La tercera tampoc ha estat la bona. L'assemblea de la confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt ha tornat a rebutjar canviar els seus estatuts per permetre que hi participin les dones. Una decisió que ha dolgut, i molt, a tots aquells ciutadans que des de fa anys treballen perquè la celebració deixi enrere el seu tradicional masclisme. Tampoc ha agradat al ministeri d'Indústria i Turisme, que analitza revocar la distinció de festa d'Interès Turístic Nacional. El mateix ocorre amb el d'Igualtat, que estudia recórrer els estatuts per "vulnerar el dret a la igualtat i la no discriminació". Més enllà del que facin les administracions, des del col·lectiu Setmana Santa Inclusiva que formen dones i homes tanquen la porta a crear una confraria alternativa i addueixen que la de la Puríssima Sang "és la de Sagunt". A més, avancen que acudiran als tribunals. Ho detalla a l'ARA la seva portaveu, Blanca Ribelles.

Les dones continuaran sense poder participar en la Setmana Santa de Sagunt. Així ho han decidit els homes de la Confraria de la Puríssima Sang que organitza la festa a la ciutat, amb una votació secreta aquest diumenge. Fa anys que es demana permetre la participació femenina com a confraresses i la polèmica no para de créixer, però l'entitat ha decidit mantenir el veto. Amb aquesta decisió, s'arrisca a perdre el reconeixement de la festa com a Interès Nacional, un mèrit que no ha fet decantar la balança per als confrares a l'hora de decidir.

En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.

Commemorem el 8-M un altre any, gairebé amb les mateixes reivindicacions o encara pitjor, reivindicant que no volem fer passos enrere. El feminisme sembla Sísif intentant pujar una vegada i una altra una pedra que no para de rodolar costa avall. Avui dia una de les raons que fan més difícil el progrés de drets i la consolidació dels que s'han pogut assolir és el món digital. Perquè ja no és només que tingui un biaix masclista, sinó que per la seva pròpia naturalesa l'amplifica i el multiplica. Com expliquem avui al dossier, els exemples són múltiples i les raons evidents. Una és que l'univers digital està dominat per homes blancs heterosexuals, tant els propietaris de les principals empreses del sector com els que programen i treballen en aquestes companyies. Aquests homes entrenen els algoritmes amb el biaix que porten incorporat de gènere, a partir dels seus interessos i preocupacions, i ni tan sols troben estrany que hi hagi aquest biaix ni el saben detectar.

Amb les dades més altes de joves que menyspreen el feminisme i l'ofensiva dels discursos de l'extrema dreta contra les polítiques igualitàries, aquest diumenge ha arrencat a Barcelona –puntualment, a les 11.30 h– la manifestació pel 8-M. Enguany, el moviment feminista ha volgut plantar cara a l'onada reaccionària i alertar de l'auge de l'extrema dreta i del conservadorisme, que envia missatges contraris als drets humans que fins ara es creien blindats. “Surto pels mateixos motius que sempre, però ara és més necessari que mai: el món, el que ha arribat i el que pot arribar, fa por”, explica la Teresa, una de les 24.000 manifestants —segons els càlculs de la Guàrdia Urbana— que ha sortit als carrers de Barcelona.

Al gimnàs hi passa un fenomen paranormal: a la majoria de les classes dirigides, els homes desapareixen. Com aquella vella llegenda dels anys vuitanta, el Triangle de les Bermudes, aquell espai que s’empassava avions, les classes s’empassen els éssers masculins. I no parlo de les classes de zumba, que també. Parlo de classes on les dones aixequem pesos i els fem anar amunt i avall (body pump) o donem cops de boxa i arts marcials (body combat), o fem força de braços i tòrax penjades de corretges (TXR), activitats que en l’imaginari col·lectiu no estarien dins les activitats considerades “de dones”, però s’hi han convertit. Després hi ha classes on n’hi ha, però són minoria, com el ioga, pilates i classes per activar el cos en general. I només hi ha igualtat a les classes de crossfit. I on són els homes al gimnàs? De manera massiva, a la sala de màquines, fent activitats individuals i aixecant pesos moooooooolt més pesants que a les classes.

