La poeta Montserrat Vayreda era una de les millors i més fidels amigues de la meva família. Vaig tenir ocasió de compartir amb ella molts moments de celebració familiar, infinitat de converses sobre literatura. En vaig rebre consells quan començava a escriure, la vaig sentir recitar poemes amb la seva veu poderosa i vaig escoltar els seus arguments abrandats participant en polèmiques sobre qualsevol qüestió. Em va regalar petites pintures que simplement agafava de les parets de la seva finca de L’Antiga per obsequiar-nos quan la visitàvem. I ens va dedicar, als meus germans i a mi, poemes que improvisava amb la facilitat i el talent prodigiós que la van acompanyar fins al darrer moment.

¿Què se n’ha fet, de bona part de la literatura catalana que publicaven editorials com Aymà i Selecta a la dècada dels 40, durant els anys de persecució més forta contra la llengua catalana? Si no tenim en compte la realitat paral·lela de les llibreries de vell, són títols que s’han esfumat sense deixar pràcticament cap rastre. Quan Adesiara va engegar la col·lecció De Cor a Pensa, ho va fer amb la vocació de recuperar textos totalment o parcialment oblidats d’autors catalans. Fins ara, l’exercici d’arqueologia ha passat per llibres de Josep Pous i Pagès (Revolta, 1905), Jaume Piquet ( La monja enterrada en vida, 1886), Joaquim Miret i Sans ( Sempre han tingut bec les oques, 1905), Santiago Rusiñol (Tots els monòlegs, de principis del segle XX) i Rafael Caria ( Poesia completa, un tresor bell i delicat escrit des de l’Alguer entre 1986 i 1998).