Homes amb un sol braç, nois guerxos, nenes lletgíssimes, noies amb cames de fusta i discos solars que cremen dalt del cel: tot són o podrien ser representacions del sagrat, punts on conflueixen la naturalesa i la gràcia divina, però sobretot són personatges o elements d’alguns dels contes més eixuts, descarnats i inoblidables que ha donat el sud dels EUA, els contes de la gran Flannery O’Connor (1925-1964). Va ser una escriptora catòlica de l’estat de Geòrgia, que vol dir una persona de confessió minoritària envoltada de fervents protestants. Ella es lamentava que no sabia per a qui escrivia, o si tan sols ho feia per a algú. Sort que no va defallir! Estava convençuda que escrivia per identificar el misteri de la Gràcia: “He descobert, llegint la meva pròpia obra, que el meu tema principal és l'acció de la Gràcia en un territori dominat en gran part pel Dimoni.” Podem parlar del dimoni o del crim que va suposar l’esclavatge i després la perllongada discriminació racial com el pecat original d’una terra que va quedar tenyida de sang i poblada de fantasmes per sempre més, uns fantasmes que segur que van habitar les ments d’alguns dels genis més grans de la literatura en anglès nascuda a la vora del Mississipi: Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty o Truman Capote, a més de Flannery O'Connor.

El cadàver d'una noia sura a la piscina d'un institut. Descartat el suïcidi, la policia obre una investigació i no triga a trobar un sospitós ideal, que acaba jutjat i condemnat. Més de vint anys després, Bodie Kane, una exalumna del centre, hi torna convertida en professora i podcaster d'èxit, i no triga a fer memòria sobre aquell cas que, com més hi pensa, més li sembla que es va resoldre de forma precipitada i equivocadament. Aquest és el punt de partida de Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi / Sexto Piso, 2024), un thriller addictiu i construït amb una precisió admirable que Rebecca Makkai (Illinois, 1978) –autora d'Els grans optimistes, premi Llibreter 2022– ha pensat per revisitar i desmentir alguns tòpics que encara alimenten la novel·la negra i el true crime.

L'amor pels cavalls de la Sonia, protagonista d'Agafar les regnes (La Segona Perifèria), la porta a ser mossa d'estable, entrenadora i genet d'entrenament en diversos hipòdroms. La primera i enlluernadora novel·la de la nord-americana Kathryn Scanlan traduïda al català –se n'ha encarregat, amb encert, Ariadna Pous– descobreix un món dur, on abunden els homes violents, en el qual aconsegueix obrir-se camí una jove d'Iowa a la dècada dels 80. Els seus anhels, els contratemps que pateix i els sacrificis que ha de fer són explicats per l'autora en la veu de Sonia en capítols d'entre una i dues pàgines que sovint enrampen el lector com les descàrregues elèctriques que els genets deixen anar sobre els cavalls que munten.

Què passaria si un petit poble jueu, aïllat enmig dels boscos de Polònia, hagués aconseguit travessar tot el segle XX sense l'amenaça del nazisme? Com reaccionarien els seus habitants, si de cop entressin en contacte amb el món actual, quan encara viatgen en carro i no tenen electricitat? Aquestes són dues de les premisses que van motivar el periodista Max Gross (Nova York, 1978) a escriure la seva primera novel·la, La vila perduda (Periscopi/Gatopardo, 2022), traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa.

Tant o més que les obres mestres indiscutibles, el que marca la qualitat d’una tradició literària és l’excel·lència de les seves obres populars, o secundàries, o suposadament menors. A la literatura anglesa es veu claríssim, això. Dickens i Joyce són, cadascun a la seva manera, monstres fundacionals i culminants de la novel·la anglesa. I al seu costat hi podríem posar una nodrida llista de noms igualment brillants: Austen, Eliot (George), Hardy, Conrad, Woolf, Waugh... I això cenyint-nos només als novel·listes. El que acaba de donar una envergadura riquíssima i inexhaurible al conjunt de la literatura anglesa, però, no és només aquesta nòmina canònica, sinó la grandesa discreta d’una bona colla d’escriptors diguem-ne (amb perdó) de segona, que llueixen un domini impecable de l’ofici, tenen un instint infal·lible per captar tots els plecs socials, psicològics, morals i anímics de l’ésser humà, i són capaços de contar-ho tot amb una notable gràcia narrativa. Penso, per exemple, en una autora que últimament ha estat força traduïda al català, Daphne du Maurier.

“La Salinger de la generació Snapchat”. Amb aquestes paraules es va etiquetar Sally Rooney quan va debutar el 2017 amb la novel·la Conversaciones entre amigos. L’últim article que parlava de la seva obra, a Lithub, la setmana passada, la considerava el súmmum de la literatura de l’aparença i defensava que en la ficció contemporània “la veu literària està morint” sota una pàtina de correcció política, asèpsia estilística i ansietat existencial. Entre l’un i l’altre, han passat quatre anys, durant els quals l’escriptora irlandesa s’ha consolidat a nivell global com una de les veus més populars de la nova narrativa anglosaxona gràcies a Gent normal (Periscopi/LRH, 2019) i a l’adaptació televisiva de la BBC.

Una dona de trenta anys espera algú al bar d'un hotel. Està tan pendent de la porta com del mòbil. L'home arriba vuit minuts tard, i no triga a localitzar la desconeguda amb qui ha acordat una cita a través d'una aplicació. Amb aquest inici –tan delicat i subtil com, alhora, prou vist en altres ficcions literàries i televisives– comença On ets, món bonic, de Sally Rooney, una de les novel·les més esperades de l'any. Arriba a les llibreries catalanes la setmana que ve, publicada per Periscopi i traduïda per Octavi Gil Pujol, tot i que des d'avui ja es troba en alguns punts de venda i també a la Setmana del Llibre en Català.

Nana Kwame Adjei-Brenyah és, a més d'un dels noms que posa més a prova els lectors aquest estiu, una veu literària emergent. Té tot just 30 anys i ha aconseguit que el seu debut, Friday Black (Empúries/Asteroide), es pugui llegir en una desena de llengües i que autors com Roxane Gay, Bernardine Evaristo i George Saunders l'hagin lloat. Aquest últim comparteix amb Adjei-Brenyah el gust per la distopia: escrivint relats sobre un futur inquietant, tots dos alerten els lectors d'alguns dels perills més urgents de resoldre en l'actualitat, que en el cas de Friday Black es concreten en la persistència del racisme, el consumisme desbocat, el menyspreu de les emocions i la banalització social de la violència.

Beure és una activitat molt seriosa, des de sempre associada a la filosofia. Ho escrivia Ricardo Piglia en els seus fantàstics Diarios de Emilio Renzi, i ho podria subscriure Lawrence Osborne, autor de Beber o no beber (Gatopardo Ediciones). Alcohòlic com ja ho van ser els seus pares, aquest antic crític de vins de la revista Vogue i col·laborador del New York Times relata en aquest llibre les seves desventures per aconseguir prendre una copa a qualsevol preu, ja sigui un gintònic de 40 euros a la luxosa Town House Galleria de Milà o una ampolla de xampany dolent a Masqat (a l’abstemi Oman) una nit de Cap d’Any amb la seva amant italiana.

Les tragèdies són com les explosions: maten o deixen baldat a qui tenen a prop, però la seva ona expansiva afecta molta gent que n'és lluny i que ni tan sols sap ben bé què passa. L'eix dramàtic al voltant del qual la jove Emily Ruskovich ha muntat la seva novel·la de debut, Idaho, guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, és una tragèdia de la pitjor espècie: la mort d'una nena petita, la May, a mans de la seva mare, la Jenny.