacions que, explicades de primera mà, són un bon toc d'alerta sobre el present i dibuixen un futur força inquietant. Durant l'estada de dos mesos a Barcelona, Radden Keefe comissariarà un cicle de converses, Veritats fràgils, i participarà en diverses trobades amb estudiants i lectors amb la intenció "de mantenir una relació més pausada i profunda amb la ciutat, també més sostenible", segons ha explicat la directora del centre, Judit Carrera.

Segurament, el conegut humorista En Peyu no va inspirar-se en la feina del periodista estatunidenc Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) per imaginar el seu exitós El búnquer a Catalunya Ràdio. Tanmateix, tots dos comparteixen, tot i que amb un grau de profunditat ben diferent –una hora de programa radiofònic contra un llarg article al New Yorker–, la fascinació humana per la biografia com a eina per conèixer l’altre... especialment quan aquest altre respon al perfil establert al subtítol del llibre: estafadors, assassins, rebels i malfactors.

Canalles és el tercer llibre de Patrick Radden Keefe que apareix en català, de la mà de Periscopi. És un recull excel·lent d’històries aparegudes al New Yorker i protagonitzades per personatges excessius que sovint cauen en la criminalitat. Autor dels èxits No diguis res, sobre els anys dels Troubles a Irlanda del Nord, i L’imperi del dolor, al voltant de la crisi dels opiacis dels Estats Units, en aquesta entrevista desgrana la seva aproximació al periodisme d’investigació.

El dolor mal tractat, crònic o puntual, és un malson per a milions de persones i representa també un mercat potencial gegantí. La desconeguda Purdue Pharma va saber identificar-ho, i es va convertir en pionera a l’hora de combatre'l amb píndoles d'oxicodona, que, per evitar-ne l'abús i l'addicció, alliberaven progressivament aquest analgèsic opioide. En principi, les pastilles havien estat testades per la farmacèutica, el regulador en garantia la seguretat i la validesa científiques, els metges en regulaven l'ús mitjançant la necessària prescripció i el prospecte informatiu i la promoció entre els professionals s'ajustaven a la legislació vigent. En realitat, res va ser així.

Mentre el món estava confinat pel coronavirus, el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) aprofitava el temps per donar forma al seu últim llibre, L’imperi del dolor (Periscopi / Reservoir Dogs, 2021), un extens treball d’investigació sobre la dinastia Sackler, una de les grans fortunes dels Estats Units, el cognom dels quals ha decorat durant anys les parets de grans institucions culturals i universitàries com el Museu del Louvre, el Metropolitan Museum i la Universitat de Harvard. Més enllà de la seva activitat filantròpica, són també els propietaris de Purdue Pharma, la companyia farmacèutica que va comercialitzar l’OxyContin, el fàrmac responsable de la crisi dels opioides als Estats Units, que ja ha causat mig milió de morts i més de dos milions d’addictes. Els Sackler van promocionar el seu fàrmac com a tractament per al dolor no només oncològic, sinó també per a dolors lleus com la migranya i el mal d’esquena, i van amagar deliberadament el seu potencial addictiu. Tot plegat amb agressives tècniques de màrqueting i amb la connivència de metges, funcionaris i advocats.

Amés de ser redactor de la revista The New Yorker, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) ha publicat tres investigacions periodístiques en format llibre. L’última és No diguis res -traduïda al català per Ricard Gil i publicada a Periscopi-, en què analitza el conflicte nord-irlandès a partir de dos antics membres de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), d’una víctima de l’organització paramilitar i d’un dels noms clau en la mediació política per arribar a la pau entre els partidaris de la unificació d’Irlanda i dels lleialistes al Regne Unit. És un assaig rigorós escrit amb estratègies dignes de la millor narrativa d’intriga. Llegir-lo fa trontollar les conviccions que es puguin tenir sobre la lluita armada i la repressió policial a l’Ulster.