Cada vegada que algú entra, la porta insufla una glopada d'aire fred. La salutació és instantània, familiar. Per un moment, interromp el brogit de la cafetera i el dringar de les culleretes. També s'hi escolen alguns xisclets de canalla, igual d'imprevisibles. És prou d'hora per ser un dissabte.

El nostre fill Toni va néixer i va morir el 16 de juny de l’any 1992. Però com que no va viure més de 24 hores, el seu pare no va aconseguir que constés al llibre de família: segons el Registre Civil no era persona. Després de moltes gestions va aconseguir que li poguessin fer una cerimònia de comiat en un tanatori municipal i que el seu cos fos enterrat en un nínxol familiar. Jo estava ingressada de postpart i en xoc per tot el viscut. I no vaig poder fer res.

L’any 2023 a Catalunya, segons dades de l’Idescat, per cada 1.000 naixements es van produir 3,73 morts perinatals, o sigui d’infants que van morir durant la gestació, el part o el primer mes de vida. Maria Teresa Pi-Sunyer és doctora en psicologia especialitzada en dol perinatal, aquell que viuen les famílies que perden el fill de manera terriblement precoç. Entre el 1995 i el 2020 va ser psicòloga del servei d’obstetrícia i neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron.

Les dones hem assumit fins a tal punt que un embaràs es pot truncar precoçment que no l’anunciem fins que han passat 12 setmanes, el primer trimestre de la gestació, quan es produeixen la majoria de pèrdues gestacionals. Són tan freqüents –és la complicació obstètrica més comuna– que les hem normalitzat però, de retruc, invisibilitzat i silenciat. A vegades, l'embaràs s'interromp abruptament abans fins i tot d'haver-lo donat a conèixer i és com si mai hagués existit. "Ja en tindràs un altre". "No era pràcticament res". "Passa sovint". "És com una regla". Són frases que totes les dones que hem patit pèrdues gestacionals hem sentit algun cop.

Cobert durant anys d’un silenci social, històricament el dol perinatal ha suposat un patiment silenciat per a totes aquelles persones que el vivien i també pel seu entorn. I, si bé tot procés de dol per la mort d’un ésser estimat sempre és difícil, sovint el dol perinatal és més delicat d’afrontar i de gestionar per totes aquelles il·lusions, expectatives i desitjos que, de forma natural, es projecten davant d’un embaràs.

L'Estefanía va perdre la seva filla l'estiu passat. "Arribes a casa i no la tens, però el teu cos continua sent el d'una dona embarassada, et mires al mirall i no et reconeixes físicament. Pateixes les conseqüències de tot aquest embaràs que has estat durant setmanes portant dins teu”, detalla.

Tant el naixement de l’Aina com el de Periscopi impliquen una època de dormir molt poc, d’anar molt cansat, però de felicitat, de perplexitat, d’alegria de veure’n les primeres passes, com van guanyant una vida pròpia, però malgrat això no poder deixar de preocupar-te’n mai.

D’aquell dia en recordo sobretot el so dels batecs. Els batecs d’aquells nadons que eren dins les panxes de les seves mares, mentre que a mi, aquell dia, m’havien dit que els de la meva ja no hi eren. Em van deixar durant hores en una sala plena de corretges, a mi sola per fer-me analítiques. Recordo aquells sons, i com em queien les llàgrimes per la seva sort i la meva pena, i sobretot per la indefensió d’estar vivint allò. El sistema sanitari no està preparat per atendre amb dignitat i cura les pèrdues gestacionals, no està prou humanitzat i cal fer-ho ja, perquè aquests detalls t’esquerden. Només cal analitzar-ho amb els ulls de qui pateix, de qui ha de rebre la mort en comptes de la vida. 

La tristesa i la culpabilitat són els dos sentiments que Mireia Aznar explica que van envair-la els dies posteriors al 27 de setembre del 2021, quan va perdre el nadó que esperava estant de gairebé nou setmanes de gestació. “Tot anava bé però tenia un hematoma que s'havia d'anar absorbint a poc a poc. La doctora no li donava gaire importància”, recorda. “Va ser molt dur, més que res perquè no t'ho esperes”, afirma Aznar. "La il·lusió t’envaeix des del primer dia i sempre penses que no et pot tocar a tu, tot i saber que 1 cada 4 dones tenen avortaments al primer trimestre”, afegeix.

