Pierre Vilar deia als seus estudiants que "comprendre el passat significa aprendre a llegir un diari". Sembla una frase senzilla, però també és una advertència. Per fer-ho realitat caldrien dues condicions: consens històric sorgit de la memòria i diaris valents que escapin del dogmatisme i la trinxera. Avui, si llegim els diaris el que descobrim no és només el retorn persistent del franquisme, sinó la nostra incapacitat de mirar-lo de cara. Si els llegeixen alguns joves potser fins i tot hi trobaran una visió amable i distorsionada de la història amb total impunitat i desvergonyiment.

La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.

Acabada la Guerra Civil, la repressió franquista va tenir un gran epicentre a Girona ciutat: el que avui en dia coneixem com el Cementiri Vell. Només el juliol del 1939 van morir-hi afusellades en un sol dia fins a 69 persones. Les execucions responien a l’aplicació de les sentències il·legals dels sumaríssims franquistes i acostumaven a ser en grup. Les morts de 20, 30 o 40 persones eren habituals, fins al punt que l'elevat nombre d’afusellaments va forçar que, a mitjan juny del 1939, la Comissió Gestora Municipal hagués d’aprovar urgentment l’ampliació de la fossa comuna.

"Fa 49 anys que lluitem perquè ens escoltin. Aquest document de reparació no és suficient, però és un primer pas. Ens han fet la guitza tota la vida, perquè ens han assenyalat per ser familiars d'un terrorista. El meu germà va ser víctima d'una doble injustícia i va lluitar per la llibertat. La meva mare ho va passar molt malament perquè li van matar el fill quan només tenia 21 anys. No ens hem rendit mai ni hem perdut l'esperança", explica Victoria Sánchez-Bravo Solla. El seu germà, José Luis Sánchez-Bravo Solla, va ser afusellat el 27 de setembre de 1975, al camp de tir d'Hoyo Manzanares (Madrid). Era membre del FRAP i el consell de guerra que el va condemnar estava ple d'irregularitats. La seva és una de les vint famílies víctimes de la dictadura franquista que han rebut una declaració de reparació del govern espanyol.

Les víctimes del franquisme han tornat a topar per enèsima vegada contra el mur de la justícia. La jutgessa del jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona, Carmen García Martínez, ha decidit no admetre a tràmit la querella per tortures a Via Laietana interposada per Carles Vallejo. Tot plegat té lloc malgrat les peticions de la Fiscalia. El 21 de setembre, la Fiscalia de Barcelona, juntament amb Memòria Democràtica del govern espanyol i la Fiscalia General de l'Estat, havien demanat l'admissió de la querella.

El novembre de l'any passat Carles Vallejo, amb el col·lectiu Irídia i Òmnium Cultural, va presentar una querella de lesa humanitat contra els policies que el van torturar a Via Laietana el desembre del 1970. Era la primera que s'interposava a l'estat espanyol per crims franquistes després de l'aprovació de la llei de memòria espanyola. Pràcticament un any després, Vallejo pot estar més a prop d'aconseguir que la justícia ho investigui: la Fiscalia de Barcelona, juntament amb Memòria Democràtica del govern espanyol i la Fiscalia General de l'Estat, han demanat l'admissió de la querella.

L'any 2025 farà mig segle de la mort del dictador Francisco Franco, el militar que va donar un cop d'estat contra la democràcia republicana, que va provocar una llarga i fratricida guerra civil i que va allargar el seu règim autoritari, venjatiu i repressor durant gairebé quaranta anys, fins a morir al llit encara en l'exercici del poder. Cap dels autors dels crims del seu règim –i les víctimes es compten per centenars de milers– no ha estat mai jutjat. És una llosa que pesa damunt el règim constitucional del 1978, incapaç d'assumir el seu passat negre. La tolerància cap al franquisme persisteix, i cada cop és més indissimulada per part d'amplis sectors enquadrats en els partits de dreta, que un cop més s'han posicionat contra la nova llei de la memòria històrica. Una llei, per cert, que tot i suposar un pas endavant, ha quedat lluny del que demanaven les víctimes de la dictadura, tant alguns vells lluitadors com molts familiars que encara busquen fer justícia als seus familiars.

“Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”, escriu Francesc Grau i Viader a Rua de Captius (Club Editor), on explica la seva experiència al camp de concentració de Miranda de Ebro.

A la nova llei de memòria democràtica li queda un llarg recorregut. El consell de ministres va presentar l'avantprojecte aquest dimarts, però encara s'ha de sotmetre a consulta del Consell d'Estat i no es preveu que es presenti al Congrés de Diputats fins a l'any vinent. Tanmateix, Vox ja ha anunciat que la combatrà i que la recorrerà. La secretària general de Vox al Congrés de Diputats, Macarena Olona, ha dit aquest dijous que la recorreran perquè "vulnera drets fonamentals, com la llibertat d'expressió, d'associació i ideològica". Un dels aspectes de la nova llei és que obligarà a retirar de l'espai públic qualsevol simbologia franquista i no es permetran actes que exaltin la dictadura. Tampoc es donaran diners públics ni es permetrà que existeixin fundacions públiques que exaltin la dictadura. Una altra novetat són sancions de fins a 150.000 euros per delictes com la profanació de fosses o el trasllat de víctimes de la dictadura sense el permís dels familiars.