Lluís Llach ha tornat a l'escenari del Palau de la Música per participar en la inauguració de la 31a edició del festival Barnasants. No era un concert qualsevol, sinó un homenatge als recitals que Llach va fer al Palau d'Esports de Barcelona els dies 15, 16 i 17 de gener del 1976, quan encara no feia dos mesos que havia mort el dictador Franco. Tot i ser l'homenatjat, i tot i cantar algunes cançons, Llach ha sabut mantenir un paper de convidat subaltern, aplaudint i reconeixent la formidable feina que han fet amb les seves cançons tant els cantants, Gemma Humet i Joan Reig (el bateria d'Els Pets), com la banda dirigida per Manel Camp, el pianista que va tocar en aquells recitals del 1976.

La cantant Gemma Humet (Terrassa, 1988) mai s’ha plantejat viure d’una altra cosa que no sigui la música. “A casa tots som músics i, per tant, sempre he vist aquesta professió com una cosa normal de la qual podries viure”, explica l’artista a l’Empreses. El 2015 es va estrenar com a cantautora llançant Si canto enrere, el primer dels quatre discos que ha publicat sola i amb el que va guanyar el Premi Enderrock en la categoria de millor disc de cançó d’autor.

Gemma Humet (Terrassa, 1988) caminava segura pels camins de la cançó, però va decidir endinsar-se en corriols d'estètica electrònica. D'aquella aventura en va sortir canviada, i amb un disc notable: Màtria (2020). Aquell pop contemporani cuinat amb el productor Jordi Casadesús (La Iaia) creix en dimensió musical i fondària poètica a Rere tot aquest fum (Satélite K, 2022), l'àlbum que estrena aquest divendres a L'Atlàntida de Vic.

A principis del segle XX, Pablo Picasso dibuixava a l’oli una mare bellíssima, amb uns cabells llargs i ondulats, adornats amb una rosa, mirant amorosament el seu fill, que li agafava el pit amb la maneta. La mirada romàntica i idealitzada del pintor es repeteix en moltes obres artístiques. En canvi, hi ha poca literatura sobre la maternitat explicada per les mateixes mares i les autores que en el passat van ser prou audaces per qüestionar algunes coses i sovint van topar amb la incomprensió. Mercè Rodoreda ho va fer a Aloma, al final de la novel·la, quan la protagonista baixa cap al centre de la ciutat, i diu que d’aquí poc: "Jo no seré jo sinó aquesta criatura" [està embarassada].

L’edició més complicada del Mercat de Música Viva de Vic acaba avui després d’unes profitoses jornades viscudes telemàticament. La pandèmia no ha permès l’intens formigueig de professionals de l’ecosistema musical que altres anys hi havia a L’Atlàntida, però el director del Mercat, Marc Lloret, celebra la bona acollida que ha tingut un model d’excepció en què els concerts, enregistrats a l’agost a Vic, es podien veure en línia, i alguns també a Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. I tot i que sense la magnitud habitual, també hi ha hagut concerts presencials adaptats a la realitat pandèmica. Ahir, per exemple, el de Gemma Humet al Parc de la Bassa dels Germans Maristes, i el de Blaumut a l’exterior de L’Atlàntida.