Recorden les imatges del Maig Francès? París, 1968. La Sorbona envoltada de barricades. I damunt seu, centenars de nois. Hi ha res que els cridi l'atenció? Per mi el més curiós és l'homogeneïtat: vestits, corbates, gavardines; totes les cares blanques. Aquells estudiants protestaven contra l'autoritarisme i, paradoxalment, contra la uniformitat que ells mateixos reflectien.

L'assassinat de l'influencer pro Trump Charlie Kirk –aviso que l'article no se centra en aquest fet concret– ha provocat que les expressions "guerra cultural" i "guerra ideològica" s'empressin indistintament, tant als mitjans com en altres contextos. Volen dir el mateix? És obvi que es tracta de termes emparentats, però això no significa que siguin intercanviables en un sentit estricte. Aquesta juxtaposició pot semblar poc important, però, en realitat, acaba portant a anàlisis confuses. Tot i que, al meu modest entendre, el concepte de "guerra cultural" ja està prefigurat entre línies al primer volum de La decadència d'Occident (1918) d'Oswald Spengler, l'expressió "culture wars" la popularitza el sociòleg James Davison Hunter el 1991. Convé parar esment en la data: a començaments dels noranta, un cop desmantellat oprobiosament el socialisme real, era molt difícil parlar de confrontacions ideològiques: defensar les bondats de Ceaucescu o d'Enver Hoxha resultava molt, molt complicat. Allò implicava, doncs, que el xoc dialèctic anés en una altra direcció. Als Estats Units, els intel·lectuals republicans i els demòcrates van començar a barallar-se per altres coses. Amb el pas del temps, Steve Bannon, assessor de Donald Trump, va dir que el que estava en joc no era el capitalisme o coses per l'estil, sinó "l'ànima d'Amèrica", és a dir, els seus valors en temes com la família, l'avortament, etc. Tot plegat té a veure, doncs, amb la identitat nacional, la pràctica de la religió o el gènere. Les tradicionals guerres ideològiques del segle XX, en canvi, estaven centrades sobretot en la noció de sistema polític i en l'economia. El tema de la transsexualitat, per exemple, que avui és fonamental en el si de les guerres culturals, no s'esgrimia com a casus belli durant la Guerra Freda, i aquest és només un exemple, entre molts d'altres.

La Casa Blanca ha demanat a les seves ambaixades i consolats que suspenguin temporalment les entrevistes a aspirants a estudiar als Estats Units i que deixin de donar hores per aquestes entrevistes, segons publica aquest dimarts Politico. El diari assegura que el moviment respon a la intenció del govern de Donald Trump d'ampliar el seu escrutini sobre els continguts que tots aquests aspirants a estudiants pengen a les xarxes socials.

En una de les seves millors pel·lícules, Aprile, el cineasta Nanni Moretti es preguntava per la (primera) victòria electoral de Silvio Berlusconi, l’any 1994. En un moment del film, incorporava un fragment d’una entrevista on el magnat de la televisió explicava, somrient, que quan al seu fill li van preguntar què feia el pare, va dir: “Arreglar televisions”, i que li havia dit al seu fill que, a partir d'aleshores, es temia que ja no tindria temps d'arreglar televisions perquè probablement hauria d’"aggiustare l'Italia", d’arreglar Itàlia. La mateixa expressió que feia servir Berlusconi la vam veure repetida, trenta anys després, en el faristol des d’on el nou president electe dels Estats Units celebrava, triomfal, la seva victòria: “Trump will fix it”, “Trump ho arreglarà”.

Les Reines Magues, pessebres amb dues mares de Déu o cavalcades més bíbliques que mai. Les festes i les tradicions també són un camp de batalla de la política: partits d'esquerres i partits de dretes s'enfronten aquests dies en una guerra cultural nadalenca. D'episodis controvertits n'hi ha per donar i per vendre, començant pel pessebre vivent de Vilavenut (Pla de l'Estany), que ha deixat fora Sant Josep i, en canvi, ha incorporat dues mares de Déu. O a Altafulla (ERC-Junts) les Tres Magues de gener –no els tres Reis d'Orient– han fet la primera visita del seu Parc de Nadal amb el lema de la Revolució Francesa, "Llibertat, igualtat i fraternitat", per reivindicar el laïcisme, tot i que també fan una cavalcada tradicional.

La guerra cultural de Boris Johnson, i en general del Partit Conservador britànic, contra la BBC s'intensifica. Saltant-se els protocols habituals de les convocatòries, el primer ministre ha ofert a una parella de professionals de llarga trajectòria vinculats a mitjans d'adscripció tory, històricament crítics amb la corporació i brexiters radicals, dos dels càrrecs de màxima responsabilitat dins del panorama mediàtic i audiovisuals de les illes.