Espavil, que ve la Guàrdia Civil

Twitter és un lloc virtual on, si saps destriar el gra de la palla, pots arribar a passar-t’ho molt bé. Amb una mica de criteri a l’hora d’escollir a qui seguir i a qui silenciar, t’enriqueixes amb reflexions i ocurrències d’algú que acostuma anar molt per davant teu en enginy i en coneixements. Darrerament, m’he enganxat a l’@optimotcat. És una addicció que, de moment, no té efectes secundaris. No es tracta de fer una consulta lingüística quan sorgeix un dubte (és “trencar motllos” o “trencar motlles”?), sinó que es basa, senzillament, en jugar amb la llengua. Perquè sí, com qui fa un solitari del mòbil estant. Abans-d’ahir, per exemple, des de l’Optimot ens van plantejar quines expressions fem servir per indicar que algú triga a fer alguna cosa. La col·lecció de respostes, amb tota mena de variants col·loquials, em va tenir tot el dia amb un ull a la xarxa. “Va, que el mestre es fa vell”, “Va, que un sant s’hi va morir”, “Vinga, que ens hi florirem”, “És tard i vol ploure... i la mula no es vol moure”, “Sembla l’obra de la Seu”, “Sembles la Mare de Déu de l’Empenta”, “Espavil, que passen quintos”, deien des de Ponent. “Espallonga” o “Espalluca”, va escriure algú des de la Marina Baixa. M’agrada que tothom hi digui la seva, sense por ni vergonya, i encara m’agrada més que ningú no renyi. De totes les expressions proposades, n’he triat dues. D’entrada, una rima que no havia sentit mai: ”Espavil, que ve la Guàrdia Civil”. La Benemérita entesa com el papus que espanta els nens i els grans és una imatge que ve de molt lluny i que l’1 d’octubre del 2017 ens van recordar que encara té fonament. La segona, situada a Vic, diu: “Espavila Capdevila”. D'acord, diguem-ne com vulguem, a Osona, al Segrià o allà on sigui. Però convindria que Pere Aragonès s’afanyés a formar una coalició de govern solvent. Catalunya no es pot permetre perdre més temps. I, menys encara, haver de repetir les eleccions. 

]]> Del discurs buit de Nadal de Felip de Borbó es dedueix que el rei no pot parlar obertament de les causes i efectes de l’exili temporal del seu pare, el rei emèrit, sense perjudicar la institució mateixa. Dit d’una manera més directa: sense opacitat no hi ha monarquia. El preu que es paga per aquesta línia de defensa és el del descrèdit de la promesa de renovació amb què van justificar l’abdicació del 2014. No és un preu gaire alt, encara, perquè el pinyol del sistema polític, econòmic i mediàtic espanyol ha decidit que sacrificarà el pare per salvar el fill i així mantenir la posició una generació més. Mentrestant, l’única retòrica d’autoritat que haurem sentit de Felip de Borbó és per referir-se a Catalunya. Que a aquestes altures de la comunicació institucional el rei ignorés l’elefant que es passejava pel saló mentre discursejava porta a suggerir que un altre any, en comptes del dia de Nadal, comparegui el Dia dels Innocents.

]]>

“Cuando se producen conductas irregulares que no se ajustan

]]>

Com era d’esperar, el discurs de Felip VI aquest Nadal ha tingut una acollida ben diferent en funció de la casa on l’escoltaven. La intervenció televisada que el monarca va fer dijous a la nit va esquivar tota referència explícita als escàndols del seu pare i es va limitar a una velada referència als principis ètics i morals. Uns “silencis” -també en relació a les manifestacions franquistes de l’exèrcit- que han estat criticades tant per Podem com pels partits sobiranistes i independentistes. El PSOE, en canvi, s’ha fet seu el discurs del monarca però l’ha encoratjat a “continuar amb la renovació” de la institució, amb la qual tanquen files els partits de la triple dreta.

]]>

L'Ajuntament de Barcelona ja ha iniciat els tràmits per retirar la Medalla d'Or del a Ciutat al rei emèrit Joan Carles I, que s'haurà de ratificar en el ple del 30 d'octubre. Revocar aquest honor es pot fer si “les persones que en són titulars fan actes o manifestacions contraris als motius que van justificar-ne la concessió, o que si els haguessin fet en el temps de l'atorgament no l'haguessin permès”, segons el reglament d'honors i distincions, i es considera que les polèmiques acumulades per Joan Carles I els últims anys són arguments de pes per fer aquest pas.

]]>

El republicanisme actual es manifesta donant suport al rei. Mengen bistecs els defensors del veganisme i s’emborratxen els qui alerten sobre el perill de l’alcohol. La qüestió és posar-se en la situació que exigeix el moment. Tant és si s’acosta més al deliri que a la raó. És ben igual que sembli el gag més llarg de la història. El que calgui per fer la revolució monàrquica, la que estabilitza un país on no és delicte exhibir símbols feixistes ni fer apologia del nazisme però on és possible inhabilitar un president per una pancarta o empresonar persones per posar urnes. Els que tenen el poder es manifesten amb la violència del poder mateix. Fins i tot tenint el comandament de la repressió exhibeixen un ideari nostàlgic amb la benedicció dels qui, com ells, també demostren una incapacitat indubtable de viure en el present. Els defensors de la llibertat es neguen a qualsevol canvi que no sigui una rebaixa d’impostos. Aproven l’examen els que fugen amb els diners a la bossa de mà i la bandera al canell. Els nobles aplaudeixen els nobles. I tot i així encara hi falten els carruatges.

]]>

Fa anys que la monarquia espanyola lluita contra el descrèdit. Els safaris per caçar elefants, les amants i el cas Nóos van ser només un primer tast del que vindria després. Joan Carles I va acabar abdicant, però l'ombra de sospita sobre la corrupció l'ha perseguit fins a forçar la seva fugida als Emirats Àrabs. El Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) es nega a tornar a preguntar sobre la casa reial –ho va deixar de fer el 2015– i últimament s'acumulen les enquestes per part dels mitjans. La que publiquen aquest dilluns 16 d'ells units en la Plataforma de Mitjans Independents apunta que el 40,9% dels espanyols votarien república en un referèndum sobre la monarquia, davant el 34,9% que preferiria mantenir l'statu quo i un 12,9% que es mostra indecís.

]]>