Ja saben que la gran genialitat del dimoni és fer creure que no existeix. També deuen saber que, sigui el que sigui l’ànima, qui més qui menys ha traficat i trafica amb ella per assolir desig, confort, plaer o poder. El Faust de Goethe és permanentment actual i la molt lliure versió que William Kentridge i la Handspring Puppet Company van crear el 1995 amb un Faust que viatja pel continent africà conserva ben fresca la denúncia de la maldat humana en el context internacional de guerres i genocidis que vivim. El Faust africà, com l’homòleg europeu, és un savi insatisfet que vol recuperar joventut i energia per conquerir les seves Margarides. Pactarà amb el diable i viatjarà per una Àfrica de sàtrapes disparant contra tot el que es mou.

Just ara fa 30 anys, els creadors sud-africans William Kentridge, Adrian Kohler i Basil Jones van estrenar Faustus in Africa!, un espectacle que es convertiria en un emblema de la seva companyia, la Handspring Puppet Company. Era el 1995 i el seu país acabava de viure les primeres eleccions després de l'apartheid, que van donar la victòria a Nelson Mandela. En aquell context, el trio d'artistes va versionar el Faust de Goethe per submergir-lo en l'escenari del continent africà, imaginant un Faust que se'n va de safari després de signar un pacte amb el diable i es converteix en una metàfora del colonialisme. Tres dècades després, la companyia ha refet l'espectacle per donar-li una nova vida. El nou muntatge es va estrenar l'1 de maig a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i arriba a Barcelona aquest divendres i dissabte, dins del Festival Grec.

L'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955) ha tornat aquests dies a Catalunya amb tot un reguitzell de propostes: dijous va conversar amb Julian Barnes al CCCB i aquest divendres s'ha trobat amb uns 400 estudiants de secundària al mateix centre. També aquest divendres i demà arriba al Liceu la Desena de Xostakóvitx acompanyada d'una pel·lícula seva: Oh to believe in another world. A més, aquest dissabte inaugurarà a Lleida l'exposició amb què la Fundació Sorigué mostra per primera vegada el gruix de les obres de Kentridge que té al seu fons, considerat un dels més importants d'Europa.

L’artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955), un dels creadors més reconeguts del moment, sempre s’ha mantingut fidel a l’essència del seu art: el dibuix. Els seus esbossos al carbó són a la vegada lírics i polítics. A partir d'ells ha creat peces d’altres llenguatges com pel·lícules, performances i muntatges d’òpera com el de Wozzeck, d’Alban Berg, que arriba aquest diumenge al Gran Teatre del Liceu, on hi haurà sis funcions fins al 4 de juny. “Vaig començar dibuixant", ha recordat Kentridge aquest divendres al Saló dels Miralls del Liceu. “Després vaig animar els dibuixos: continuaven tenint dues dimensions, però es movien en el temps, i és com si tinguessin tres dimensions. I l'òpera em dona un escenari, una pantalla per a les projeccions i l’espai físic dels intèrprets, així que és com dibuixar en quatre dimensions”, explica.

Cau un sol de justícia a la Plana del Corb de Lleida, un polígon de Balaguer, a 20 quilòmetres de Lleida. El paisatge polsegós de la gravera de l’empresa de construcció i subministraments Sorigué, amb aquelles màquines gegants que trien pedretes en muntanyes enormes, sembla extreta d’alguna pel·lícula d’autor. De fet, poc després sabrem que Wim Wenders està rodant una pel·lícula artística sobre aquest lloc, arran de la relació que va teixir amb la Fundació Sorigué, on va presentar una exposició de fotografies el 2013.

El museu que l'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, 1955) visitava de petit l'havien patrocinat els empresaris de les mines d'or, per tenir la consciència tranquil·la i demostrar que no es limitaven únicament a lucrar-se explotant els recursos naturals del país. A l'últim curtmetratge d'animació de Kentrigde, que s'estrena fora de Sud-àfrica a l'exposició que li dedica el CCCB a partir d'aquest divendres, aquell museu és un lloc decrèpit i els miners s'han convertit en uns homes encara més precaris que malviuen picant com poden a la superfície de les mines per trobar una mica d'or. La pel·lícula porta per títol City deep i culmina la sèrie de pel·lícules Drawings for projection, que es pot veure completa per primera vegada en un museu al CCCB. Aquestes pel·lícules són una part essencial de l'obra de Kentridge i mostren com és un mestre en fusionar les metàfores i el seu compromís polític. A Barcelona estan acompanyades per una selecció de dibuixos i tapissos. Per aquesta barreja de llenguatges –tot i que els seus característics dibuixos fets amb carbó són una constant– i per la potència del conjunt, la mostra pot semblar un petit museu de l'artista més que una exposició temporal.