La Il·lustració no és un capítol antic i superat de la història de les idees, sinó el nucli normatiu de la democràcia liberal. És, sobretot, l’aposta política per substituir la submissió a la tradició, al dogma, al caprici del poder, per l’autonomia, i substituir l'autoritarisme per la crítica. Kant ho resumia quan deia que la Il·lustració és “la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat autoimposada”. I amb l’avenç de la foscor reaccionària caldrà recordar que la llum és preferible a les tenebres i que la defensa de la democràcia continua. 

“Alabado sea el santísimo sacramento”, deixava anar la monja de bon matí de forma ben sonora al mig del dormitori. I elles, mig adormides al llit i amb els ulls encara enganxats per les lleganyes, contestaven a l'uníson de forma mecànica: “Sea para siempre bendito y alabado”. Les monges les despertaven així dia rere dia. Maria Forns ho recorda a la perfecció, malgrat que ja fa més de mig segle. Tenia 16 anys quan la van internar en un convent en contra de la seva voluntat.

No tinc punyeteres ganes de tornar a tenir vint anys. Amb vint anys em mirava al mirall i no em veia. Només em fixava en tot allò del meu cos i de la meva personalitat que volia canviar. I malgrat que ja tenia la determinació que m’ha salvat el cul en tantes ocasions, no la tenia tan entrenada ni tan ben enfocada. Tampoc era igual de valenta que ara. I vivia moltíssimes més pors i inseguretats. Menys que als quinze, però una carretada més que ara. No tenia gaire clar què podia ser de mi a la vida, i encara em quedava per davant acabar de creure’m que allò que intuïa possible (dedicar-me al guió i provar d’escriure un llibre infantil algun dia) podia ser real.

De ben jove explorava el món amb ulls matemàtics i necessitava conèixer la base científica del que observava. La mirada analítica de la solsonina Sara Figueras Vila (1964) la va dur a estudiar física, especialitzar-se en meteorologia i geofísica, doctorar-se en ciències físiques i convertir-se en pionera a l'estat espanyol en la modelització de la propagació de les ones sísmiques utilitzant tècniques de supercomputació. Aquesta experta en terratrèmols és l’exemple que "no tota la ciència es cou als laboratoris". Des del 2017, és cap de l’àrea de geofísica de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), des d’on malda per fer del coneixement un ressort "útil, aplicable i accessible". Sense ni una gota d’ínfula, s’enorgulleix de treballar per uns "serveis públics essencials orientats a la seguretat de la població".

Moltes dones estem acostumades a sentir-nos més dolentes que la tinya. I no per matar cadells de gat, ni per estafar robant diners públics. No, no, no. Senzillament per tocar el crostó a qui se’ns cola a la cua del pa (ja s'està emprenyant, què s’ha pensat!), per assenyalar que és absurd que hi hagi biquinis de nena amb la part de dalt (ja està una altra vegada generant mal rotllo, què s’ha pensat!), per plantar-nos i dir que ja n’hi ha prou de dir perdó, deixem-ho estar o oblidem-ho per arreglar les coses i que a partir d’ara ho digui qui l’ha espifiat (antipàtica, cruel, creguda, soberga, insensible, què s'ha pensat!). Per demanar que volem vacances, una excedència o la baixa o que algú altre vagi a comprar al súper o que deixin d’assetjar-nos (egoista, insolidària, exagerada, què s’ha pensat!). O per divorciar-nos o fer qualsevol canvi important de vida (mira-la, què s’ha pensat!).

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

El feminisme va saltar el 2018 dels moviments socials a la primera línia de l’agenda mediàtica i social –aquell any es feia la primera vaga feminista mundial de la història– gràcies al moviment Me Too de denúncia de l’assetjament sexual que es va gestar a Hollywood i es va estendre com una taca d’oli. A l’Estat, el detonant van ser les protestes al carrer contra la sentència de La Manada. El feminisme avança per onades i ara ens trobem en la quarta onada, que té la denúncia contra la violència sexual com a element clau. El Me Too ens va connectar com a dones i va fer caure el miratge de la igualtat: "Va ser una presa de consciència. Malgrat moltes dècades de polítiques d’igualtat i d’igualtat en termes formals, per sota es continuen reproduint actituds de violència sexual", argumenta Maria Freixenet, investigadora de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), i coordinadora de l'estudi La reacció neomasclista després de la quarta onada feminista, signat per diversos acadèmics.

