Corfú. Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola, els Durrell, una atípica família anglesa, van tastar la llibertat en aquesta illa grega. S’hi van estar del 1935 al 1939, fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Viuda amb quatre fills, i amb estretors econòmiques, la mare, Louisa, que s’havia criat a l’Índia i tenia afició a l’espiritisme i la cuina, es va vendre la casa i va decidir marxar d’Anglaterra. A Corfú, on ja hi havia el fill gran, el futur escriptor Lawrence, els diners els arribarien per viure sense preocupacions. Per al petit Gerald, allò va ser un paradís que va consolidar la seva prematura vocació de naturalista. La meva família i altres animals ha esdevingut un clàssic que no es deixa de reeditar. Empúries ha tornat a recuperar la traducció del 1988 de Pep Julià. La seva lectura és un inspirador company de vacances.

A la natura, molts animals són presa d’altres animals que se n’alimenten. Les relacions entre els depredadors i les preses són crucials per a l’equilibri i el bon funcionament dels ecosistemes. Per evitar ser detectats, la coloració de molts animals els permet camuflar-se amb l’entorn, la qual cosa fa que predominin els tons crus, terrosos i grisencs. Tanmateix, n’hi ha d’altres que fan tot el contrari: exhibeixen colors vius i brillants, molt contrastats, que són fàcils de veure. Aquests animals fan servir un altre mecanisme de protecció: fabriquen i acumulen substàncies tòxiques que poden provocar dolor i malestar a qui se’ls mengi, i fins i tot causar la mort als depredadors que s’atreveixin a caçar-los. En aquests casos, els colors llampants serveixen d’avís.

El 1944, durant els anys més foscos de la postguerra, un vell naturalista, jubilat de la càtedra universitària per la dictadura franquista, reeditava a Barcelona un llibre titulat Manual de zoología, que ja havia escandalitzat més d’un quan n’havia aparegut la primera edició un quart de segle abans. Parlem d’un naturalista valencià, avui força oblidat, de qui commemorem enguany els cent cinquanta anys del naixement a Sueca (Ribera Baixa): Josep Maria Fuset i Tubià (1871-1952). El suecà Fuset i Tubià havia anat tota la vida a contracorrent: va ser republicà sota la monarquia, evolucionista i lliurepensador en una societat encara dominada pel pensament catòlic més intolerant, i anticatalanista en una Catalunya en cerca de les seves llibertats.

Hi ha regals enverinats, per més bones intencions amb què s'hagin fet. Dijous passat, el famós naturalista David Attenborough va anar al Palau de Kensington per veure en companyia del príncep Guillem i de la resta de la família reial el seu últim documental, A life in our planet, una reflexió tant sobre els moments més destacats de la seva vida professional com sobre els devastadors canvis que ha presenciat en el medi ambient, bàsicament per l'acció de l'home.