Arreglar el món era molt complicat als anys 60, i ho segueix sent més de mig segle després. Però Mafalda està disposada a tornar-ho a intentar. Netflix ha anunciat que prepara una sèrie animada amb el cèlebre personatge creat per Quino, que va protagonitzar centenars i centenars de tires còmiques entre el 1964 i el 1973. El còmic recollia les inquietuds de la classe mitjana a l’Argentina i, sobretot, retratava la joventut progressista que va emergir aquella dècada de grans canvis i transformació social.

Quan era petita, com passava en tantes famílies, quan anàvem amb cotxe posàvem cintes de casset de l'Eugenio. Hi havia un acudit que anava de dos nens que es troben i un li pregunta a l'altre què demanarà per Reis. "Doncs un Exin Castillo, un Scalextric, uns llàpissos Alpino..." L'altre nen li diu que ell demanarà un Tampax. Estranyat, el primer pregunta: "Un Tampax? I què és un Tampax?" "Doncs no ho sé –respon el segon nen–, però deu ser l'hòstia, perquè pots esquiar, muntar a cavall, jugar a tenis..." Ara em fa molta gràcia, però vaig trigar una mica a riure amb aquest acudit, perquè no l'entenia. No sabia què era un Tampax i, per algun motiu, no em vaig atrevir a preguntar-ho.

Mentre llegia l'última novel·la que s'ha publicat aquí de la sud-coreana Han Kang, La classe de grec (trad. Héctor Bofill i Hye Young Yu; La Magrana), hi va haver un moment en què em va semblar que no l'estava entenent. La protagonista és una dona que acaba de viure la mort de la seva mare, que ha perdut la custòdia del seu fill, i que un dia perd també la capacitat de parlar. Amb l'esperança de recuperar-la, s'apunta a classes de grec clàssic, on es trobarà amb un professor que, ell, està perdent la vista. L'argument no és complicat; llavors, què és el que jo no estava entenent? Vaig parar de llegir, vaig deixar reposar el llibre. Aviat ho vaig comprendre: el que em passava era que Kang m'estava parlant de les limitacions del llenguatge, m'estava dient que hi ha vegades en què no serveix, en què no pot ajudar de cap manera perquè ni tan sols hi ha espai per a ell, i jo no estava preparada per a això. M'havien dit que era una novel·la que parlava de les possibilitats il·limitades del llenguatge: no us ho creieu. Kang demostra que a vegades es revela absolutament inútil. Llegiu-la. És un llibre d'una gran bellesa, amb un punt d'esperança reconfortant, tot i que també hi trobem temes recurrents de l'autora, com el silenci, la violència i un intens dolor intern. Com explicava Kang en una entrevista, "la protagonista sent el dolor de la vida, el dolor del món".

Gabriel García Márquez va batejar la felicitat que s’experimenta al llegir la Mafalda amb el terme de quinoteràpia, fent un joc de paraules amb el nom del seu autor, Quino. Són moltes les generacions que s’han entretingut amb aquesta colla d’amics entranyables: la Mafalda, el Felipe, el Manolito, la Susanita, el Miguelito, la Libertad i el Guille, el germanet petit de la protagonista. Les seves tires còmiques ens recorden que hi ha una manera més clarivident d’interpretar el món i que la perdem a mesura que ens fem grans. És la mirada infantil la que simplifica un planeta que els adults han complicat i fet emmalaltir.

Bon dia des de l’ARA. És dijous, 1 d’octubre. “Recordo que fa tres anys vaig pensar que Espanya, una Espanya obscura i reaccionària, en enviar la policia a pegar a la gent, havia perdut Catalunya –una Catalunya avançada, audaç i amb ganes de llibertat, de modernitat i de convivència–. I ho seguesc pensant”. (Sebastià Alzamora a l’article d’avui).

Les tires de Mafalda, la nena transgressora, es van començar a publicar a casa nostra l’any 1970 per part d’Editorial Lumen, en deu volums apaïsats. Però, en realitat, es podien haver publicat abans. Jordi Bayona, guionista, traductor i tècnic editorial de Bruguera durant molts anys, em va explicar que a finals dels anys seixanta la gran empresa barcelonina de l’edició es va plantejar publicar-la. Però ni a ell ni a Jaume Perich, que aleshores era també autor i tècnic editorial a sou de la casa, no els va acabar d’agradar. Finalment, com deia, Mafalda va ser editada per Lumen, empresa que segueix publicant-la.

La Mafalda dialoga sobretot amb els seus pares i els amics que representen diferents arquetips i mirades sobre com és el món o com hauria de ser. Són sovint el contrapunt a l'heroïna de Quino, el geni argentí que ha mort aquest dimecres. Des de l'activisme i l'optimisme de la petita Libertad fins al classisme i al racisme de la Susanita.

Joaquín Salvador Lavado Tejón era el seu nom, però només va necessitar dues síl·labes per passar a la història: Quino, el dibuixant llatinoamericà més popular de la història, ha mort aquest dimecres als 88 anys, i deixa una obra essencial en la història del còmic que també forma part essencial de la vida i la memòria sentimental dels seus lectors. El món sencer el va conèixer per Mafalda, les tires que va publicar del 1964 al 1973 sobre una nena contestatària, els seus amics i la seva família, una obra d'un humanisme, tendresa i humor esmolat que va transcendir l'Argentina natal del dibuixant i va captivar diverses generacions de nens i adults d'arreu del món.