“Si una es decideix a ser dona ha d’escollir el camí de la responsabilitat o el de la submissió. Abans no era així, abans a una dona li donaven tot fet. Ara no. Ara ha d’escollir quina serà la seva actitud davant la vida”. Aquesta frase de l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany sorprèn. Què vol dir si decideixes ser dona? Alerta. Ens hem de posar en el context del moment, no en el d’ara. Quan Capmany escriu aquest text el 1977 pel fotollibre Antifèmina –l’origen de l’exposició al Disseny Hub Barcelona (Dhub) oberta fins el 25 de gener que motiva aquest article–, les dones tot just començaven a creure’s que tenien drets, és a dir, que eren persones que podien decidir per elles mateixes el que volien fer a la vida. L’adulteri estava penat, com l’avortament, i el feminisme reivindicava coses tan bàsiques que ara ens ferien avergonyir.

Si ets jove, feminista i amb poca memòria, t'encantarà saber qui ha estat la Colita.

El 31 de desembre va morir Colita, fotògrafa, artista desbordant de personalitat, que ha testimoniat i documentat amb la seva obra seixanta anys d’història del país. La Gauche Divine, esclar, però també la Barcelona del tardofranquisme, la Transició democràtica, la ciutat preolímpica, l’arrelament del flamenc a Catalunya, el cinema de l’Escola de Barcelona… Colita va fer centenars i centenars de retrats memorables.

La fotògrafa Isabel Steva Hernández, coneguda com a Colita, ha mort a Barcelona als 83 anys a conseqüència de les complicacions d'una peritonitis, segons ha avançat l'agència Efe aquest diumenge al vespre. Colita va ser un dels grans exponents de la contracultura barcelonina durant la dècada dels 60 i dels 70, vinculada a la Gauche Divine i l'Escola de Barcelona.

La fotògrafa Isabel Steva Hernández, coneguda artísticament amb el pseudònim de Colita, ha estat reconeguda aquest divendres amb el premi Christa Leem del 2023 pel "valor artístic i històric de la seva obra". Es tracta d'un reconeixement impulsat pel col·lectiu cívic i cultural Un Dels Nostres, que reconeix persones que per la seva trajectòria vital o professional han demostrat valors progressistes i han defensat la llibertat. La fotògrafa de la Gauche Divine ha agraït el guardó assegurant que "és un gran honor perquè és un premi absolutament barceloní". El cantautor Joan Manuel Serrat, que també va rebre el guardó el 2014, ha reivindicat que Colita és ara "la mestra en un país en què tenim uns fotògrafs magnífics".

Antifémina és un llibre modern que té més de 40 anys. Una obra on Maria Aurèlia Capmany i Colita, escriptora i fotògrafa, feministes, amigues i compromeses políticament, van voler explicar el 1977 què era ser dona en un país profundament masclista i on van obrir reflexions tan actuals com les que giren al voltant de la maternitat, la vellesa, la sexualització del cos femení, l’ús de l’espai públic i la religió.

Aquests dies a la Filmoteca hi ha un cicle fabulós dedicat a la fabulosa Colita. Una selecció dels films en què va fer la foto fixa i també alguns altres on no va treballar, però que li encanten. També hi ha una exposició de fotos al vestíbul. La gran fotògrafa seria la nostra Fran Lebowitz ideal. És culta, llenguda, eloqüent, té mirada crítica, experiència de la vida, molt sentit de l’humor, sap comunicar, posseeix el do de la paraula i, el més important, un coneixement capaç de connectar arts i parlar-ne amb garanties d’èxit. Domina allò que ara se’n diu “fer links ” i que abans es deia curiositat universal. És observadora, treu conclusions amb tan sols un cop d’ull, té bones intuïcions i és un brollador d’entusiasme. La sèrie de Netflix Supongamos que Nueva York es una ciudad ens ha permès descobrir Lebowitz i m’imagino Colita en una sèrie similar a casa nostra, o com a mínim en un capítol o un documental, opinant, dient-hi la seva sobretot, sobre la seva vida, les seves fotos, els seus amics... Parlaria de la Gauche Divine, esclar, que tan bé va retratar; de Bocaccio, on s’hi passava la vida, però seria perfectament capaç de projectar-se molt més enllà, cap als nostres dies, cap a la joventut que tant li interessa, cap a la política que tant la fastigueja, explicaria per què va refusar el Premio Nacional, sabria explicar-nos detalls, anècdotes, instants capturats amb l’objectiu de la seva mirada àmplia. Colita té deu anys més que Lebowitz, ha conegut tothom qui ha sigut important al país dels últims seixanta anys. Ha caminat i fecundat Barcelona, l’ha retratat, l’ha compartit amb companys de viatge al·lucinants i junts l’han transformada incomptables vegades. Ja li han dedicat exposicions a tot arreu, ha fet llibres, l’han homenatjat, Ventura Pons va dedicar-li un petit regal fílmic, però encara queda corda per explicar-la i que ella se’ns expliqui bé i ens expliqui bé.

"Sorprenent, paradoxal i, finalment, molt positiu". Així ha resumit Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, el balanç d'assistència de públic al centre durant el 2020. Enmig de la pitjor crisi que han vist les sales de cinema, la Filmoteca resisteix l'embat del covid i les limitacions d'aforament amb xifres d'assistència que serien l'enveja de qualsevol cinema comercial, sobretot en un any en què s'han suspès 607 sessions, prop del 50% de les previstes. A 30 de novembre, el nombre d'espectadors de les 637 sessions realitzades és de 58.286, amb una mitjana de 92 espectadors per sessió. Aquesta última és la dada més sorprenent, ja que tot i que inferior la dels anys més bons dels centre, és similar a la del curs de 2017. I la mitjana fins i tot puja als 156 espectadors per sessió en el cicle dedicat a Federico Fellini, el més popular entre el públic. Per Riambau, les xifres demostren "la confiança dels espectadors de la Filmoteca en la cultura i, en general, que la cultura és segura".

Si preguntem al gran públic el nom de quatre fotògrafs que van retratar la Barcelona del segle passat, serà ben fàcil que apareguin els nostres clàssics: Català-Roca, Miserachs, Centelles i Maspons. O potser seran Brangulí, Colom, Masats i Pomés. Però segur que no seran Margaret Michaelis, Montserrat Vidal i Barraquer, Anna Turbau ni Carme Garcia Padrosa. Totes les imatges icòniques de la Barcelona d’època, aquelles fotos en blanc i negre que han configurat l’imaginari col·lectiu, les van disparar homes. No hi havia dones amb càmera de retratar? Avui és evident que sí, i que la seva obra va quedar amagada o bandejada per context sociopolític poc favorable, sobretot durant el franquisme. La historiadora Isabel Segura ha rastrejat els arxius i recull en un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona i La Fábrica l’obra extraordinària i poc coneguda de 21 dones que van retratar Barcelona des del 1932 fins al 1990.

Entrar en una sala de 1.000 metres quadrats i plantar-se a la Barcelona dels anys 60 ja és possible, gràcies a la tecnologia però sobretot a les espectaculars imatges que van fer sis fotògrafs que van saber captar la vida que corria pels carrers de la ciutat. Barcelona. Memòria fotogràfica, la nova experiència immersiva del Centre d'Arts Digitals de Barcelona Ideal, que es podrà veure fins Nadal, és pràcticament una expedició física i emocional. A la sala immersiva les imatges ho embolcallen tot, i abunden els rostres famosos però també ciutadans anònims que es mouen per tots els racons de la ciutat.