La normalització lingüística i el Procés han estat dos assajos que no han assolit els objectius per la mateixa raó que van congregar tantes esperances: la manera d’arribar-hi consistia bàsicament en la bona fe. Per donar-hi forma, omplir buits, debatre vies, esmenar errors i proposar hipòtesis han sorgit centenars de llibres dins del gènere no-ficció, que podríem enquadrar en el gènere assaig.

El 2004, a la Festa de les Lletres Catalanes, l’ovació més prolongada no va ser per a cap escriptor, sinó per al representant de la selecció catalana d’hoquei patins. El fet podria ser anecdòtic, però té sentit en una literatura que ha tingut una relació peculiar amb els premis.

Prosseguim aquest cicle d’articles sobre l’estat actual de la literatura catalana parlant de la crítica. Curiosa paraula, crítica, ja que és un adjectiu positiu que pressuposa un criteri propi, i alhora un substantiu negatiu, que designa una funció que se sol vincular amb l’enveja, l’amiguisme, la venjança i l’intercanvi de favors. Una vegada admès que la crítica és sospitosa, resulta curiós que de manera periòdica sorgeixin opinadors lamentant que “no hi ha crítica”. En què quedem?

En contrast amb la dimissió o l’arraconament de gran part dels nostres novel·listes sèniors, es constata l’ambició i la visibilització dels autors catalans joves. Ara bé: ¿i si els dos fenòmens estiguessin connectats? Repassem unes quantes trajectòries d’autors que van ser joves promeses fa unes dècades.

Al contrari del que succeeix entre els professionals del futbol o de la dansa, un novel·lista pot donar el millor de si mateix després dels seixanta anys. Arreu del món, sèniors com Julian Barnes, Isabel Allende o Jean Echenoz generen expectació amb cada novetat. El mateix podem dir d’octogenaris com Margaret Atwood, Mario Vargas Llosa o Joyce Carol Oates, que combinen la saviesa narrativa amb l’èxit comercial, i es mantenen com a referents, també per a escriptors que tenen l’edat dels seus fills i dels seus nets.