Des de la legislatura passada, les reivindicacions feministes tenen una conselleria pròpia al Govern, i des de la seva creació, les propostes del departament encapçalat per Tània Verge van ocupar titulars, compareixences i fins i tot polèmiques –com l'ús de totis–. Ara, amb el nou departament capitanejat per Eva Menor, el focus mediàtic de la conselleria s'ha reduït. Si bé l'executiu manté bona part de les mesures iniciades per l'anterior equip, la comunicació –i també d'algunes noves mesures– sol quedar en un segon pla. Es tracta d'un canvi que també s'ha produït al govern espanyol: de la projecció d'Irene Montero de Podem a Ana Redondo del PSOE, que tot just les darreres setmanes després de gairebé dos anys de prendre possessió del càrrec ha estat a l'ull de l'huracà per les polseres antimaltractament.

“Alguna cosa ha de canviar!” Amb aquest clam a mig camí entre l’auxili i el cansament, la protagonista de Prima Facie, magníficament interpretada per Victoria Luengo, culmina un punyent monòleg final que aborda no només les agressions sexuals, sinó també l’absència de protecció de les víctimes. 

Nascuts en la quarta onada del feminisme, el Me Too i les polítiques igualitàries, els nois i les noies adolescents que ara són als instituts estan més separats que els seus pares a la mateixa edat. A ells el feminisme se'ls ha entravessat, perquè sostenen que se'ls assenyala a tots com a agressors i al final resulten discriminats perquè tot es fa per afavorir les dones. En canvi, les noies assumeixen que el feminisme significa igualtat, però per mantenir la convivència amb els companys rebutgen els posicionaments que consideren radicals.

La polarització entre els joves espanyols va en augment. Malgrat que la generació entre els 15 i els 29 anys comparteix bona part de les preocupacions, com ara l'habitatge o la salut mental, les seves posicions ideològiques són cada cop més oposades. L'allunyament s'accentua quan es comparen els pensaments entre homes i dones, ja que la bretxa ideològica es dispara. En concret, els homes se situen repartits entre ideologies: un 25% se situen a la dreta i un 33% al centre, mentre que a l'esquerra s'hi adhereixen un 31%. Pel que fa a les dones, un 41% es defineixen d'esquerres, davant d'un 21% que es defineixen de dretes. A l'extrema dreta se situen un 7% dels homes i un 6% de les dones. "Ens toca entendre què està passant als joves d'aquest país", ha dit la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego.

El fill mitjà, el Jadiel, fa uns dies em va dir que era molt intensa. I sí, ho soc. I amb aquesta intensitat intento encaminar els meus tres homes cap a un món més igualitari. Sempre he posat molt d’èmfasi en el respecte cap a les dones. En com els meus fills es relacionen amb les noies, en com escolten, en com miren. Vull que formin part del canvi, que entenguin que el món ja no pot funcionar com abans i que, com a homes, tenen una responsabilitat en la transformació.

La LGTBI-fòbia augmenta en un moment en què els discursos d'odi i antidrets campen per les xarxes socials, el carrer i fins i tot les institucions. Una mostra d'aquesta situació és que el col·lectiu LGTBI+ va presentar als Mossos d'Esquadra un 8,2% més de denúncies l'any passat que el 2003: són 305, que s'han de sumar a les 102 que es van tramitar als 113 centres de la xarxa SAI (de Servei d'Atenció Integral) i 72 més a l'Oficina d'Igualtat de Tracte i No Discriminació del departament de Feminisme. En total, 479 denúncies, almenys una cada dia.

Amb un mapa en què la ultradreta guanya pes als Parlaments i als governs i els drets de les dones es veuen amenaçats a tot el món, hem parlat amb quatre dones que batallen contra aquesta regressió de drets des de quatre àmbits: els drets sexuals i reproductius, els drets laborals, l'avenç del masclisme entre els joves i les noves formes d'odi contra les dones. El feminisme, les feministes, com a dic de contenció contra els discursos antidrets.