Ens vam conèixer en un curs d'escriptura. Jo aprofitava per fer catarsi després d'un embaràs complicat i ella feia poc que havia deixat la seva feina d'advocada per fer un "salt al buit". Un any després Leticia Sala (Barcelona, 1989) ja havia publicat el seu primer llibre. Va començar publicant els seus escrits al seu compte d'Instagram, que llavors només seguien els seus amics i, al cap d'uns mesos, un editor li va proposar transformar els seus textos fragmentats en un llibre. Avui té més de 100.000 seguidors a Instagram, és autora de poemes i relats, escriu lletres de cançons per a músics i ha publicat tres llibres: Scrolling after sex, In real life i l'últim, Los cisnes de Macy's (Reservoir Books, 2023), un recull de relats autobiogràfics i de ficció on la maternitat –va ser mare d'una nena fa dos anys– es cola d'una manera o altra en alguns dels textos. Conversem sobre el postpart una tarda d'estiu, quan encara no havia esclatat el cas Pedroche a les xarxes.

Els fetus que morin als sis mesos de gestació o més hauran de ser inscrits al Registre Civil i els pares podran decidir si a la documentació hi consta un nom. Tot i que la inscripció no tindrà efectes jurídics, la mesura ja s'ha publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i ha començat a aplicar-se aquest mateix dimecres. A més, qualsevol família que hagi perdut un fill o filla en els últims dos anys podrà demanar la inclusió del fetus en el registre.

El cor de l'Aran va deixar de bategar a la setmana 36 de gestació. La seva mare havia deixat de notar com es movia al ventre i a urgències van confirmar la pitjor de les notícies: el seu fill naixeria mort. De sobte, els plans de vida que havien imaginat els seus pares, Mireia Beltran i Andrés Morgenstern, al seu costat van desaparèixer. "Però, malgrat que la mort del nostre fill és el pitjor moment de la nostra vida, el fet d'haver pogut decidir què volíem fer, com volíem estar amb ell i dir-li adeu, ens va canviar la vivència", explica Beltran. La parella es va poder acomiadar de la manera que desitjaven: el van abraçar i van estar amb ell tot el temps que van necessitar; van fer-li fotografies; el van poder banyar i vestir, i el van presentar a la família més propera. "Els records del dia del seu naixement són tristos, però també plens d'amor", explica Beltran.

La història dels vertebrats (La Magrana/Random House) no és "un altre llibre sobre la maternitat". La seva autora, l’editora Mar García Puig (Barcelona, 1977), reivindica que els llibres sobre la maternitat no són un nínxol. “Mai hi ha massa llibres sobre una cosa que ens travessa a tots i a totes”, reivindica sobre aquesta obra on explica el brot psicòtic que va patir després de parir els seus fills bessons prematurs, el mateix dia en què es convertia en diputada per Barcelona d'En Comú Podem al Congrés, el 20 de desembre del 2015.

Estava acabant el tercer mes de gestació. Havia passat els primers controls i ja no em trobava tan malament. Quedava poc per a la cita per a la primera ecografia i uns dies abans vaig començar a trobar-me malament. Res exagerat. Un malestar subtil, estrany. Aquell dia el vaig passar al llit i l’endemà van aparèixer petites pèrdues de flux marronós. A casa no vaig verbalitzar una preocupació especial, però vaig trucar al CAP i em van dir que no patís, que estigués atenta a l’olor i, sobretot, al fet que les pèrdues passessin del marró al vermell.

Cap mare o pare està preparat per acomiadar-se del seu fill, i encara menys poques hores després de veure-li la cara per primer cop. Amb tot, les pèrdues perinatals durant l'embaràs, el part o poc abans de néixer són una realitat que afecta un de cada quatre embarassos. L'Anna Sánchez i el Llorenç Ramon van rebre la pitjor notícia de les seves vides a les 38 setmanes i tres dies de gestació: el cor de la seva filla Núria havia deixat de bategar. Era la primavera del 2021, només li faltava una setmana i escaig per néixer, però, sobtadament, la parella va haver d'acceptar que, quan sortissin de l'Hospital de Santa Caterina de Girona, ho farien amb els braços buits. "Vam estar sis hores fent el comiat: amb ella als braços, cantant-li, explicant-li històries, fent-li fotos, creant records molt bonics", recorden. Després d'haver passat tants mesos esperant la seva arribada, els hauria agradat estar una mica més amb ella en el seu primer i últim dia, però el seu petit cos es deteriorava amb el pas de les hores. Al cap d'un temps, i llegint sobre el dol perinatal, una realitat històricament invisibilitzada, van descobrir que hi havia una mena de bressols, anomenats Cuddle Cot, que mantenen la temperatura dels nadons i donen més temps a les famílies que perden el fill per dir-li adeu. Era un recurs que els podia haver ajudat en el procés de dol, però a Catalunya no n'hi havia cap quan el van necessitar. Ara sí.

