Se'm fa un nus a la gola a l'assabentar-me de la mort del premi Nobel de química de 1995, el mexicà Mario Molina. Recordo l'emoció d'entrevistar-lo pocs dies després que hagués rebut el Nobel. Hi havia eufòria als mitjans, no només per l'enorme transcendència dels seus descobriments, que van canviar per sempre la manera d'entendre la nostra interacció amb el planeta, sinó perquè per fi un mexicà aconseguia aquest reconeixement en el camp de la ciència. El meu pare, enginyer químic graduat a la mateixa facultat que Molina, la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, es va passar tota la nit amb mi, ajudant-me a preparar l'entrevista perquè jo entengués què carai eren els clorofluorocarbonis i no fes el ridícul. Era tan sorprenent el que Molina, juntament amb Paul Crutzen i Frank Sherwood, havien descobert que amb prou feines aconseguíem assimilar-ho: certs gasos industrials estaven provocant el forat de la capa d'ozó i aquests gasos estaven en el nostre entorn i fins i tot eren dins de casa, als aerosols, als refrigeradors o a les escumes plàstiques.