A Joana Pares, d'origen francès, la van fer fora de Terrassa perquè la van condemnar per bruixa. Al judici, que va tenir lloc el 1602, va declarar un inventari dels seus béns. Era "pobra de solemnitat". Tan sols tenia una caixa usada amb diversos trossos de draps de lli i de llana, una gonella de pebret (una indumentària de color verd fosc), un cos usat i diversos potets amb potingues i salses. El 1562, a Guillem Parllebí, el van condemnar a galeres (hi ha un dibuix força explícit), per sodomia amb una vaca. L'acusat, segons es llegeix a la sentència, tenia les calces banyades. Ell es va defensar dient que abraçava la vaca per esplugar-la. El 1618, hi va haver un judici contra Guillem Pujol, d'origen francès, Joana Casteta, vídua i desterrada, i Joana Teixidora. A les dues dones se les va acusar d'haver-se conxorxat i haver pagat Pujol perquè matés el marit de Teixidora. Com en la majoria dels judicis, les dones en surten malparades. A Casteta, la van acusar de ser viuda i dona de mala vida i fama, i de viure deshonestament. La veritat és que el marit de Teixidora la maltractava.

L’1 de novembre del 1617 va començar a Catalunya una llevantada que va durar sis dies. Va causar la destrucció generalitzada de collites i el desbordament de rius, que es van endur ponts, molins i fargues. És el que les cròniques anomenen l’Any del Diluvi. En aquella època es van intensificar també els judicis a dones acusades de bruixeria, amb condemnes i execucions. Hi ha relació causa-efecte entre els dos fets o va ser una simple coincidència? Per a Agustí Alcoberro, professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, que ha investigat a fons la bruixeria a Catalunya, no és pura casualitat. A les dones, se les acusava d’haver causat aquells desastres naturals.

La nit de Sant Joan és nit de foc, però també de bruixes, personatges que en la concepció més tradicional eren dolentes, poc agraciades i perilloses (i volaven amb escombres). Després de segles sent temudes i perseguides, el moviment feminista fa anys que s'ha apropiat del concepte de bruixa i l'ha ressignificat com a símbol de dones empoderades i sàvies. Les fetilleres fa temps que es passegen per la literatura i el cinema, però també per la televisió, on hi ha moltes sèries protagonitzades per bruixes que, molt sovint, s'escapen del retrat més estereotipat.

Lluís Llach (Girona, 1948) fa dècades que posa en pràctica "l'ofici de portar la contrària". Ho ha fet a través de cançons com L'estaca i de diversos desafiaments al règim franquista. Des que va deixar la música, Llach ha desplaçat la seva iconoclàstia cap a la literatura, amb novel·les com Les dones de la Principal (Empúries, 2014) i El noi del Maravillas (Empúries, 2017), al mateix temps que s'ha implicat a fons en la lluita cívica i política per la independència de Catalunya. Ha trobat un forat en l'atapeïda agenda com a president de l'Assemblea Nacional Catalana, que lidera des del juny passat, per parlar d'El llibre daurat (Univers, 2025).

L’escriptora Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) prefereix no fer-se cap fotografia al costat de l’avenc de Legarrea, a Gaztelu (Guipúscoa). Està als peus d’un faig enorme i fa vertigen: són 60 metres de profunditat, és estret i fosc, i és l’escenari de crims reals. Té un paper essencial a Les que no dormen NASH, publicada per Destino en castellà i per Columna en català (amb traducció de Núria Parés Sellarès), la segona novel·la d’un quartet literari que l’escriptora va començar amb Esperant el diluvi (Columna/Destino).

"Quan vaig conèixer com van ser els processos judicials, se’m van trencar els esquemes. No imaginava que hagués anat com va anar, i per això em sembla important visibilitzar-ho", reconeix Alícia Gorina, que dirigeix Vosaltres, les bruixes, que es podrà veure a la Sala Petita del TNC des del 2 d’octubre fins al 3 de novembre. L’obra escrita per Jan Vilanova, amb documents històrics que provenen de la recerca de l’historiador Pau Castell Granados no vol ser tan sols un homenatge a les persones que van ser víctimes de la persecució: "No volem que l’espectacle es quedi només en el paper de les víctimes, sinó també posar el focus en la mirada de les persones acusadores. Volem que el públic reflexioni sobre la responsabilitat que tenim tots plegats en allò que va passar i també en el que passa ara, perquè això implica possibilitat de canvi", assegura Gorina.

Michael D. Bailey (Cleveland, 1971) és professor d'història de la Universitat d'Iowa (Estats Units) i un dels màxims experts en la cacera de bruixes que va assolar Europa entre els segles XV i XVII. Milers de persones, sobretot dones, van acabar executades acusades del fals crim de bruixeria. Bailey, que no creu en la màgia, va ser un dels fundadors de la revista acadèmica Magic, Ritual and Witchcraft, i també ha investigat a fons la història de la màgia, les creences i les supersticions. L'historiador va ser a Barcelona per inaugurar el congrés Els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es va celebrar a la Universitat de Barcelona (UB) per commemorar els 600 anys de les Ordinacions de les Valls d'Àneu (1424), un text jurídic català considerat pioner en la legislació contra el suposat crim de bruixeria.

