Gabriel García Márquez va batejar la felicitat que s’experimenta al llegir la Mafalda amb el terme de quinoteràpia, fent un joc de paraules amb el nom del seu autor, Quino. Són moltes les generacions que s’han entretingut amb aquesta colla d’amics entranyables: la Mafalda, el Felipe, el Manolito, la Susanita, el Miguelito, la Libertad i el Guille, el germanet petit de la protagonista. Les seves tires còmiques ens recorden que hi ha una manera més clarivident d’interpretar el món i que la perdem a mesura que ens fem grans. És la mirada infantil la que simplifica un planeta que els adults han complicat i fet emmalaltir.

No he estat mai gaire seguidor de la Mafalda, per bé que al meu entorn he vist com es feien panxons de riure amb les reflexions de la nena saberuda que odiava la sopa. Tampoc soc un expert en Quino, però sí que he col·leccionat tots els llibres que ha publicat de vinyetes de futbol. Els volums de Lumen sempre m’han acompanyat de mudança en mudança. Tot i que renegava del futbol, com a argentí es commovia per un gol de Kempes o Maradona. Però, alhora, sabia agafar distància i subratllar les múltiples bestieses d’aquest fenomen social que tanta violència ha generat als estadis del seu país. Considerava, però, que no tot és blanc o negre. Amb River o Boca no s’acaba el món. Si el papa Francesc és de San Lorenzo de Almagro, Quino era d’Independiente de Avellaneda, tot i que no en devia ser gaire si només havia anat al seu estadi a veure dos partits. Quan no s’està del costat dels guanyadors, la manera de veure el món ja és diferent. Una actitud. La d’assenyalar el poder insaciable, les desigualtats socials, les ironies de la vida i denunciar per on s’esberlen les costures del món, en tots els sentits. La sensibilitat ecològica, per exemple, ja era en els acudits de Quino abans que el medi ambient fos a l’agenda dels governs i dels mitjans.

]]>

Bon dia des de l’ARA. És dijous, 1 d’octubre. “Recordo que fa tres anys vaig pensar que Espanya, una Espanya obscura i reaccionària, en enviar la policia a pegar a la gent, havia perdut Catalunya –una Catalunya avançada, audaç i amb ganes de llibertat, de modernitat i de convivència–. I ho seguesc pensant”. (Sebastià Alzamora a l’article d’avui).

]]>

"Soc un periodista que dibuixa". Així s'havia definit Quino alguna vegada, i és cert que és una expressió que s'ajusta completament a l'inabastable treball que va desenvolupar en el camp de l'humor gràfic polític, sobretot a partir de la fi de la seva gran creació, Mafalda, el 1973. Aquestes historietes es van dibuixar des del profund compromís polític d'un autor que va treballar en una situació convulsa a l'Argentina. Si els primers anys de Mafalda van coincidir amb el cop d'estat del 1966, la producció més obertament política de Quino és contemporània del Procés de Reorganització Nacional del general Videla, a partir de 1976. Es tracta d'un període en el qual no només va perfeccionar el seu dibuix, que ja era expressiu de mena, sinó que també va demostrar un gran domini sobre el llenguatge del còmic. Així, omplia les seves pàgines, moltes vegades sense paraules, de tot tipus de recursos narratius i de poderoses metàfores visuals que van consagrar-lo com un innovador en el seu camp i un referent per a les generacions futures.

]]>

Les tires de Mafalda, la nena transgressora, es van començar a publicar a casa nostra l’any 1970 per part d’Editorial Lumen, en deu volums apaïsats. Però, en realitat, es podien haver publicat abans. Jordi Bayona, guionista, traductor i tècnic editorial de Bruguera durant molts anys, em va explicar que a finals dels anys seixanta la gran empresa barcelonina de l’edició es va plantejar publicar-la. Però ni a ell ni a Jaume Perich, que aleshores era també autor i tècnic editorial a sou de la casa, no els va acabar d’agradar. Finalment, com deia, Mafalda va ser editada per Lumen, empresa que segueix publicant-la.

]]>

La Mafalda dialoga sobretot amb els seus pares i els amics que representen diferents arquetips i mirades sobre com és el món o com hauria de ser. Són sovint el contrapunt a l'heroïna de Quino, el geni argentí que ha mort aquest dimecres. Des de l'activisme i l'optimisme de la petita Libertad fins al classisme i al racisme de la Susanita.

]]>