Una dona musulmana amb una xaila comença els cinc quilòmetres de recorregut alletant el seu bebè en companyia de la seva parella. Aquesta ha sigut una de les imatges de la primera edició de la Cursa Antiracista organitzada pel sindicat Top Manta, un esdeveniment que ha aplegat aquest diumenge 1.500 corredors i corredores (s'han esgotat els dorsals) i milers de persones com a públic per sumar un total de 10.000 assistents, segons els organitzadors. "Per fer aquesta cursa s'ha hagut de lluitar molt perquè la ciutat no accepta aquest mena de recursos i curses per visibilitzar causes com la lluita contra el racisme. L'esport no deixa de ser una eina d'inclusió", reivindicava l'Omaima a l'ARA després de travessar la meta, encara amb el ritme cardíac alterat.

Arran de la victòria de Donald Trump i de l’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa, s’ha estès l’opinió que els moviments polítics d’esquerra, o almenys alguns, han contribuït involuntàriament a aquesta tendència. Des de la mateixa esquerra, i no és casual, sovint s’atribueix aquesta responsabilitat al feminisme o, més generalment, al wokisme, terme burleta que engloba també les teories crítiques sobre la raça i el descolonialisme. La idea és que les reivindicacions d’aquests moviments –que són o haurien de ser essencials per al progressisme esquerrà– van massa lluny i han provocat, doncs, un efecte pervers o un backlash, un altre terme importat del món anglòfon. Amb una imatge diferent, parlaríem de l’efecte bumerang, artefacte que pot colpejar amb força qui l’ha llançat. Un altre argument és que determinades reclamacions, que es consideren exagerades (com totes les relacionades amb la fluïdesa del gènere i la qüestió trans), posen en perill els drets adquirits per la lluita obrera o pels governs d’esquerra. 

"Tros de merda, feixista, racista" és com el cantant de Placebo, Brian Molko, va qualificar la primera ministra italiana presumptament. Els fets van passar durant el festival Sonic Park del 10 de juliol a Torí, segons ha publicat la BBC citant mitjans italians.

El diumenge 18 de juny, en aquest diari, vaig plantejar la idea que Vox és una opció catalana d’extrema dreta malgrat el seu anticatalanisme i que negui el dret a l’autodeterminació de gran part del poble català. En aquest sentit considero que a Catalunya hi ha una extrema dreta catalanista i una altra d’anticatalanista. En aquest article, seguint el mateix raonament, exposaré algunes idees que posen èmfasi en el racisme com un dels eixos centrals de qualsevol extrema dreta a Europa, la catalana i també la catalanista. És evident que el corpus ideològic de les extremes dretes és ampli i correspon a la dialèctica que estableix cada una d’elles amb el seu context. No és el mateix el discurs d’alguna extrema dreta holandesa en relació a la qüestió de gènere que, per exemple, el de Vox. De la mateixa manera que no és el mateix el discurs d’Aliança Catalana que el de Vox en relació a la qüestió nacional. Però el racisme, com he dit, és compartit pel conjunt de l’extrema dreta europea. A continuació desglosso quatre idees sobre aquest racisme propi de l’extrema dreta.

Les generacions més joves no es mosseguen la llengua quan es tracta de denunciar allò que no els sembla bé. Les causes socials ara també es lluiten a Instagram, TikTok o YouTube, fent servir recursos propis d’aquestes plataformes com són els vídeos curts, els filtres o testimonis personals. Veiem com es combat el racisme en clips de 10 segons o per què triomfen les respostes iròniques.

Érika Hilton (Franco da Rocha, 1993) ha sigut la dona més votada a les eleccions municipals del Brasil i ha sigut escollida regidora a l'ajuntament de São Paulo. Negra, trans, nascuda en una favela i supervivent de la pobresa i la prostitució, s'ha incorporat a l'esquerra revolucionària i el seu resultat evidencia que alguna cosa està canviant al Brasil de Jair Bolsonaro. Pren el relleu de Marielle Franco, la regidora de Rio de Janeiro que va morir tirotejada després d'haver denunciat la violència policial a les faveles.

“Aquest 2020 hem vist com una societat que pensàvem que havíem matat ressuscitava. I hem vist, de fet, que sempre hi havia sigut. És una bèstia que no vam aconseguir matar fa 50 anys. La bèstia ha tornat i aquestes eleccions són una oportunitat per tornar a unir-nos i reconèixer que votar és important”. MiDian Holmes, una dona negra de Colorado, resumia així la clau del seu vot a les presidencials del 3 de novembre. La “bèstia” és la injustícia racial als Estats Units i el galvanitzador són les protestes del moviment Black Lives Matter, que va desfermar l’assassinat de George Floyd a Minneapolis el mes de març passat, les més importants des de la lluita pels drets civils d’ara fa mig segle. Una lluita que va aconseguir precisament que el 1965 s’aprovés la llei del dret a vot de les minories.

Dos policies van resultar ferits de bala durant les protestes de dimecres que, malgrat el toc de queda, es van fer als carrers de la ciutat de Louisville (Kentucky) per protestar per la decisió d’un gran jurat de no imputar els agents implicats en la mort a trets de la jove afroamericana Breonna Taylor. Als incidents d'ahir, un dels agents va ser ferit en una cama i ja ha obtingut l’alta mèdica mentre que l’altre està estable després d’haver estat operat d’una ferida a l’abdomen. La policia va detenir un home de 26 anys com a presumpte autor dels fets.

La Comissió Europea no ha tingut mai una persona negra ocupant el càrrec com a comissari. I dins les dependències de l'edifici comunitari és molt més provable que una persona d'una minoria ètnica porti davantal que no pas americana. Des d'aquesta hegemonia blanca, l'executiu comunitari ha rebut critiques per no fer prou contra la discriminació racista, sobretot després que les protestes sota l'eslògan del Black Lives Matter s'estenguessin també arreu d'Europa denunciant que el racisme i la discriminació policial també existeixen al Vell Continent. Per adreçar les crítiques, aquest divendres, l'executiu brussel·lès ha presentat el primer pla antiracista de la Unió Europea.