“Parla ara, parla ara”, li deia Vinícius a Lamine Yamal. I el jugador de Rocafonda citava el brasiler al túnel de vestidor, lluny de les càmeres. Després de guanyar el primer clàssic en mesos, el Reial Madrid va fer festa grossa a la gespa del Santiago Bernabéu, però molts futbolistes blancs van preferir anar a buscar Lamine Yamal just acabar el partit. La seva prioritat era burxar el jove blaugrana, en lloc de celebrar el triomf. Les paraules de Lamine Yamal en un programa de la Kings League, competició en la qual presideix un equip i que, amb un to irònic, va dir que el Madrid sol gaudir de favors arbitrals, el van perseguir durant tot el partit. Al final del partit, la major part dels protagonistes van voler calmar-ho tot, després de les tristes imatges sobre la gespa. Només Tchouaméni va parlar obertament i no va fer-ho per atacar Lamine Yamal, tot el contrari. Va venir a dir que a ell li agrada que els jugadors diguin coses així.

El Barça de Hansi Flick, que tant va enamorar la temporada passada i que culminava remuntada rere remuntada, marxa del Bernabéu llepant-se les ferides (2-1). Llastat per les lesions a la davantera, trobant a faltar un partit més Iñigo Martínez al cor de la defensa i superat per la fúria d'un Mbappé a qui Szczesny ha negat fer un sac de gols, els blaugranes han caigut al clàssic i els blancs són més líders de la Lliga. Amb un exercici de supervivència en un Bernabéu que ha convertit Lamine Yamal en el seu enemic número u no n'hi ha hagut prou. La cara de Pedri, cansat, decebut, torturat i expulsat, és la de tota una afició blaugrana que ha cregut fins al final, però aquest cop sense l'èpica a què tantes vegades ens havia malacostumat aquest equip ple de futur.

Derrota per la mínima del Barça al Santiago Bernabéu contra el Reial Madrid (2-1). Els blaugranes no han pogut recuperar les sensacions dels clàssics de la temporada passada i veuen com l'etern rival se'ls escapa cinc punts en la classificació de la Lliga. A continuació, uns apunts en calent.

El Santiago Bernabéu acollirà aquest diumenge 26 d’octubre de 2025 a les 16.15 h el primer clàssic de la temporada entre el Real Madrid i el Barça, corresponent a la jornada 10 de la Lliga EA Sports 2025-26.

Quan el 2022 el Reial Madrid va posar la mirada al Brasil, ho va fer amb la convicció que havia trobat el nou gran prodigi i el successor, per fi, de Cristiano Ronaldo. Unes expectatives, avui desmesurades, que van empènyer el club blanc a fer una inversió d'immensa magnitud per l'estrella del Palmeiras, Endrick Felipe Moreira. L'aposta recordava les fetes anteriorment amb Vinícius i Rodrygo. Tres anys després de rebentar el mercat, la situació d'aquest davanter ràpid i compacte és d'ostracisme absolut. Tant, que si no es reverteix en els pròxims temps, superarà amb escreix la mala inversió del Barça amb un altre brasiler prometedor, Vitor Roque.

Encara falten dues setmanes perquè el Barça visiti el Santiago Bernabéu, però tot ja gira al voltant d'aquest partit: els enfrontaments de les seleccions, les anàlisis i fins i tot les tertúlies de bar. A gairebé ningú sembla interessar-li que abans tots dos equips hagin de jugar contra el Girona i el Getafe, tret que serveixi com a prova per comprovar l’estat de forma d’alguns jugadors que són dubte, surten de lesions o arrosseguen molèsties. L'obsessió amb el clàssic ja és aquí per quedar-se.

1. El Barça de Hansi Flick guanyarà la seva primera Lliga. I ho farà amb molt mereixement i en circumstàncies molt difícils, havent de jugar els partits de casa a Montjuïc, que no és un hàndicap gens menor. Però diumenge, amb més ambient que mai, el Barça va sentenciar el campionat amb una altra gran victòria contra el Reial Madrid. I això que l’equip ho tenia tot en contra: un Mbappé inspiradíssim, la màfia arbitral que sabia el pa que s’hi donava, un 0-2 en contra al quart d’hora de partit i l’estadística. Mai en la història del futbol, ni Barça ni Madrid s’havien aconseguit guanyar quatre partits consecutius en una mateixa temporada. Aquest rècord també va caure gràcies a una altra remuntada històrica. El d’aquest diumenge és, sens dubte, el partit que quedarà dels dos anys d’exili a l’Estadi Lluís Companys. Va ser un altre monument al futbol. I, dels últims partits, el Barça ja en porta uns quants en què enamora el món sencer, no només la parròquia culer, que torna a estar molt engrescada. La final de Copa –també amb remuntada inclosa–, els dos partits contra l’Inter i els 90 minuts de diumenge, que van acabar 4-3 però podrien haver acabat 8-7 i no hauria estat estrany.

