10 El ninotaire José Antonio Fernández —o Fer, que és com el coneixíem els seus molts lectors i l'anomenaven també els seus amics— ha estat una d'aquestes persones dotades amb un talent molt rar i per tant molt valuós, que és el de fer riure de coses que en principi no fan cap gràcia. Tota l'obra d'en Fer és un al·legat (divertidíssim, però al·legat) contra el pensament autoritari, contra l'obscurantisme i contra l'endarreriment, els mals que caracteritzaven la dictadura dins la qual ell havia nascut i crescut, però que no es varen acabar amb ella, ni de bon tros. Les Historias fermosas i els personatges inoblidables (l'Urelio, el mossèn, el Santcrist, etc) de Puticlub, per esmentar els seus dos còmics més coneguts, així com la vinyeta diària que durant 33 anys havia publicat als diaris Avui i El Punt Avui, com també la seva feina —com a director, però també implicat de moltes altres maneres— en capçaleres fonamentals de l'humor gràfic com El Papus o El Jueves, tenien un objectiu que mai va perdre de vista: tocar els collons al poder i molt especialment als fatxes, per dir-ho més o menys com ell. Fer, com molts dels dibuixants i guionistes de la seva distingida generació (Ivà, Óscar, Kim, Azagra, etc.) sabien de què parlaven quan parlaven de feixistes, i sabien també com tractar-los: rient-se'n, que és allò que més detesten els feixistes. Perquè riure és, o pot ser, el més gran acte de llibertat, el que no pot ser reprimit ni tan sols amb presons ni amb escamots violents.

]]> Es pot ser un molt bon humorista i no tenir mala llet? Aparentment, l’humor té arestes i punxes, fa mal. Però la persona i la trajectòria d’en Fer, el ninotaire de l’Avui que ha mort aquest dilluns, demostra que es pot fer humor del bo sense tenir mala llet. Perquè en Fer era molt bon paio. Una persona empàtica, capaç de fer ponts, sense ressentiment ni amargor. I era al mateix temps un gran dibuixant, amb un traç molt seu i molt específic, d’una immensa facilitat. Però és que, en el cas d’en Fer, hi havia una base sòlida per substituir la mala llet: les conviccions. Fer dibuixava des de les profundes conviccions democràtiques; amable, bonhomiós, però ferm. I això el feia hereu alhora, per entendre’ns, de l’agudesa crítica d’un Perich i de la quotidianitat amable d’un Cesc. A la redacció de l’Avui tots ens l’estimàvem. I no conec ningú enlloc que no l’apreciés. La bondat genera simetria. I si algú vol entendre aquest país ha de mirar-se també els dibuixos i la biografia d’en Josep Antoni Fernández i Fernández, Fer, nascut en un poblet de Lleó –amb quines ganes l’esperàvem quan en tornava amb uns encàrrecs de cecina–, que tan bé van saber i voler expressar les conviccions, els dubtes i les aspiracions de tants altres catalans com ell.

]]>