Arriben a l’hotel. Cap vestigi d'allò que havien estat. Aquella alegria de la primera observació de la cambra (com és el lavabo?) ja no existeix. Ara, ell, no li deixaria agafar una xocolatina del moble bar. “No veus que és caríssim?”. Malgrat que ella guanya més diners, ell la renya pels preus. Llavors, en canvi, s’haurien menjat el pot d’olives. Haurien ajuntat els llits separats, perquè no haurien suportat dormir separats. Ara, en canvi, la buidor de la cambra –sense els dos nens, que s’han quedat amb la iaia– és paorosa.

Reconec que, cap al final de la dècada dels noranta, em vaig enganxar a Sex and the city i que només aquella delirant pel·lícula que feia viatjar les protagonistes a Abu Dhabi va aconseguir que avorrís Carrie Bradshaw i les seves amigues.

Fa gairebé una dècada, el suec Jonas Jonasson va aconseguir la proesa de convertir-se en un bestseller mundial –i ser número u per Sant Jordi– amb una novel·la protagonitzada per un home que fuig de la residència geriàtrica on viu perquè no vol ser-hi present durant la festa d'aniversari en què se celebrarà el seu centenari. De L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra (La Campana / Salamandra, 2012) se n'han venut més de deu milions d'exemplars en més de 40 llengües, i fins i tot ha estat adaptada al cinema. Entre els mèrits de Jonasson no hi havia, segurament, el de voler escriure alta literatura, però sí que va saber tematitzar una franja d'edat poc habitual en la novel·la contemporània, la de l'extrema vellesa. L'autor la combinava, això sí, amb els records d'aquell personatge que recorria grans esdeveniments del segle XX amb humor, des de la Guerra Civil Espanyola fins a la creació de la bomba atòmica i el Maig del 68.

Hi ha aquella mirada agressivament freda o sarcàstica que no ens ha agradat, i també el comentari maldestre i desafortunat que preferiríem no haver sentit mai. Suposo que tothom sap de què parlo. Després hi ha coses com un assassinat, un robatori amb violència o una agressió sexual. La mala mirada o el comentari desagradable (no parlo de difamacions ni altres figures tipificades legalment) no poden ser objecte de denúncia, perquè no constitueixen una vulneració de cap article del Codi Penal. Les altres tres, en canvi, sí, i molt clarament. Una persona que ha estat objecte d’un robatori violent o d’una violació pot, si ho creu oportú, no denunciar els fets. Per desgràcia, això passa sovint, especialment pel que fa al segon cas. Sigui com sigui, aquesta omissió no és innòcua, en la mesura que afecta sense remei terceres persones que podrien acabar en mans del mateix agressor. Vull dir que, des d’una perspectiva ètica, inhibir-se a l’hora de denunciar uns fets potencialment greus implica assumir un determinat grau de responsabilitat en relació a possibles fets ulteriors. Dic "responsabilitat", sí. Es tracta d’un tema delicat, sens dubte, però no es pot ignorar.