En el llibre Ordinacions de les Valls d'Àneu, de 1424, Biterna és el nom del diable que presideix l’aplec de bruixes. I Biterna també és el nom de l'espectacle que dissabte va inaugurar el 33è festival Dansàneu, que enguany recorda els 600 anys d'aquest text jurídic, considerat el primer document a Europa a condemnar un crim inexistent: la bruixeria. Un espectacle en què veu i dansa van formar una simbiosi pràcticament perfecta, que va arrossegar el públic als moments de bogeria col·lectiva en què les masses van assenyalar algú i van decidir que mereixia morir.

No era gens habitual que una dona acusada de bruixeria tingués una bona defensa. Per això és força excepcional el cas de Caterina Freixa, a qui van defensar alguns dels juristes més influents del seu temps. Al segle XVII, Freixa va obrir un debat en el qual els seus defensors es van posar les mans al cap i es van preguntar on eren les proves del seu delicte.

Als segles XV, XVI i XVII hi havia un debat constant entre els lletrats sobre si realment existia o no el crim de bruixeria, si podien considerar-se proves les delacions o les confessions després de dies de turments. En canvi, popularment hi havia molt de consens: hi havia algú capaç de fer mal i era una veïna o veí. La por a un enemic intern és ancestral, però no forma part només del passat. Es pot assenyalar algú i les conseqüències poden ser nefastes tant als segles XV, XVI i XVII, quan desenes de milers de persones, la gran majoria dones, van morir acusades de bruixeria, com al segle XXI.

Han hagut de passar 329 anys, però finalment Elisabeth Johnson Jr. ha deixat de ser oficialment "una bruixa". Si ha recuperat la dignitat, després de ser condemnada el 1692 durant els infames judicis de Salem, ha estat gràcies a la lluita d'una professora, Carrie LaPierre, i dels seus alumnes de 13 i 14 anys de l'Institut North Andover, a Massachusetts. "Ha estat un gran projecte, a la classe li dèiem E.J.J. i va passar a formar part de les nostres vides", ha dit la professora al New York Times. Elisabeth Johnson Jr. tenia 22 anys quan va ser condemnada i no tenia fills ni descendents.

Cervera, Bossòst, Alins, la Seu d’Urgell, Biosca, Bellcaire i Torrefarrera són alguns dels municipis lleidatans que enguany organitzen actes públics de desgreuge per a dones que entre els segles XV i XVIII van ser acusades de bruixeria, perseguides, tancades, torturades i executades. A partir d’un reportatge de la revista Sàpiens i del documental Bruixes, la gran mentida, de Televisió de Catalunya, un grup d’historiadores, artistes, polítiques i periodistes lleidatanes lidera aquests actes de justícia històrica.

Sembla que el nostre Parlament vol aprovar una moció per reparar la “memòria històrica” –un clixé que ara serveix per a qualsevol cosa–, dignificar i reivindicar les bruixes que van ser cremades a Catalunya –una petita part de totes les que van ser cremades a Europa als primers segles moderns– durant el segle XVII. D’aquesta persecució en diuen feminicidi, quan hauria estat més escaient parlar de vroiksacidi (assassinat de bruixes, segons un derivat cèltic), d’acord amb Corominas: el feminisme actual fica en el mateix cabàs qualsevol mostra de menyspreu o violència exercida sobre un cos femení, malgrat les òbvies diferències, i deixa de banda que també van ser cremats heretges, jueus, astrònoms, filòsofs i polítics, homes i dones. Potser el millor hauria estat ficar-ho tot junt en el calaix de la crítica de la intolerància –així ho haurien fet Bayle i Voltaire–, sense aprofitar l’avinentesa, per enèsima vegada, de donar ales als moviments feministes de caràcter més fanàtic...; tan fanàtic, en alguns casos, com ho eren els heretges i les bruixes dels segles medievals. Això sembla una gran contradicció.

Barcelona 2022. Iván Racaj, un inspector de la Brigada Provincial d’Informació, adscrit a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, és condemnat a un any de presó i a una indemnització de 7.000 euros. Aquest policia ha reconegut que fa més de tres anys va agredir el fotoperiodista Jordi Borràs “per motius ideològics”. Va pegar amb l’extrema dreta, “Viva Franco!”, a un antifeixista. Què hauria passat si el fotoperiodista antifeixista hagués agredit el policia per feixista? Barcelona 2022. Quan escric el policia encara és policia. Cossos de seguretat, en diuen. 

La tortura era un procediment reglamentat a Catalunya entre els segles XV i XVIII. Per això, expliquen els experts, els escrivans el descrivien amb detall. D’un d’aquests textos, l’historiador Pau Castell en recorda les paraules que una dona acusada de bruixeria va dir al seu torturador: “Puc ser bruixa i no haver-me’n adonat?” La majoria de condemnes per aquest delicte es van produir entre els segles XV i XVI, i en l’actualitat ha sorgit una campanya que vol reparar la memòria de les víctimes i deixar clara la resposta: “No eren bruixes, eren dones”. Impulsada per la revista Sàpiens, ha tingut ressò al Parlament, que en el proper ple aprovarà una resolució per donar-li transcendència institucional.

Les víctimes de la cacera de bruixes, majoritàriament dones, que entre els segles XV i XVIII van ser sotmeses a tot tipus de tortures i penjades a la forca després de judicis sense cap garantia, poc tenen a veure amb la imatge dels contes i el folklore popular. Les bruixes, com a símbol, també han sigut utilitzades per diferents moviments feministes, sobretot des dels anys setanta, però ¿qui van ser realment aquestes dones? ¿Algú les recorda? ¿En algun lloc es ret homenatge als milers d'acusats i executats per culpa d’una persecució despietada que va assotar moltes zones d’Europa?