Aquell vespre mentre els pregoners de les Fires de Sant Narcís sortien imponents al balcó de l’Ajuntament, jo estava arraulida a casa dels meus sogres plorant la regla. Almenys, pensava que ho era. Feia mesos que seguia, com alumna que admira el mestre, les instruccions del doctor Bonaventura Coroleu: medicació hormonal a base d’injeccions subcutànies a la panxa per a l’estimulació ovàrica, dues intervencions sota sedació per a l’obtenció d’òvuls... Desitjàvem tenir una altra criatura. Dic una altra perquè el nostre primer fill, en Lluc, va morir mentre el gestàvem als cinc mesos i mig. Mentre jo em desvivia per oferir-li el millor aixopluc en la cavitat més reduïda de l’úter on s’havia proposat créixer (aleshores jo tenia una matriu doble separada per un septe) i el meu marit, en Xevi, s’encarregava d’amassar les meves pors, unes pèrdues van convertir-se en el preàmbul del pitjor pronòstic. En Lluc naixia sense vida un dissabte al matí a l’Hospital Josep Trueta mentre jo i el seu pare, plens de buidor, apreníem a unir a marxes forçades la pena i l’amor. Tot i el pas del temps, aquest nen, que a vegades apareix en forma de papallona blanca que ens rodeja, segueix ben present quan escric aquestes línies, mentre algú parla sobre la mort gestacional, conduint, comprant al súper i, òbviament, cada dia del nou embaràs.

Què és la no maternitat per circumstàncies? Suposo que per a cada dona significa una o moltes coses diferents, però el que compartim totes les no mares per circumstàncies, sens dubte, és que som dones que hem desitjat ser mares i per alguna raó no ho hem sigut. Circumstàncies com la infertilitat, causes socioeconòmiques (infertilitat social), menopausa precoç o malalties incompatibles amb un embaràs, per exemple, són les responsables que cada cop més dones no materialitzin la seva (desitjada) maternitat.

Quan vaig tenir la primera pèrdua, tot el que sentia era tan existencial i profund que el cervell m’anava a cent. L’únic que necessitava era estar trista, però la societat no t’ho permet. La meva filla era l’única que m’ho permetia. Ella tenia un any i mig i, quan em veia trista, em feia un petó i m’abraçava. També em feia petons a la panxa.

Com ha de ser una experiència de maternitat satisfactòria? Quines són les expectatives que una dona pot arribar a tenir? Què cal fer per deixar d’idealitzar aquesta etapa i acceptar-la tal com ve? Per sobre de tot, cal tenir present que la maternitat pot ser diversa i variada, segons defensa la periodista Laia Aguilar, que ha publicat Les altres mares (Columna/Destino). Hi ha “mares que no volen ser mares, mares que s’embarassen i pareixen soles, mares que han de separar-se de les criatures per anar a treballar a l’estranger, mares que pareixen fills per unes altres”, enumera. Mentre hi ha un ampli ventall de maternitats possibles, socialment només ens referim a un tipus de maternitat concreta, i no a les altres maternitats que viuen als marges i en les quals “no es vol mirar ningú, però hi són i resulten apassionants”, remarca. Aquesta és la base de la disjuntiva entre les expectatives de la maternitat i la realitat del que acaba sent.

L’elefanteta Mariona representa una nena que viu la mort del seu germà al ventre de la seva mare. La mare elefant la recull a la sortida de l’escola i li explica què ha passat i què passarà: "Amor meu, avui he tornat a veure la metgessa i m’ha donat una molt mala notícia. M’ha dit que l’elefantet Bernat està molt i molt i molt malalt i que no el podran curar. Això vol dir que d’aquí a uns dies es morirà”.  Amb paraules que, des de la tristesa, troben la manera d’incloure la nena en l’experiència de dolor de tota la família i amb un llenguatge al més adequat possible a l’edat de la nena i al seu caràcter, cerquen la manera de posar lletres i dibuixos al dolor.