Quan les grades del Santiago Bernabéu encara estaven buides es van viure dues premonicions. Fermín López, amb uns auriculars sense cable posats, va passejar-se per la gespa mirant el gol nord del feu blanc com qui observa una posta de sol a es Vedrà. Una estona després, en aquella porteria, marcaria l'1-2 momentani i ho celebraria davant de l'afició madridista. Jude Bellingham va fer el mateix durant la prèvia. En el seu cas, observant el gol sud. Allà l'anglès va acabar al minut 91 del clàssic amb les opcions de títol del Barça en aquesta Lliga.

Més que una derrota, una punxada al cor. Ha sigut un clàssic dolorós, el del Barça al Santiago Bernabéu (3-2). Ha sigut un partit en què l'equip de Xavi Hernández ha tingut la sensació de lluitar contra tot i contra tots i en què ha encaixat una derrota de les que fan mal. Lluitat contra les decisions arbitrals, contra un rival que sap com guanyar sempre i contra les errades pròpies en defensa. Lluitar contra el calendari i contra el fet de saber que un empat no servia per a gaire. Lluitar contra tot, contra les pors i la sensació que aquesta temporada el destí tràgic de l'equip està escrit ja fa temps.

Havia de ser una temporada per iniciar una nova era, amb títols, petons a Canaletes, rues plenes d’alegria i Xavi consolidat com a tècnic. Però el destí ha anat castigant el barcelonisme amb la mateixa crueltat amb què la Inquisició torturava els seus presoners. Primer, desfetes a la Copa i la Supercopa; després, el comiat en càmera lenta de Xavi, i quan semblava que es tornaria a la terra promesa de Wembley, la fosca nit contra el PSG. La Setmana Tràgica barcelonista es tanca al Santiago Bernabéu, en un partit (21 h / Movistar) que pot servir per llepar-se les ferides o per acabar encara més al fons del pou. Tot el que no sigui guanyar-hi serà veure com el Madrid camina cap al títol de Lliga.

El Barça i el Reial Madrid van ser uns rivals qualssevol durant mig segle, els clàssics no es van dir clàssics fins a la dècada dels 90 i Mariano Rajoy Fernández, el fill de l'expresident del govern espanyol Mariano Rajoy Brey, va ser soci del club català. Aquestes són tres de les històries d'El clàssic (Barça Books), el llibre que repassa els punts àlgids i les anècdotes de la rivalitat que tornarà a posar-se sobre la taula diumenge al Santiago Bernabéu. "Durant la primera meitat del segle XX, per al Barça el Madrid ni hi era ni se'l tenia en compte. Als anys 20, l'estadi de les Corts rebia amb indiferència el Madrid", explica a l'ARA un dels coautors del llibre, Manuel Tomàs, historiador i responsable del Centre de Documentació i Estudis del Barça.

Les declaracions de Gündogan al final del clàssic obren un debat interessant perquè la crítica no ve de fora, ni és madridisme sociològic, ni hi ha enemic exterior ni conspiració. El capità del Manchester City del triplet, que tothom qui el coneix destaca el seu compromís i honestedat professional, està preocupat: "Vinc del vestidor i després de perdre un partit tan important m'hauria agradat veure més frustració, enuig i decepció. I això forma part del problema".

Havia de ser el dia per treure la llengua a la cara del Reial Madrid, però ha acabat sonant Hey Jude. Dos gols de Jude Bellingham han tirat aigua al vi quan el barcelonisme ja s'imaginava brindant, victoriós, en un partit en què el Barça s'ha quedat sense benzina massa aviat (1-2). Havia de ser el dia per superar els blancs a la classificació i al final el gran guanyador del dia ha estat Bellingham, que sense jugar un gran partit, ha marcat quan calia, evitant de pas que el Girona pugui ser líder en solitari. Ho ha tingut a prop, l'equip de Xavi, però s'ha quedat fos, amb tantes baixes. El clàssic dels Rolling Stones va acabar sense res de Satisfaction i cantant el Paint it black.

