El Mateu, l'Eduard i l'Oriol són amics de tota la vida. Ara tenen 50 anys i no s'han vist mai plorar. La situació, comuna entre moltes amistats masculines, esclata en un sopar quan l'Oriol llança la gran pregunta: "Per què ens costa tant als homes plorar en públic? Som amics. Per què no ens hem vist mai plorar?" Aquest és el detonant d'Un menú tancat, la nova comèdia de Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) que arriba aquest divendres a La Villarroel després d'haver passat pels teatres de 40 municipis catalans. Dirigida per Llàtzer Garcia i produïda per Hause & Richman, l'obra furga en les dificultats dels homes per expressar les emocions a partir de tres personatges amb tres maneres diferents d'encarar-se a la seva masculinitat.

La Sala Beckett té una història especial amb Bartleby, l'escrivent, de Herman Melville (1819-1891). Quan el teatre encara estava ubicat al barri de Gràcia de Barcelona va inaugurar-se el 1989 amb una versió encapçalada per José Sanchis Sinisterra. Ara el relat sobre les renúncies laborals de l'escrivent torna a la Beckett amb una nova adaptació del dramaturg i director Llàtzer Garcia a partir de la traducció de Carme Camacho i amb l'actor Albert Prat al capdavant. Aquest tàndem artístic ha donat forma de monòleg a l'obra de Melville i ha centrat el protagonisme en l'advocat que veu com cada vegada que mana una tasca al seu treballador, li respon amb la frase: "Preferiria no fer-ho". L'espectacle es podrà veure fins al 9 de març.

Qui pot dir què és l’amor? Cal posar-li adjectius. I, així i tot, és ben bé que cada amor estableix les seves regles i el seu caminar. Com és l’amor de la Paula i l'Isaac, els protagonistes de Les mans? Un amor imperfecte, diu la directora Sílvia Munt. Però és que n'hi ha, d'amors perfectes? El dels protagonistes de Les mans és, en tot cas, un amor força passional lligat a una certa dependència emocional. I és que l’amor és dolç i és agre: alimenta i enverina.

Daniela Feixas, Aina Tur, Lluïsa Cunillé i Llàtzer Garcia tenen almenys dues coses en comú: són dramaturgs amb una trajectòria remarcable i estrenaran una nova obra al Festival Grec 2024, que arrencarà aquest dimecres, 26 de juny. Amb textos sobre conflictes familiars i crisis de parella, tots ells ens conviden a reflexionar sobre les pors i els traumes que condicionen el nostre dia a dia.

El cartell de la pel·lícula Vertigen (D'entre els morts) penjat en una de les parets del local on assajava un desconegut grup de rock ens fa pensar que Llàtzer Garcia ha estat temptat de treballar Al final, les visions amb les atmosferes del mestre del suspens, Alfred Hitchcock. I, certament, a la proposta hi ha un aire de misteri, d’intriga, que vol planar sobre tota la peça i que en principi ens atrapa. No obstant, no triguem gaire a esbrinar quin ha estat el fet traumàtic que ha condicionat la vida de l’Àlex i descobrir que el que realment explora l’autor és el sentiment de culpa en la relació entre un grup d’amics joves. Aquella culpa que provoca un accident del qual ens podem sentir responsables tot i que no hi hagi un motiu i que arrela a l’ànima fins a hipotecar tota la vida. És el cas de l’Àlex (Joan Carreras), el protagonista de la història. Un home solitari que viu en una casa enfront d’una altra on va passar una desgràcia i que acaben de llogar una simpàtica i animosa parella de joves.

Els somnàmbuls

Escenari Joan Brossa. 17 de setembre del 2020

“Segons m’han dit, només queden tres frases de l’original. I una d’elles és «Passa'm la mostassa»”, va dir Noël Coward arran de l’estrena de la pel·lícula Una dona per a dos, dirigida el 1933 per Ernst Lubitsch i amb guió de Ben Hecht basat en l'obra Design for living. No sabem si Llàtzer Garcia ha conservat gaires de les frases de l’original en la seva versió de l’obra de Coward titulada Els somnàmbuls, però la de la mostassa no hi és. De totes maneres, l’autor no enganya ningú i explica clarament que s’ha inspirat en la peça de l’actor i dramaturg anglès conservant-ne bàsicament l’esquelet amb els seus tres actes i amb els tres protagonistes, i prescindint –lògica pressupostària– de la resta de personatges. La història, doncs, és la mateixa encara que transcorri a Girona, Barcelona i Madrid, en comptes de París, Londres i Nova York.

]]>