Kathy Sey és un huracà de paraules, gestos, danses, cançons. Un cicló d’energia. Un volcà que s’encén i vomita indignació, una torrentera que s'enriu dels qui la jutgen, un vendaval que pentinaria els espectadors de l’última fila del teatre Coliseum, però també una brisa que acarona la petita filla del reverend Parris, una dona que sap plorar. A la vigatana Kathy Sey, una de les tres cantants de The Sey Sisters, l'havíem vist fins ara en petits papers en espectacles de gran factura com Els jocs florals de Can Prosa o La botiga dels horrors. Ara fa el gran salt com a actriu amb el monòleg Tituba. Bruixa, negra i ramera a la sala Periferia Cimarronas, atractiu cau de la cultura negra a Barcelona. Però sembla que no sigui el primer. Mostra una gran seguretat escènica fins i tot quan la tècnica del teatre falla. Kathy Sey es desborda sobre la petita escena. Un rostre tremendament expressiu. Una gesticulació poderosa. Una dicció impecable. I una entrega absoluta.

Denise Duncan va estar quinze anys casada amb la seva exparella. Es van conèixer per internet, i va ser especial perquè encara faltaven anys perquè s’inventés Tinder o, fins i tot, Facebook. “Es deia Friendstr i podies fer cerques molt concretes, com ara la ciutat o els gustos. Jo vaig buscar gent a qui li agradés el cinema, el teatre i els Beatles”, explica l’actriu. Li van sortir tres llistes i hi havia una persona que es repetia a les tres: el Fernando, un noi de Barcelona. “Jo aleshores vivia a la Corunya i vam començar a escriure’ns per correu electrònic”. Aviat es va convertir en una relació epistolar de les autèntiques: primer s’escrivien un cop a la setmana, després dos o tres cops, i finalment cada dia. 

Hem estat cantant en fang, un dels idiomes dels nadius de Guinea Equatorial. No sabíem el que dèiem. Però i què? Formaven part del joc teatral que proposava el guineà Gorsy Edú. Hem xiulat com els ocells; hem bufat com el vent i hem cantat sobre el repicar del nku, el vell tambor que li va regalar el seu avi. Com diu Gorsy Edú, el cinquè dels elements del planeta Terra és el ritme. I ell el porta arrelat al cos i al cor.

Algun dia o altre, a la dramaturga i directora Denise Duncan (Costa Rica, 1979) li agradaria poder-se oblidar "del tema". Com a creadora sempre ha aprofitat l'altaveu dels escenaris per denunciar el racisme i la discriminació racial –amb obres com Negrata de merda, que es va veure l'any passat al Tantarantana–, però tard o d'hora Duncan desitjaria poder-los deixar enrere, perquè voldria dir que la situació s'ha normalitzat. De moment la igualtat encara no ha arribat a les cartelleres teatrals i per això Duncan va dedicar la seva residència a la Sala Beckett, l'any passat, a escriure El combat del segle. L'obra, que es pot veure fins al 22 de novembre, és el primer espectacle escrit i dirigit per una dona negra i protagonitzat per un actor negre que es crea i es representa a Catalunya.