Quan el Barça i el Madrid creuen els seus camins, salten espurnes. No importa que sigui lluny de casa, durant una gira on la prioritat dels clubs és guanyar diners i els tècnics pensen a treure conclusions de cara a la lliga. Quan hi ha un clàssic, els jugadors s'endollen. No fa gaire, semblava un pecat que el Barça i el Madrid poguessin jugar un amistós, tractant-se d'un partit especial. Però avui en dia tot sembla estar en venda i els dos eterns rivals s'han vist les cares a Dallas. Quina sort per al jove andalús Fermín López, la gran aposta de Xavi aquesta temporada. El migcampista, que l'any passat va jugar cedit al Linares, segurament no hauria jugat un partit oficial, però un amistós, sí. I com ho ha aprofitat. Ha estat la seva gran nit americana, rescatant el Barça quan més patia, en una golejada poc esperada. Fermín ha sentenciat amb un golàs i ha regalat el tercer a Ferran.

“És un clàssic que val una Lliga. Si el Barça guanya, és campió. I si empata, pràcticament també. El partit té més importància que la que li estem donant”, assegura Juanma Castaño. "Sí, és una final, tot i que jo crec que el Barça serà campió passi el que passi diumenge", afirma Bernat Soler. S’ho diuen a través de la pantalla. El primer està preparant El partidazo de COPE, el programa líder de la ràdio esportiva a les nits a Espanya. El segon s’ha tancat en un estudi de Catalunya Ràdio, emissora en què narra els partits del Barça des de la retirada de Joaquim Maria Puyal.

La ferida del Barça continua sagnant. El castell aixecat amb tant d'esforç entre palanques, pancartes i fitxatges s'ensorra a una velocitat sorprenent. Tenia els fonaments febles, però la pluja de gols dels primers mesos ho amagava. Aquell equip de Xavi que no fa tant entrava pels ulls, amb la rialla de Lewandowski enlluernant, s'ha convertit en una ànima en pena, un projecte amb peus de fang. I al Santiago Bernabéu, en una joguina en mans d'un Reial Madrid massa cruel (3-1). Setmana de passió i de dolor amb els tres cops baixos de l'Inter a Europa primer i una derrota a Madrid per postres. El clàssic havia de servir per aixecar el cap, fer un torniquet a la ferida i centrar-se en la Lliga, on el Barça encara era líder quan va arribar al Bernabéu. Però 90 minuts després, ja no tenia liderat, però sí més dubtes. A més dels problemes futbolístics, s'hi uneixen els anímics. "Cal millorar en tot, cal fer autocrítica, no estem gens bé" admetia Xavi al final.

Entre els milers d'assistents aquest diumenge a les grades del Santiago Bernabéu, hi haurà una de les persones amb més i millors relacions del futbol modern. Té només 39 anys, viu a Madrid, va néixer a Casablanca (Marroc) al bressol d'una família rica i respon al nom d'Anas Laghrari. En el primer clàssic de la temporada, aquest banquer discret i treballador animarà el seu equip, el Reial Madrid que presideix Florentino Pérez, a qui estima com si fos el seu oncle. L'explicació d'aquest vincle cal buscar-la fa més de tres dècades, quan l'avui mandatari merengue –i amo del gegant immobiliari ACS– va conèixer el seu pare, que és enginyer de camins, arran d'un projecte que no va acabar de tirar endavant.

Robert Lewandowski va parlar amb el Madrid un munt de vegades. Ferran Torres, més de sis vegades. Quan era un nen, Pedri va arribar a passar per la ciutat esportiva del club blanc per fer-hi una prova uns dies en què feia tan fred, que va nevar i tot. I Gavi també va entrar en el radar del club blanc. Quan un jugador té talent, sol passar el mateix: el telèfon dels seus agents no para de sonar i rep trucades de molts clubs grans. La llista de jugadors que han parlat tant amb el Barça com amb el Madrid és molt llarga. Alguns que semblaven destinats a ser blancs, com Lewandowski, acaben al Barça. Uns altres que volien ser culers acaben al Madrid, com Asensio, Isco i Modric.

Seguir el Barça s'ha convertit en un acte de fe, en una agonia. En un exercici de masoquisme en què aguantes les ferides en espera d'un plaer que no sempre arriba. El clàssic contra el Madrid, en lloc de ser un dia per engrescar-se amb el futur, ha sigut un nou acte de penitència. Una nova ferida en una tortura que s'allarga massa. El barcelonisme carrega la creu de seguir un equip sense idees, que hauria pogut prendre encara més mal si el Madrid hagués estat més encertat en atac (1-2). Aquesta és la trista realitat. El gol del Kun Agüero, quan faltaven 20 segons per al final, ha sigut com una broma que no fa gràcia, quan ja no hi havia res a fer.

Hi érem quan guanyar el Madrid era l’única alegria de l’any. Hi érem quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de blanc–. Hi érem el dia que Özil va merèixer remuntar l’eliminatòria amb aquell cacau a la creueta. Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que malament que vam jugar, i com ho vam cridar. Hi érem la nit que Paulinho Bezerra va arruïnar de manera grotesca a l’últim minut un contracop.